Ara és l'època. Els prats verdegen de nou gràcies a la tan esperada pluja, els rierols tornen a baixar alegres, el sotabosc s'omple de bolets i els boscos queden immergits en una melangiosa boira baixa. Atenent al ritual de cada any, els arbres de fulla caduca passen del verd estival als tons ocres. Les faldes de les muntanyes es tenyeixen de grocs, vermells i taronges mentre al sotabosc creix un flonjo matalàs de fullaraca. Ha arribat el moment de tornar als boscos. És l'hora de delectar-se amb l'espectacular esclat de colors que ens regala cada any la tardor.
Els països més freds ja fa setmanes que van dir adéu als cels clars, al sol, a la vida a l'aire lliure i al retrobament casual amb els altres. Antigament, per als habitants dels països nòrdics, aquest era un temps de retornar a l'enclaustrament i submergir-se en les obligacions quotidianes confiant que la provisió de llenya i aliments que havien fet a l'estiu seria suficient per arribar fins a la primavera.
A casa nostra, la tardor arriba més tard, i en especial aquest any. Però tant per a ells com per a nosaltres, gaudir de la tardor en el seu apogeu requereix de certa planificació. Al cap i a la fi, l'espectacle que ens ofereix la natura quan els arbres adquireixen aquelles tonalitats vives que han encandilat poetes, pintors i fotògrafs és extremadament efímer. Visitar el bosc només uns dies tard pot condemnar-nos a un passeig entre esquelets pelats i a trepitjar muntanyes de fulla seca.
Alguns països anglosaxons, on la consciència ambiental és més alta, han solucionat aquest dilema. Al nord dels Estats Units, la caiguda de la fulla (The Foliage) té un espai propi en alguns informatius i hi ha webs que informen puntualment de quines són les millors zones per anar a visitar els grandiosos boscos de New Hampshire o Vermont en el seu punt òptim de color. Consolem-nos: a Catalunya tenim els boscos molt a prop. Els més concorreguts són els del Montseny, les Guilleries i l'olotina fageda d'en Jordà. Però n'hi ha d'altres, no tan coneguts, que val la pena visitar. D'altres, més llunyans, ens permeten somiar.
1. Montseny (Osona, el Vallès Oriental, la Selva)
Els boscos del massís del Montseny són els més accessibles per a bona part de la població de Catalunya i per aquest motiu els voltants de Santa Fe, Sant Marçal, Arbúcies o Viladrau s'omplen a partir de l'octubre amb milers de visitants ocasionals. Si es vol fer un àpat per la zona, més val reservar.
2. La fageda d'en Jordà (la Garrotxa)
És el bosc de faigs més gran de la conca mediterrània. El fet d'estar situat sobre una colada de lava procedent del volcà Croscat el converteix en excepcional. Els caps de setmana de tardor els aparcaments es col·lapsen, de manera que és millor acostar-s'hi fora de les hores punta.
3. Vall d'Aiguamòg (la Vall d'Aran)
El Pirineu compta amb boscos espectaculars, sobretot als dos Pallars i a la Cerdanya. En el seu extrem occidental, els boscos de la vall d'Aiguamòg tenen una combinació de vegetació de ribera, faig i pi roig que fa les delícies dels aficionats a la natura.
4. Selva d'Irati (Navarra)
Amb una extensió de 17.000 hectàrees, és la fageda més gran del sud d'Europa. L'abundància de falgueres, els pendents suaus, la combinació de rierols, bosc, embassaments i prats a les parts més altes converteixen la visita en una delícia. Obligat anar-hi ben proveït per la pluja.
5. Bosc de Sherwood (Anglaterra)
Tot i haver format part d'un immens vedat de caça de la casa reial britànica, en realitat Sherwood és més famós per ser l'escenari, real o de ficció, de les aventures de Robin Hood. Tot i això, és molt més petit que Irati.
6. Green Mountains (Estats Units)
Els boscos de les Green Mountains (Vermont), prop de la frontera amb el Canadà, són dels més concorreguts pels nord-americans quan arriba la tardor. A causa de la seva situació, allà la caiguda de la fulla comença al setembre.