Benedetta Tagliabue, arquitecta: “És un error haver plantat barreres per tota la ciutat”

Commemora els 21 anys de la mort d'Enric Miralles. ¿El covid ha canviat els seus plans?

— Hi ha afectat, però gairebé diria que positivament, perquè tot estava previst per fer una exposició l’any passat que havia de començar a Escòcia i que vam haver de suspendre. El 2021 ens hem entusiasmat i hem dit: “Doncs en lloc de fer una exposició a Escòcia comencem intensament amb quatre o cinc a Barcelona”.

¿A Escòcia per centrar-se en el nou Parlament?

— El nou Parlament d’Escòcia és realment una de les obres més importants de l’Enric, però l’Enric té més recorregut. En aquestes quatre exposicions podem mostrar-ne més facetes. Encara en falta una, la cinquena, que serà a l’Escola [ETSAB], que faci veure el Miralles professor. Li agradava molt, la docència...

Enric Miralles va ser l’autor del cementiri d’Igualada, del pavelló de bàsquet d’Osca, del Mercat de Santa Caterina i d’aquest Parlament a Edimburg. Què tenen en comú, aquestes obres?

— Són realment projectes vitals. El cementiri d’Igualada és l’obra que el fa famós arreu del món, sorprenentment, perquè era una obra petita. Però era tan radical amb aquest treballar el terreny i el paisatge que tothom es va adonar que aquí hi havia un arquitecte realment especial. A més, malauradament l’Enric és allà al cementiri, en aquell lloc que ell havia dissenyat. Per tant, és una obra molt simbòlica, molt forta. El pavelló d’Osca ha sigut una obra que podria haver estat el final de l’Enric Miralles com a arquitecte, perquè durant la construcció va caure, i això normalment per a un arquitecte jove -l’Enric tenia 35 anys quan se li va ensorrar- podria haver sigut el final de la seva carrera. I no ho va ser. No només es va refer, sinó que vam guanyar un Lleó d’Or a la Biennal de Venècia per aquesta obra. O sigui que va ser una renaixença. Pel que fa al Mercat de Santa Caterina, va ser concebut com una obra vitalista, i el Parlament d’Escòcia ha sigut una obra súpercompleta per crear una societat.

Santa Caterina és el vostre barri i el vostre mercat.

— Vam decidir viure a Santa Caterina perquè ens agradava el Casc Antic. Estava en una situació molt abandonada, oblidada en aquella època, però vèiem que aquest barri antic tenia unes característiques increïbles i a nosaltres ens agradava molt. I ens agradava anar al mercat i comprar i parlar amb la gent i descobrir fruites i verdures, i les venedores et deien receptes. Quan vam saber que s’havia de refer el mercat, vam oferir idees i vam acabar sent-ne els arquitectes.

¿La coberta de Santa Caterina és l’exemple que la tradició precisament és no fer sempre el mateix?

— Exacte. Vam fer aquest mercat sense expectatives prèvies, no teníem una imatge de “volem fer un mercat així”, no. Teníem les ganes de fer un mercat que fos molt maco i que millorés tot el barri, i llavors a poc a poc van sorgir les idees. Una de les últimes va ser: “Mira, és tan bonic entrar al mercat i veure la parada plena de colors, de fruita i verdura, que seria fantàstic que això passés per la ciutat”. Vam començar això com una broma: “Hauríem de posar una amanida a sobre de la coberta”. I doncs, ha acabat sent una amanida de fruita.

Es divertien.

— Encara ara. Ens divertim moltíssim, fent arquitectura.

Vostè ha mantingut el despatx. ¿Encara hi ha part del mateix equip?

— N’hi ha alguns. Això em sembla meravellós, perquè realment fem un grup de persones que tenim com una filosofia i tota una sèrie de records que compartim. Lògicament hi ha molts personatges nous, molts joves que entren, surten i que aporten una vitalitat fantàstica. És una mica entre un despatx i una escola.

Cap on ha evolucionat?

— La nostra tradició era provar-ho tot, sortir d’Espanya a fer projectes al Japó. I ara fem projectes a la Xina, a Alemanya... arreu. Però, com sempre, incloent-hi les noves tecnologies. Hem evolucionat amb la societat.

Què ha après, treballant a la Xina?

