Hibai López-González: “Les apostes esportives són un negoci perfecte per a l’Estat”

La contractació de presentadors de televisió, actors i futbolistes per als anuncis que publiciten cases d’apostes és la millor prova que el joc online s’està normalitzant. Hibai López-González, que es va formar en ciències de la comunicació, fa anys que estudia com aquesta publicitat influeix en el creixement del joc i de la ludopatia. Va ser investigador a les universitats de Nottingham Trent i de Deusto, i ara continua analitzant el sector des de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge.

¿Com incideix la publicitat en l’augment del joc online?

A Espanya, el 60% o 70% de les apostes esportives ja es fan durant els partits, i la publicitat va dirigida sobretot a aquest segment, perquè és una aposta molt impulsiva, menys planificada. En general, el que intenten és naturalitzar que l’aposta esportiva és inherent al consum d’esport, que és estrany que t’agradi l’esport i que no apostis. Es calcula que actualment hi ha el doble de jugadors actius que fa sis o set anys.

És raonable pensar que els casos de ludopatia també creixen...

Encara no en tenim estudis prou contundents, però sí que sabem que el nombre de persones que voluntàriament demanen a l’administració que els prohibeixi l’entrada a webs d’apostes ha crescut molt. Les cases d’apostes solen dir que un 99% de la gent juga per diversió i no té cap problema, i que només un 0,5% -segons les últimes enquestes- desenvolupa un problema de joc. Per a ells és un discurs molt còmode, però no estic gaire d’acord amb aquest relat, perquè hi ha moltes persones que no tenen un trastorn del joc diagnosticat des del punt de vista clínic, però sí que tenen certs problemes en la vida diària: amb la parella, la família, la feina... Hi ha estudis al Canadà, França o Alemanya que diuen que entre el 25% i el 30% dels ingressos de les cases d’apostes provenen de diners problemàtics, de persones que ja no es diverteixen jugant sinó que tenen problemes amb el joc.

¿Està canviant el perfil de les persones amb trastorn de joc?

Sí, de mitjana els jugadors online són 10 o 12 anys més joves que els de joc tradicional. També sabem que amb les escurabutxaques i els rasques es podia tardar uns 10 anys a desenvolupar la ludopatia, i amb les apostes online l’addicció es desenvolupa molt més de pressa, en 2 o 3 anys, i genera deutes més grans. I que són jugadors que no relacionen apostes i atzar sinó que creuen que amb més preparació i experiència podran guanyar diners. De fet, molts pacients que tenen una percepció clara de tenir una malaltia encara creuen que si la malaltia no els hagués fet jugar de manera massa impulsiva hi haurien guanyat diners.

¿I la publicitat de les cases d’apostes afavoreix aquesta creença?

Esclar, és el gran problema. Si acceptes que les apostes són una activitat d’oci encaminada a fer-te perdre diners i vols jugar-hi, cap problema. Ets lliure i és una activitat legal. Però la realitat és que el negoci es basa en fer creure a la gent que hi pot guanyar diners, i el missatge és erroni i irresponsable.

Llavors, ¿és impossible guanyar diners amb les apostes?

No ho puc assegurar. Sí que puc dir que la gran majoria de jugadors en perden però en perden pocs, perquè les cases d’apostes són molt hàbils: si de cada 100 euros que apostes en reps com a recompensa 95 -i, per tant, en perds 5-, la sensació de pèrdua no és gaire gran. De fet, molts jugadors ni tan sols porten una comptabilitat clara del que han perdut o guanyat. A la casa d’apostes li interessa que creguis que guanyes sovint per mantenir-te motivat, encara que en el compte global sempre perdis. És el que se’n diu efecte de la recompensa intermitent.

També van apareixent moltes cases d’apostes físiques.

Sí, i curiosament arran del creixement del joc online. A Madrid, Galícia, el País Basc... n’hi ha a tot arreu. A Catalunya el creixement és menys evident perquè la legislació és més estricta.

¿I la publicitat del joc online està regulada?

El 2015 es va fer un esborrany de llei, però llavors la situació política a Espanya era molt inestable i el projecte va acabar en un calaix.

No és a l’agenda dels governs?

És que per a l’Estat les apostes i el joc en general són un negoci perfecte. Qualsevol activitat que té una implicació en la salut pública presenta dos aspectes: per una banda genera uns impostos valuosos per a l’Estat, però per l’altra també provoca unes despeses en salut pública. En el cas del negoci de l’alcohol o el del tabac, l’Estat s’ha d’acabar fent càrrec de les malalties derivades: càncers, afectacions cardiovasculars... Però el cas del joc és diferent, perquè si vas al metge de capçalera amb una patologia relacionada amb el joc, t’adreçarà a alguna associació privada; la salut pública no se’n fa càrrec. A Catalunya sí que existeix alguna unitat de salut pública dedicada al trastorn del joc, però es tracta d’una excepció.

Clubs i esportistes de renom publiciten el joc online. Com ho valores?

Aquesta és una altra pota de la legitimació del joc. És difícil que algú entengui que hi ha algun problema pel fet d’apostar quan veu que ho estan promocionant grans clubs esportius de manera tan visible.