Escriure sense mai parar

BarcelonaMichael Bannister, Kyle Brown, Montana Blake, Winston McNeal, Oscar Hamilton, Jean-Paul Teduac, Klaus Bligman, Frank C. Yarza i el més habitual de tots, Frank Caudett. Són tot pseudònims de la mateixa persona, utilitzats en les més de 800 novel·les populars de quiosc que ha escrit al llarg de cinquanta anys de professió. El Francisco Caudet té el subconscient habitat per la pols del western i el soroll dels trets del rifle de repetició. Sap que en la rapidesa d’un diàleg i la precisió d’un adjectiu hi ha l’intangible que injecta vida a tots els relats. Mil duels a l’alba, incomptables secrets en cada assassinat sense resoldre i tantes cartes misterioses que ningú ha obert. L’ofici d’un narrador que ha de sacsejar el lector des de la primera línia perquè ja no pugui abandonar la lectura. És el món magnètic i sincer de la literatura popular, la que habita al carrer, al costat de l’ Hola, el Pulgarcito i els paquets de xiclets. Un univers especial que, fugint de la solemnitat i l’ampul·lositat de l’alta cultura, va formar generacions senceres de lectors. És en aquest microclima on Frank Caudett se sent com a casa.

Ben aviat ja sent la pulsió interior de la lectura. El mític Coyote de Josep Mallorquí -“El millor que ha donat la literatura espanyola juntament amb Cervantes”- l’agafa pel coll quan és un nen i se li fica ben endins. Els pares sospiten que és d’una fusta especial quan d’adolescent devora Allò que el vent s’endugué. “Vols dir que ho entendrà, això, el nen?”, es pregunten. Els estudis de pèrit mercantil l’encaminen cinc anys a la Cinzano però ell ja sap què és el que l’apassiona. Devora els relats que cada setmana inunden els quioscos i es planteja un repte: ¿seria capaç d’escriure’n un? I sí. El seu bateig és Enigma, que publica l’editorial Rollán, de Madrid, el 1964. Gran satisfacció, quasi orgàsmica, recorda. Però el moment decisiu arriba quan, dos anys després, Bruguera li proposa un contracte d’exclusivitat que implica escriure cinc novel·les al mes, i deixar la Cinzano. “Ho has de fer”, li diu el seu pare.

35.000 pessetes per 5 novel·les

Dit i fet. 35.000 pessetes al mes i una feina absorbent i apassionant que el consolida com un dels noms més reconeguts del gènere. El ritme de producció és al·lucinant. Prova sort en altres editorials, comença a utilitzar pseudònims i també s’atreveix amb altres registres literaris. Amb una sèrie de llibres de testimonis de gent del carrer -amb noms tan exòtics com Mis conversaciones con 10 prostitutas o Mis conversaciones con 10 divorciadas a la española - fogueja una espurnejant mirada periodística que aviat el portarà per altres viaranys creatius.

El Dicen -del Grupo Godó-és un dels diaris esportius més populars dels setanta. A través d’un amic que hi treballa, li ofereixen començar-hi a escriure. Primer amb les cròniques dels partits del Santboià i el Cinc Roses, a Tercera Divisió. Després, entrevistes a jugadors i directius. Aviat fitxa per la competència. Al 4-2-4 -l’esportiu del grup Mundo- té despatx propi i viu els anys de plenitud. Recorda especialment les cròniques de l’Europa o les entrevistes amb alguns jugadors del Barça de les Cinc Copes, com Gustau Biosca i Joan Segarra. És una època de proximitat entre el jugador i el periodista, de confiança mútua. I als antípodes del periodisme de trinxera d’avui en dia. Sense diaris de club. Tot i ser perico de soca-rel, no li costa gens mantenir molt bona relació amb la directiva del Barça -Josep Lluís Núñez li va felicitar el sant durant molts anys- i encara més amb la de l’Espanyol. Línia directa amb el president, Manuel Méler, i molt bon rotllo amb els jugadors i directius.

A principis dels vuitanta torna a Bruguera per continuar amb la novel·la popular després de l’intens parèntesi periodístic. I resulten els millors anys, econòmicament els més fèrtils i els que l’impulsen a un ritme creatiu extremadament prolífic.

Tota mena de llibres

El pas dels anys no ha minvat la seva productivitat. Ha publicat llibres sobre tot el que et puguis imaginar. Reflexologia, alimentació, salut, hipnosi, història, manualitats, espiritisme, llegendes, quiromància, endevinalles, mitologia clàssica, política, religió, refranys, geografia, llengua, botànica, literatura, sexualitat... També biografies: Kubala, Luis Aragonés, Alejandro Dumas, Isaac Albéniz, Victòria dels Àngels... I el cinema, esclar, una de les seves grans passions. Ha escrit monogràfics de Marilyn Monroe, Greta Garbo, Humphrey Bogart, i ara en prepara un sobre Bette Davis.

Amb una senzilla recerca a Google et quedes amb la boca oberta. ¿Com ha pogut escriure tant i sobre tants àmbits del coneixement? La curiositat universal, que el gran Manuel Ibáñez Escofet considerava un ingredient fonamental per a tot bon periodista, l’ha posseït sempre com un verí inexcusable. Als 75 anys en Caudet continua escrivint. Amb la mirada més reposada però encara amb la viva flama del revòlver que dispara ràpid com el llamp.