"Quan escoltes música se te'n fot si el guitarrista és cec o sord"

BarcelonaManel Ortega i Toni Fernández són dos músics que han hagut de lluitar per obrir-se camí en el complicat món de la música professional afrontant el que, a priori i encara, pot semblar un impediment majúscul per tocar un instrument: tenir una discapacitat física. El Manel va patir un virus l’any 2005, quan tenia 51 anys, i li van haver d’amputar les dues cames i els dits de les mans. Ha fet carrera musical als Estats Units i s’ha especialitzat en tocar l’steel guitar. El Toni, que en té 27, va patir un càncer de retina quan tot just tenia dos anys i va perdre la vista dels dos ulls. Toca la guitarra i estudia al Taller de Músics de Barcelona. Els dos han pogut tocar al Gran Teatre del Liceu recentment amb motiu d'una iniciativa promoguda per la Fundació Sifu amb motiu del Dia Mundial de la Discapacitat el 3 de desembre passat.

Per què la música?

— T.F.: A casa meva des de petit he escoltat música. La meva mare em posava música una hora al dia, cada dia. Sempre he tingut una intensa relació amb el món musical i, per tant, crec que és normal que hagi acabat aquí. La música també ha estat un salvavides, per a mi. Vaig patir bullying a l’escola i vaig ser víctima d’abusos a l’institut, això em va portar a dos intents de suïcidi, i després d’això cada cop que em passava pel cap la idea de suïcidar-me em posava a tocar. La música em retornava les ganes de viure i em treia aquesta idea del cap.

— M.O.: Quan tenia catorze anys vaig crear el meu primer grup amb uns amics. Uns anys més tard vaig anar cap als Estats Units per aprendre a tocar l'steel guitar i m'hi vaig quedar. Tinc un estudi, toco i visc una mica com vull. En definitiva, sempre m'ha apassionat la música i la forma de viure que ser músic comporta.

¿Té més mèrit triomfar en el món de la música tenint una discapacitat?

— T.F.: Sí, però al final també penso que tothom té les seves circumstàncies i jo, per exemple, he estat cec tota la vida i, per tant, és una cosa amb la qual sempre he conviscut i que no m’ha vingut de sobte. Si una persona normal ha de dedicar-hi mil hores per arribar a fer alguna cosa valorable musicalment, nosaltres li hem de dedicar deu vegades més d'hores.

— M.O.: Al final hem hagut de lluitar més que una persona sense discapacitat per poder arribar lluny en aquest món, que ja de per si és complicat. Ens hem hagut d’esforçar més i adaptar-nos a les nostres condicions. A mi la discapacitat em va venir de sobte, i vaig haver d'adaptar la meva vida i la meva carrera musical a aquesta condició. Va ser un procés complicat i crec que en part sí que té un mèrit extra.

¿Viuen la música d’una manera o des d’una perspectiva diferent?

— T.F.: Tothom viu la música d’una manera personal, i no és igual per a ningú. No sabria dir si el fet de patir una condició com la nostra ens ha fet viure la música des d’una altra perspectiva concreta. El que sí que sé segur és que jo, personalment, quan toco aprecio l'esforç que he fet per poder arribar on soc.

— M.O.: Sí, totalment. Jo crec que cadascú viu la música d’una manera diferent, però si has de lluitar contra una discapacitat també poses més en valor el que has fet per arribar fins on has arribat, i això ho sents cada cop que toques.

¿Creuen que encara hi ha estigma, quan parlem de discapacitats?

— T.F.: Sí. Crec que en gran part és culpa vostra, dels mitjans, i de com tracteu la informació. No ho dic amb mala intenció, però a vegades penso que només interessa el nostre testimoni perquè patim una discapacitat, i no per la música que fem. Això entenc que passa amb totes les professions més enllà de la música. Nosaltres som músics, no músics discapacitats, i si volem deixar de viure sota aquesta etiqueta és evident que també hem d’esforçar-nos nosaltres mateixos en presentar-nos com a músics i punt, però no és fàcil.

— M.O.: En general diria que sí, però tampoc m’ha suposat un gran problema. En general la gran majoria de gent amb la qual m’he creuat ha sigut molt comprensiva i m’ha tractat amb molt respecte, tot i que sempre acabes trobant algú amb menys tacte.

¿S'han trobat impediments o falta d'oportunitats en el món musical?

— T.F.: No gaires. Crec que he tingut sort i tothom amb qui m’he creuat en aquest món m’ha tractat molt bé. Tots els professors que he tingut s’han esforçat molt perquè jo pugui rebre la millor educació. Han intentat aprendre braille i m’han ajudat amb tot, adaptant partitures i tot el que era necessari. Tot i que desconec si això és així a totes les escoles de música o és que jo he tingut sort. En canvi, a l’hora de viatjar o de fer concerts sol m’he trobat amb més incomprensió.

— M.O.: Jo sempre m'ho he fet tot jo. M'he fabricat una pròtesi amb dits per poder tocar. He adaptat jo mateix tot el que he necessitat, i així me n'he sortit. Crec que mai he necessitat ajuda externa i no m'he trobat amb cap impediment majúscul en tots els anys que porto.

¿Sempre s’associa el vessant professional amb la discapacitat?

— T.F.: Sí, sempre es parla de músics amb discapacitat, i no de músics i prou. Quan escoltes música se te'n fot si un bateria, guitarrista o cantant és cec o sord. Llavors per què ho hem d'associar sempre? Hem d'acabar amb totes les etiquetes en aquest sentit. Sí que és cert que potser té lògica associar-ho, perquè pots creure que té més mèrit el que fa, però no és estrictament necessari.

— M.O.: Normalment sí, i molts cops és injust. La música que fem té mèrit per ella mateixa, i no cal associar-la a una discapacitat per donar-li reconeixement. Estic d'acord amb el Toni: quan escoltes música et fixes en el so, no en el que veus. Per algun motiu la música és l'únic art que es pot gaudir amb els ulls tancats.