Una escola de barri

Aquest és un edifici de considerables dimensions i modesta façana, al carrer del Carme cantonada amb la plaça del Pedró, que en els anys de la meva adolescència era un enigma per a tots els que hi passàvem per davant. Llavors era una finca mig abandonada, amb unes lletres esborrades que deien: Escoles del Districte Sisè. Ara que els polítics han trobat noves formes de negoci, privatitzant serveis prioritaris com l’educació, potser fóra bo recordar-ne la història.

El setembre del 1906 la premsa comunicava la reforma d’un local al cor del Raval, destinat a impartir classes de pàrvuls i ensenyament primari als infants d’aquella barriada; anunciaven el començament del curs acadèmic per a principis d’octubre. En aquells anys, a la planta baixa hi funcionava una llenceria, que poc més tard es transformaria en els Grans Magatzems del Padró. I en un dels immobles del davant hi va viure un jove Joan Salvat-Papasseit amb la seva mare i el seu germà Miquel, quan treballava de guarda nocturn al Moll de la Fusta.

A principis del segle XX es van desenvolupar un seguit d’innovacions pedagògiques, batejades a casa nostra com l’Escola Nova. A Barcelona va obrir l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, l’Escola Horaciana de Pau Vila, l’Escola Racionalista Farigola vinculada a Joan Puig Elias, el Col·legi Mont d’Or de Joan Palau, l’Escola Vallparadís d’Alexandre Galí, i l’Escola de Mestres de Joan Bardina. Incorporaven l’educació del caràcter i la voluntat, fomentaven la llibertat i la curiositat espontània de l’alumne, l’educació física, el contacte amb la natura i un estil de vida saludable.

Una de les primeres iniciatives d’aquest tipus van ser les Escoles del Districte Segon al carrer Mercaders, fundades el 1902 per l’adroguer Ramon Monegal i el metge Albert Lleó i Morera. Davant l’èxit, es van crear aquestes Escoles del Districte Sisè, al capdavant de les quals es va posar el badaloní Jeroni Estrany i Lacerna, un metge que militava en el catalanisme republicà. La idea era donar formació als fills dels associats a l’Institut Obrer Català, que en forma de cooperativa dedicaven una hora setmanal a ensenyar als nens alguna cosa relacionada amb els seus oficis respectius.

El doctor Jeroni Estrany va ser un autèntic pioner de la pedagogia moderna, que va dotar l’escola d’un gimnàs i un gabinet d’estudi antropomètric, on un complet equip mèdic (dermatòleg, oftalmòleg, odontòleg i tres metges de medicina general) feien les revisions periòdiques dels nens. Estrany va conceptuar el principi de les “relacions focals”, a partir d’observar que els alumnes de les primeres i les darreres fileres aprenien amb més dificultat que la resta. Per corregir-ho, va concebre aules petites, amb poca gent i sense taules.

Fins i tot va dissenyar el seu propi mobiliari escolar, amb bancs amb capacitat per a tres alumnes cadascun. La llengua vehicular de les classes era el català, s’hi impartia música i gimnàstica, i van ser els primers a treure els infants a l’aire lliure.

A partir del 1908 van muntar les primeres colònies infantils a Arenys de Mar, i molts matins es desplaçaven en tramvia fins a la platja, on feien exercici, es banyaven i esmorzaven. Amb un programa tan modern per a l’època (en el qual estaven implicats pares, docents i el mateix alumnat), no és casual que s’hi formessin personatges com el periodista Sempronio i el mestre Pere Vergés, posteriorment fundador de la famosa Escola del Mar. O que servís de model per a les futures escoles públiques patrocinades per la Mancomunitat. L’inici de tot allò que ara sembla que no és rendible.