Ernest Maragall: "L’urbanisme tàctic ha perjudicat la imatge de Barcelona"

BarcelonaEl grup municipal d’ERC a Barcelona acaba l’any havent pactat amb el govern de Colau els pressupostos del 2021 i el projecte estrella en matèria de mobilitat: el tramvia.

L’altre dia Colau donava per acabada l’entesa ERC-JxCat al Govern i posava Barcelona com a exemple de pacte de les esquerres. ¿És possible un nou tripartit?

És una teoria especulativa i sense cap base ni de decisió presa ni de relació aprofundida. No té cap altre element que la pura especulació o el desig personal o polític d’algú. Però res més. JxCat i nosaltres som socis naturals en una bona part del camí, i en molts objectius hem d’aprendre a treballar millor junts, evidentment. És l’assignatura pendent del moviment independentista i l’hem d’aprovar.

¿L’entesa a Barcelona no tindrà cap influència en el que passi a Catalunya?

Nosaltres en el ple de pressupostos vam votar Barcelona. No hi ha cap càlcul previ, més aviat hem treballat per una decisió complexa, de gran abast, que és la ciutat. Crec que ens tenim poc respecte a nosaltres mateixos quan acceptem que se’ns sotmeti a una qüestió de càlcul relatiu. ¿Tan poc val la ciutat de Barcelona que no admet decisions per ella mateixa? ¿Qualsevol cosa que decidim té a veure amb el que s’ha decidit a Madrid o amb el que es decidirà al Parc de la Ciutadella? El que hem fet és decidir sobre Barcelona i això no té cap influència sobre altres institucions.

Si haguessin sabut que Manuel Valls s’acabaria sumant al pacte, l’haurien fet igual?

No m’immuta aquesta qüestió. És un intent una mica desesperat de no quedar fora de joc, simplement.

Però el PSC, quan es va fer públic l’acord entre el govern municipal i ERC, va insistir en mantenir la porta oberta a altres forces. ¿Es volia trencar la imatge del tripartit?

Hauria sigut lògic que Junts per Catalunya s’hi afegís, com ho va fer l’any passat. Em costa molt d’entendre que aquest any que hi ha moltes més raons per entrar-hi, no ho faci.

I per què no s’hi ha afegit?

Hi ha una evident decisió política que no té a veure amb Barcelona sinó amb la cronologia electoral. Potser és legítim i comprensible. A mi em sembla que és un error, però no passa res. Ens seguirem trobant en el dia a dia, segur que ens posarem d’acord.

Què tindrien de diferent els pressupostos si governés ERC?

Ens hauríem pres molt més seriosament el concepte de reforma de l’administració pública local. Ja hauríem plantejat la revisió de la Carta de Barcelona i hauríem pres una iniciativa legislativa per a la modificació de la llei de finances locals, i hauríem entaulat converses amb la Generalitat per revisar què vol dir consorcis i quina és la responsabilitat compartida. Ja hauríem establert un tipus de complicitat amb els sectors privats d’aquesta ciutat que malden per treballar i produir, i per generar riquesa i que no poden fer-ho. Això estaria en curs i reflectit en el pressupost. Com a ajuntament hem de prestar serveis d’una manera eficient, solvent, i ser motor econòmic directe.

¿No ho fa, això, el govern de Colau?

Ho fa malament, sense treure profit de les capacitats del potencial econòmic i institucional que té com a administració pública central. La paraula clau és complicitat, i aquí, en canvi, domina el clientelisme. Si mirem els últims 20 anys, amb governs socialistes i convergents, hem passat primer per un creixement peti qui peti, després per un “Visca el mercat” també peti qui peti i, finalment, per una ideologia antimercat que ha acabat caient en el clientelisme més explícit. Ara estan desaprofitant absolutament el que el mercat té de bo. Fa 40 anys Barcelona es va emancipar de la grisor franquista, ara s’ha d’emancipar del tacticisme de curta volada. Hem de començar a mirar lluny.

¿Això vol dir que el govern municipal s’ha desconnectat de la societat barcelonina?

