Una escola sense abraçades ni confidències a cau d'orella

Sant Esteve del Monestir“¿Has vist quina tristesa?”, diu l'Olatz de Bilbao, responsable pedagògica dels centres de La Bressola de la Catalunya Nord, mentre mira des de la porta els alumnes del cicle 3 de l'escola de Sant Esteve del Monestir. Abans, a l'aula, els infants estaven junts, agrupats al voltant de quatre o cinc taules. Ara sembla més un examen permanent: tots els pupitres estan separats i cadascú té una caixa de material amb el seu nom, que no poden compartir. Una imatge representativa del model d'escola que ha portat el coronavirus: una escola en què està prohibit abraçar-se, agafar-se la mà o fer-se confidències a cau d'orella, i on no es poden compartir retoladors, pilotes ni l'esmorzar o el berenar.

"És fonamental que el vostre fill/a sigui conscient que l'escola, tal com l'ha conegut fins ara, no serà la mateixa. Ja no podrem jugar a jocs de pilota, ni compartir joguines, no mantindrem contacte físic amb els nostres amics ni amb els adults", avisava el protocol que La Bressola de Sant Esteve va enviar als pares i mares abans de reprendre les classes de primària el 12 de maig. "Ja no és la nostra escola. Nosaltres treballàvem per projectes, tots junts, i els grans ajudaven els petits. Però ara no podem compartir ni jocs ni material i hem de vigilar en tot moment de mantenir una distància física", admet De Bilbao movent el cap.

Aquest centre, situat a tocar de Perpinyà, té una distribució vertical dels infants: el maternal engloba dels dos als cinc anys, el cicle 2 seria equivalent a primer i segon de primària i el cicle 3 seria tercer, quart i cinquè –a França la secundària comença a sisè–. Però ara, per evitar el contagi de coronavirus, han hagut de redistribuir tots els grups per complir amb la nova ràtio màxima: 10 alumnes a maternal i 15 als cicles 2 i 3.

"La tornada a l'escola és voluntària, i el primer que vam fer és preguntar a tots els pares si volien tornar", indica la codirectora de La Bressola de Sant Esteve, Laura Coste, que va haver d'establir uns criteris per atorgar les poques places que podien oferir: de 138 alumnes han passat a un màxim de 40. "Primer hem prioritzat els fills del personal sanitari i dels serveis essencials. De fet, hem estat vuit setmanes oberts només per a ells". També han establert que els nens amb necessitats educatives especials havien de tenir prioritat, com també els seus germans. "I una vintena volien tornar, però no tenim places per a ells", exposa Coste que, juntament amb la resta d'equips directius i docents dels centres de La Bressola, ha hagut de canviar completament el funcionament de l'escola.

Abans els alumnes arribaven entre les 8 i les 9 del matí i els pares els podien acompanyar fins a la l'entrada i, als més petits, fins a la classe. Ara la porta està sempre tancada, els pares han de deixar els infants fora del recinte i hi ha uns horaris limitats i graduals, que ha escollit cada família entre diverses opcions: uns entren a les 7.45 h i d'altres a les 8.50 h o a les 9.10 h. I, si han de fer cua per entrar, s'han d'esperar a les creus que han dibuixat a terra i que ajuden a mantenir-se separats.

Un cop a dins els nens es renten les mans, deixen les pertinences al seu penjador i van només a la seva classe. "Ja no poden circular lliurement per l'escola ni pels espais comuns com la biblioteca, que està tancada. I els lavabos els tenim dividits i sempre han d'anar al mateix", afegeix Coste, que també ha hagut de canviar els horaris dels docents: mentre uns fan classes presencials, els altres continuen les matèries per internet. "I tots els alumnes fan el mateix, siguin aquí o a casa", certifica la codirectora, que també incideix en la neteja: es desinfecta tota l'escola dos cops al dia i els professors netegen les taules abans i després del pati i del dinar.

Sense empentes ni pilotes

Durant les classes, la separació de les taules facilita el distanciament. Però al pati –que ara està dividit en tres espais, un per a cada cicle– aconseguir que no es toquin en cap moment es converteix en una fita gairebé impossible, especialment amb els més petits. "Fem l'avió!", crida el Guillem, un dels professors, quan veu que quatre infants de maternitat juguen al pica paret massa junts. "Els diem de fer l'avió perquè separar-se sigui com un joc i no una imposició o prohibició", puntualitza el docent. Uns metres més enllà, a la zona exclusiva del cicle 3, juguen tots al pistoler. "Abans es passaven el dia jugant al mata conills, grans i petits junts, però ara no poden", explica un altre professor, Roger Craviotto. Just en aquell moment, dues nenes petites estan a punt de compartir una fulla i una branqueta amb les què juguen: "No, Clàudia, cadascuna la seva fulla i la seva branca, no li pots donar", les corregeixen.

Preguntats per si els infants estarien millor a casa, cap dels docents del centre ho té clar: "No haurien de tornar fins que l'escola sigui com ha de ser, però també és veritat que als alumnes que canvien el cicle no els pots deixar sis mesos sense classe. I també hi ha pares que no tenen amb qui deixar-los i han de treballar", apunta Craviotto. "Les escoles tancades fan vertigen, però aquesta escola també fa vertigen. I per què s'ha decidit tornar a obrir? ¿És una decisió política, econòmica, laboral? ¿Som una escola o som un centre d'acollida?", es pregunta Olatz de Bilbao que, com la resta de docents, intenta que els seus temors i dubtes no arribin per res als alumnes.

De fet, els més petits han notat els canvis però sostenen que s'hi han adaptat força bé. Ara bé, els del cicle 3, els més grans de l'escola, són els que més perceben que ja no és el mateix. "Abans podíem jugar tot junts al pati i ajudar-nos, i ens agradava molt, sobretot jugar amb els de maternal", diu l’Ami. "No podem jugar a la pilota, ni a la majoria de jocs que ens agradaven com el fet i amagar o el mata conills. Ni podrem fer la festa de final de curs", lamenta el Timéo. "No ens podem deixar colors ni res i hi ha companys que no hi són. Abans era més divertit", apunta el Celian i el Jules conclou: "No és el mateix. Trobo a faltar poder jugar i sobretot poder abraçar els meus amics".