— És molt diferent, i vaig aprenent coses. Al principi pensava que jo havia d’ensenyar coses, era una mica arrogant, perquè realment a les ciutats xineses els faltava molt. Però després ràpidament vaig aprendre que la Xina ens pot ensenyar moltíssim a nosaltres. Per exemple, ells saben treballar amb grans números, són molt ràpids, tenen una gran curiositat i una gran capacitat d’aprendre.

Quan hi arriba una arquitecta mediterrània i de colors, ¿com afronta una obra que tingui molt d’ella i que alhora s’adapti a una racionalitat i una manera de viure diferents?

— Estem sempre molt atents al lloc i intentem treure’n idees. La Xina és el primer gran país cosmopolita de veritat. O sigui, si tu t’imagines aquest imperi, tots els pobles que ha hagut d’englobar, totes les geografies, els climes. Imagina’t que, encara que hi hagi una llengua, hi ha milers de llengües per tot el territori. Llavors t’adones que cada cop que tu fas un projecte en un lloc estàs actuant sempre en un lloc específic, i nosaltres intentem conèixer tan bé com puguem aquesta especificitat, i també portar-hi un trosset de casa nostra. Perquè sé que, si ens l’han demanat a nosaltres, el que volen és una mica un trosset de casa nostra.

Què està fent a la Xina ara?

— Una torre a Taiwan, una universitat, Fudan, que és la universitat antiga a Xangai. Però també estem fent projectes nous, un nou Conservatori de Música a Shenzhen, una ciutat realment molt vital i en gran creixement al costat de Hong Kong. I places i museus. Fem moltíssims concursos.

I utilitzen moltíssim la fusta i materials naturals.

— M’encanta. Jo crec que això és part d’aquesta evolució que dèiem. La societat ha evolucionat en relació al respecte al medi ambient amb els materials que fem servir en la construcció, que pot ser una acció molt violenta per a la Terra. Si utilitzes materials naturals i fusta estàs fent un dolor mínim al planeta. És un material que, com que es regenera, transmet la importància de tornar a plantar.

¿Aquest respecte per la Terra que també tenia Miralles és avui encara més important amb el covid?

— Ha posat encara més de manifest que aquesta consciència per l’equilibri del globus, per mantenir la nostra Terra amb molt d’amor, és fonamental. Després d’un confinament tots tenim més clar que és important que casa nostra sigui un espai acollidor, i també hem vist com és d’important l’espai públic.

Cap on ha d’anar, Barcelona? Què en pensa, de l’urbanisme tàctic?

— Em diverteix, aquesta idea de l’urbanisme tàctic. Al final és un nom, és una idea de fer alguna cosa molt informal, molt divertida, molt de prova. Però cal estar atents, perquè aquesta prova realment s’hauria de fer amb els veïns. O sigui, si tu pintes un carrer, haurien de ser tots els veïns del carrer els que fessin aquesta acció, i ells mateixos han de dir si això funciona o no funciona. Ja sé que aquests mecanismes no són gaire fàcils, però de vegades es fan coses molt immediates que després porten a brutalitats horribles, com per exemple separar amb pals o amb tanques... I apareix una ciutat plena de tanques quan nosaltres havíem arribat a tenir una ciutat molt ben dissenyada, i això vol dir que les diferències no es veuen. Llavors, l’urbanisme tàctic és una prova i ara toca preguntar-se: “Ho hem fet bé? Malament? Quin és l’error?” I jo crec que sobretot l’error evident és haver plantat barreres a tota la ciutat. Ara hem de veure com ho podem fer per fer-les desaparèixer i mantenir una ciutat maquíssima.

Quina ciutat és ara pionera?

— Fins ara les altres ciutats copiaven Barcelona. Jo he vist la tira de grans ciutats, fins i tot Nova York i Moscou i ciutats realment llunyanes, també Caracas o a la Xina, introduir maneres de fer urbanisme de la Barcelona dels anys 80-90. Ja tenim un coneixement molt bo de com fer una ciutat ben dissenyada, on l’espai públic està molt ben integrat amb el moviment de la gent i del trànsit. Ara hem d’adaptar les novetats i posar més bicicletes, menys cotxes i més elèctrics, i tot això mantenint el mateix criteri de Barcelona. No crec que hi hagi una ciutat que diguis: “Aquesta és perfecta, copiem-la”. Però ja teníem una bona ciutat i intentem mantenir aquests criteris i anem endavant.

