"En una entrevista de feina em van dir: «Vaja, a la foto semblaves més jove»"

Barcelona"Quan jo vaig començar a treballar, només existia el fax i el tèlex a la meva oficina. Només hi havia un ordinador enorme i tot era manual, en arxius de paper". Remedios Reyes té 54 anys i parla dels seus inicis laborals com si fossin la prehistòria del panorama digital. Tampoc havia viscut la precarietat. Va estar 31 anys a la mateixa empresa, però, de sobte, després d'un seguit de fusions i reestructuracions, va acabar fora. Era l'any 2019. "I ara què? L'abisme. Em va descol·locar moltíssim i ho vaig passar molt malament", admet. Ella mai havia estat sense feina i estava, admet, en una zona de confort on, això sí, s'havia anat formant i actualitzant. "Ja no era una nena, no podia adormir-me", sentencia. La Remedios ja va pressentir, en aquell moment, que recuperar les regnes del món laboral no li seria fàcil. I tenia raó.

La discriminació per edat o edatisme és la tercera causa de discriminació al món, després del racisme i el masclisme, segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Està tan integrada a la societat que passa desapercebuda, però, en canvi, té uns forts efectes emocionals i, tot i que es pot patir a qualsevol edat, és especialment dura per a la gent gran i sobretot en l'entorn laboral. Les dades parlen per si soles. El 2019, just abans de la pandèmia, pràcticament el 50% dels aturats a Catalunya tenien més de 45 anys. Entre els prejudicis més comuns hi ha el de pensar que no seran persones àgils mentalment, que no sabran fer ús de les noves tecnologies, que voldran horaris molt definits o que no encaixaran a l'equip. La psicòloga sanitària especialitzada en gent gran Núria Costa apunta que les empreses "solen discriminar candidats molt competents per raons d’edat i això és quelcom molt preocupant, ja que afecta molt la salut mental de les persones".

Aquest és un dels punts que més indigna el Pep, de 59 anys, que utilitza un pseudònim per sentir-se més còmode. Va patir un cas semblant al de la Remedios i no amaga que li ha passat molta factura emocional. "És que ni tan sols arribes a l'entrevista personal perquè a la candidatura demanen un rang d'edat i si no hi entres, t'eliminen directament", es queixa. Ell fa tres anys que està a l'atur i intenta cuidar la seva salut mental "mantenint-se ocupat": estudia idiomes, fa cursos i s'ha tret el títol de català. "Que et demanin omplir l'any de naixement és una discriminació en tota regla –assenyala Costa–. S’hauria de penalitzar les empreses que contemplen aquesta condició", adverteix. "A la consulta veig molta gent preparadíssima, però gran a ulls de les ofertes vacants", assenyala la psicòloga. El Pep defensa que l'edat no és un condicionant objectiu: "L'educació, la formació, la manera de comunicar-se, el caràcter o l'actitud davant una feina no tenen a veure amb l'edat!", insisteix.

"Es tracta d'un tema cultural i de falta de professionalitat en els sistemes de reclutament, no pas un motiu real", argumenta Helena Martínez, consultora de recursos humans a la Fundació Pimec. "El mite de la persona de 45 anys que no s'adapta al mercat no pot fer-se servir en genèric", assenyala. Al final, el degoteig de prejudicis fa que els candidats caiguin en una espiral de desànim, apunta Costa, que els porta a fer conductes similars entre ells. "Els afectats adopten certes conductes socials per intentar encaixar en un món que els deixa fora; per exemple, es tenyeixen els cabells per amagar les canes o amaguen directament la seva edat", detalla.

Doblement discriminada

La Remedios explica amb pèls i senyals l'angoixa que patia abans de les entrevistes per "arreglar-se". "Sempre m'anava a tenyir els cabells, per donar un bon aspecte", corrobora. L'edatisme, sumat a la pressió estètica, impacta encara més durament sobre les dones grans perquè, encara ara, els signes físics de l'edat són qüestionats en elles més que en ells. "He tingut entrevistes de les quals gairebé m'aixeco i marxo. Una vegada només entrar em van dir: «Vaja, a la foto semblaves més jove»", explica la Remedios. "Tot plegat els genera sentiments d'impotència, ràbia, tristesa, frustració i baix autoconcepte i fins i tot algunes persones claudiquen i arriben a apartar-se socialment a partir d'una certa edat perquè creuen que els acabarà passant igualment", radiografia la psicòloga Núria Costa.

Fabio Aguilar, en canvi, als seus 53 anys es resisteix a claudicar. "Sempre m'he mantingut actiu precisament per evitar aquesta sensació", diu. Ell també és psicòleg i administrador de finances de formació, i també fa de fotògraf professional. En canvi, des que va arribar (ja fa més d'una dècada) a Catalunya mai havia trobat estabilitat laboral, fins ara, als seus 53 anys. "Fa cinc mesos que he aconseguit una feina del que sé fer, auditor de finances. És la feina de la meva vida", celebra. "Al final el que les empreses busquen són persones responsables, amb bona actitud i bones competències. I és la mateixa persona la primera que s'ha de treure les etiquetes, que estan molt interioritzades", recomana Martínez. "Cal canviar la visió que tenim de la vellesa", coincideix Costa, que afegeix: "És una assignatura pendent que s'hauria de transmetre des de casa, i des de les escoles, a la infància i la joventut, per retrobar el respecte que es mereix aquesta etapa de la vida".

"Són estereotips, l'edat no hauria de condicionar mai per a res. El que cal avaluar són les persones", reclama el Pep. La Remedios, que fa mesos que ha deixat de tenyir-se els cabells blancs, fa una advertència: "Aquests tipus d'empresaris, o de persones que jutgen per l'edat, també arribaran a la nostra edat. Val més, aleshores, que no tots pensin com ells", conclou.