“L’escola no ha donat una resposta social”

BarcelonaEl curs escolar més atípic i complex ha arribat al final amb un regust de boca amarg: encara hi ha moltes incògnites sobre el setembre i ni alumnes, ni famílies, ni docents, ni administració estan satisfets amb la reobertura que els centres han fet aquest juny a mig gas. Tot i l’esforç de la majoria de claustres per mantenir el contacte i l’aprenentatge dels alumnes, hi ha la sensació que, a nivell global, no s’han complert les expectatives. “Hem donat una resposta educativa, però no una resposta social. No ho dic com a Escola Catalunya, sinó en general, com a sistema educatiu”, lamenta Núria Mora, directora d’aquest centre públic de Sant Cugat del Vallès.

No hi ha una única causa que expliqui el “despropòsit” d’aquest final de curs tan estrany. “Estic trista. Ningú estava preparat per a una situació així, ni els metges, ni els supermercats, ni tampoc les escoles. Tothom es va posar les piles -diu Mora-, però Educació ha fallat. Als centres ens van demanar un pla de reobertura que en realitat no ens permetia obrir, tot i que teníem professors que volien tornar al centre i teníem famílies vivint en habitacions de lloguer”. Com ella, molts directors s’han sentit enmig d’un foc creuat entre les instruccions d’Educació, que limitaven les classes presencials a alguns cursos i pocs alumnes, i la pressió d’algunes famílies perquè les escoles tornessin a obrir.

Les famílies pressionen

Un dels col·lectius que han aixecat la veu en aquest sentit és Tornem a les Escoles. “Durant el confinament els pares i mares hem hagut d’assumir totes les tasques educatives i de cures de l’escola i això ha desprestigiat l’educació. Necessitem els mestres, però no perquè vulguem aparcar els nostres fills”, afirma Núria Vallès, portaveu de la plataforma. Segons diu, hi ha moltes famílies que esperaven que els centres assumissin la seva “responsabilitat social”. “A nivell individual potser hi ha escoles que ho han fet, però a nivell col·lectiu no”, assegura. La plataforma reclama que el curs que ve s’acabi el virus de la “por” i l’educació sigui presencial. Ahir la consellera de Salut, Alba Vergés, va admetre a RAC1 que, “sabent el que sabem ara, tancar les escoles no hauria sigut la primera mesura a prendre”. A França, per exemple, des de demà i fins que acabi el curs, el 4 de juliol, tots els estudiants tornaran a les aules de manera obligatòria.

És el que li hauria agradat a Josep Maria Lluró, director de l’Escola Montagut, de Vilafranca del Penedès. “Els docents no estem a primera línia contra el coronavirus, potser estem a la quarta després dels sanitaris, la policia i els serveis socials i els botiguers, però teníem clar que no podíem deixar les famílies desateses”, assegura, i reivindica que calia obrir els centres “per ètica i responsabilitat”. Lluró treu pit perquè l’escola va reaccionar “amb rapidesa” per no perdre el contacte amb els alumnes, primer, i fer feines curriculars, després. Un fet que diverses veus han atribuït a la necessitat dels centres concertats de justificar les quotes que cobren a les famílies. “És obvi que això és un incentiu, però és injust pensar que només vam reaccionar ràpid per això. Vam actuar per responsabilitat”. Tot i això, Lluró també fa autocrítica: “Vam donar per descomptat que tothom es podia connectar i tothom tenia l’espai per treballar i després vam veure que no”.

La desigualtat en l’accés a la connectivitat només és la punta de l’iceberg de l’anomenada bretxa digital, de la qual tant s’ha parlat aquest tercer trimestre. “M’ha fet mal com a directora que quan es parla de bretxa digital es relacioni només amb la situació socioeconòmica de les famílies”, afirma Mercè Miralles, directora de l’Institut Pau Claris, de Barcelona. En aquest centre de màxima complexitat, des del 2009 tots els alumnes tenen un ordinador, però tot i això també han tingut problemes per arribar a tothom. “La bretxa digital hi continuarà sent si no es prenen determinacions molt fortes: introduir de manera generalitzada la tecnologia en tots els centres i tocar el crostó a tot el professorat perquè es posi al dia, perquè un cop tens l’ordinador, cal saber fer-lo servir”, afirma.

Canvis metodològics forçats

Han sigut els tres mesos més difícils per a tots els centres, que s’han hagut d’adaptar a correcuita a fer-ho tot a través d’una pantalla. “No ho volíem canviar, però el nostre model ha quedat tocadet”, admet Miralles. En aquest centre van trencar fa anys l’estructura habitual d’un institut i van passar a treballar per projectes i en grups cooperatius, amb classes de fins a 56 alumnes i tres o quatre professors alhora. A contracor, han hagut de modificar-ho, i ara esperen que, si hi ha un rebrot i un nou confinament, “puguin garantir millor la metodologia habitual de l’institut”.

Aquesta també era una de les obsessions d’Alfons Espinosa, director de l’Escola Drassanes, de Barcelona. “Ens vam posar ferms. Hauríem pogut deixar de treballar com treballem i enviar fitxes als alumnes i prou, però els mestres han treballat moltíssim per enviar quatre propostes setmanals als alumnes, supertreballades i competencials”, afirma el director, que es mostra “molt orgullós” del seu claustre. Espinosa, que no amaga la tristor per un final de curs estrany, demana autocrítica i valentia a la comunitat educativa. “Hem de reconèixer que hem pensat molt en la malaltia i en l’economia i molt poc en els infants. S’ha fet prevaldre el criteri sanitari al pedagògic a l’hora de tornar a escola”, lamenta. Ara queden menys de tres mesos per assegurar que, tot i la distància i les mascaretes, al setembre l’escola serà el més normal possible.