Un dels últims treballs a Barcelona va ser el centre Càlida, especialment complicat perquè ha de conviure amb l’edifici antic de Sant Pau. Com s’hi atreveix?

— El primer de tot és que tots els arquitectes som uns inconscients, i això és fonamental perquè si no no faríem res. Realment posar-se al costat de l’Hospital de Sant Pau de Domènech i Montaner és molt complicat. Nosaltres hem dit: “Saps què? Fem un pavelló al jardí”. Llavors ens comparem amb el jardí. A més, en aquell moment el jardí entre l’hospital antic i el nou estava per fer i el nostre pavelló va ser com la primera peça per fer el jardí. I entre un nivell i l’altre vam posar aquest petit edifici que ha de ser com una caseta maca. El centre Càlida vol que qui fa el tractament oncològic a dins de l’edifici de l’hospital pugui baixar i dir: “Aquí em sento com a casa”. Però una casa guapíssima, una casa on s’obren les finestres, tens el jardí, tens pèrgoles, realment un lloc on pots respirar. Hem fet aquest esforç de fer un lloc on pots respirar.

Un lloc per respirar. Vostè també ha fet un temple budista.

— És veritat. He dissenyat un temple budista a Tenerife, sobre les restes d’un hotel que mai va arribar a existir. Era un lloc horrible i per a mi ha sigut realment important dir: “Com d’un lloc horrible es crea una cosa bonica que et porti aquest sentiment de meditació o de contemplació”. Ha sigut molt maco treballar amb la terra, els jardins. Hem cobert parts d’aquelles estructures horribles amb terra, i així creixen els jardins, i a sobre de tot hem construït un temple fet de fusta. I és guapíssim, la veritat.

I vostè medita?

— Sí. M’ha ajudat moltíssim. M’ha ajudat a entendre l’arquitectura, però a entendre tota la resta. Jo soc una meditadora pèssima, però aquesta consciència m’ha ajudat moltíssim els vint anys sense l’Enric, sola, prenent sovint decisions difícils. M’ha fet les coses més lleugeres. Per exemple, si tu penses que la vida és un somni i has de prendre una decisió difícil, no serà tan difícil, és una decisió de somni. I això t’ajuda molt.

També està fent una església.

— Exacte. Jo no veig una gran diferència en les religions, potser perquè soc una mica confusa.

Canviem-ho per eclèctica...

— Gràcies. Però, sap què? Nosaltres, els europeus, hem vist també la bellesa que l’església ha sabut posar en l’art. Aquesta bellesa és part de la contemplació, de l’elevació espiritual. I llavors fer una església, per a un arquitecte, és una meravella, perquè el client el que vol és que tu facis un lloc d’elevació espiritual; o sigui, el lloc més maco que tu puguis fer.

I en quina s’ha inspirat?

— Estem construint una església a Ferrara i hem intentat fer alguna cosa diferent, més lleugera, amb molta fusta. Sembla que estigui volant, inspirada en el paisatge. No té res a veure directament amb cap altre model d’església, però té referències.

¿La bona arquitectura és la que s’ha de confondre amb el paisatge?

— El paisatge t’ajuda a donar força a l’arquitectura, i això és molt femení. Estem entrant en una era d’arquitectura femenina.

Com es lidera un gran taller sent “l’exdona de” o “la dona de”?

— Tens raó. La meva tècnica és el somni. Ara somio que soc una dona que dirigeix una empresa. I mira, la gent s’ho creu. Si tu t’ho creus, la gent s’ho creu. I bé, la dona de... Durant una època sí que ha sigut així. I després ja ha anat oblidant-se.

Si hagués de dir tres coses que manté de l’esperit Miralles...

— El paisatge, que és molt femení. El Miralles ja ho tenia: fer una arquitectura que fos gairebé com un paisatge i un paisatge que fos gairebé com una arquitectura. L’Enric també era una persona molt curiosa, li agradava tot. Volia aprendre i innovar. És l’única manera de no estancar-se.

Com es combina l’arquitectura amb l’especulació?

— És molt important que els promotors s’adonin que, si fan una cosa de qualitat, les coses funcionen millor, també econòmicament a la llarga. Els arquitectes tenim sempre el paper de defensors de la qualitat perquè tenim aquesta limitació, ens agrada la bellesa, les coses que funcionen bé.