No ha sabut establir les relacions, els llaços de cooperació activa, de respecte i, per tant, no ha exercit la responsabilitat. Aquesta necessitat de lluir d’urbanisme tàctic... El que és tàctic és l’urbanisme, el que és tàctic és l’estratègia econòmica, la política d’habitatge, la política de seguretat. Això acaba impregnant el conjunt de la institució i del govern. Ara és evident que hi ha contradiccions i que el senyor Collboni torna a defensar allò del “ jobs, jobs, jobs ”. ¿La resposta de Barcelona és créixer al preu que sigui com vam fer durant els anys de maximització del turisme, que ens ha generat una dependència de la qual ara ens hem d’alliberar? És una qüestió d’inversió intel·ligent, productiva, transformadora. Barcelona ha de recuperar el ganxo.

Barcelona està trista?

La gent sap que no som el que podríem ser. Hi ha consciència de la distància. Hi va haver un moment que aquí hi vivien Vargas Llosa i García Márquez. Hem de recrear aquest clima, però per la innovació, per la ciència, han de venir científics i empreses. Ha de venir inversió i l’hem de generar. També hem deixat que l’altra característica de la ciutat sigui la desigualtat, la precarietat, i és inadmissible.

Polítiques com l’urbanisme tàctic ¿han ajudat a millorar la imatge de la ciutat?

No, al contrari, l’han perjudicat, perquè darrere de grans paraules i grans objectius de pacificar la ciutat, de domesticar la mobilitat, s’ha acabat imposant una necessitat de resultats efectius o efectistes a curt termini. Hi ha una exhibició de línies, colors, espais, però ¿algú és capaç d’explicar què hi ha al darrere com a visió de ciutat? ¿L’Eixample s’ha de masegar tant? No s’està respectant l’Eixample.

¿Revertiria les mesures d’urbanisme tàctic?

Tal com estan ara, segurament sí, però no es tracta tant d’anar sempre fent i desfent, sinó de substituir la improvisació i el tacticisme per una determinada capacitat de formular estratègia i de posar-la en pràctica. ¿Era el moment, en plena pandèmia, aprofitant el descens de la mobilitat, de colar aquestes mesures?

Seria millor un peatge urbà?

No es tracta de contrastar-lo amb això, es tracta de valorar-lo en si mateix. Segurament té sentit. Té sentit conceptualitzar i dimensionar i fiscalitzar el que vol dir congestió i contaminació. Ara bé, des de mesures estructurals com les rondes fa trenta anys fins a l’extrem exactament contrari, em sembla que hi ha moltes possibilitats que no s’han explorat. Quan diem peatge també hem de pensar en termes metropolitans i també hem de pensar en alternatives. El peatge sol sense una xarxa de transport públic suficient és molt difícil, i ara és complicat perquè el transport públic està sota sospita per la pandèmia.

Llavors és moment de no fer res?

No em sembla bé que s’hagi aprofitat la situació d’emergència per aplicar mesures que, per molt que en diguin tàctiques, són de canvi profund i no ben mesurat.

La solució és el tramvia?

No, el tramvia és una eina més. Qualsevol gran decisió, i més si implica una inversió pública com la que implica aquest tramvia, demana estudiar el cost-benefici. Hem de tenir en compte que el resultat sigui congruent i positiu en termes de xarxa de transport públic. Haurem de saber quin efecte té sobre Transports Metropolitans de Barcelona. El debat mereix ser sostingut i nosaltres hem posat alguns elements en negre sobre blanc, com la concessió, el cost-benefici de la inversió i la garantia de l’interès general. Aquestes tres qüestions s’han d’aclarir. Fem-ho, però fem-ho bé.

¿Han perdonat a Colau el pecat original d’acceptar els vots de Valls per ser alcaldessa?

El nostre pecat és no haver guanyat per més. El que està fent ERC és estimar Barcelona. ¿Això està produint bons resultats per a la ciutat? Jo crec sincerament que sí, crec que el pressupost és un bon resultat. No és l’òptim, no és perfecte, però és bo per a la ciutat i per això hi som.

L’últim baròmetre el situava a vostè com el líder més ben valorat i ERC quedava com a segona força més a prop dels comuns.

Avala la tasca d’ERC en aquest any i mig de mandat i ens reforça com a alternativa. La nostra tasca propositiva per millorar la ciutat i corregir els errors, límits i contradiccions del govern Colau-Collboni queda valorada per la ciutadania. Ara ens queda fer el salt endavant definitiu per ser la força central i majoritària que Barcelona reclama.