El cap de missió de l''Open Arms': “Ho tenim tot en contra, però continuarem salvant vides”

BarcelonaEntrevistem Guillermo Cañardo, cap de missió de l’'Open Arms', que ha arribat aquest dimecres exhaust a Barcelona després d'un llarg viatge per deixar sanes i estàlvies a port 60 persones rescatades al Mediterrani.

-Heu tingut una missió plena de traves.

Ha sigut una missió estranya. Vam sortir de València després de reparar l''Open Arms'. Teníem previst parar a Malta però no ens ho van autoritzar sense donar-nos cap explicació. Vam haver de fer el canvi de tripulació amb una barcassa que vam llogar, no vam poder repostar a Malta i hem hagut d'estar calculant el gasoil amb el cap de màquines tot el viatge. Quan érem a la zona de rescat havíem de deixar el vaixell a la deriva per estalviar combustible.

-Com està actuant Itàlia en els rescats?

A la zona de rescat estàvem acostumats a treballar amb els guardacostes italians, que sovint ens demanaven que féssim els rescats. Ara es prioritza que siguin els guardacostes libis, finançats per Itàlia, els que capturin les embarcacions. Això fa que mori gent, perquè no tenen armilles ni l'equipament i la formació necessaris. I que després els retornin a un país on estan generalitzades les tortures, les detencions, l'esclavisme, els abusos sexuals.. Hem rescatat ja 30.000 persones davant de les costes de Líbia i totes expliquen les mateixes històries. Som un vaixell de salvament medicalitzat, preparat per als rescats i amb una llarga experiència, però el Centre de Coordinació de Rescats d'Itàlia no ens passava les posicions de les pasteres. Només rebíem per satèl·lit els avisos a totes les embarcacions en general, però quan ens oferíem a anar als rescats ens deien que no calia. Quan vam arribar a la zona de rescat hi havia set avisos amb més de 1.000 persones en total en perill i ens van dir que no hi anéssim. Quan hi vam arribar vam veure com els guardacostes libis havien embarcat ja molta gent, i després vam saber que aquell mateix dia hi va haver 100 morts. El que està fent Europa és pagar carcellers que retornin la gent a Líbia i això és més important que salvar vides humanes.

-Vau intentar fer més rescats?

Fins i tot van avisar un mercant que va rescatar 115 persones. Nosaltres estàvem lluny però podríem haver enviat les llanxes i ens van dir que no hi anéssim. Ho van passar molt malament, perquè el mercant no estava preparat: la gent havia de pujar per una escala altíssima fins a la coberta. Hem sigut testimonis d'un munt de casos de denegació d'auxili i d'expulsions en calent.

-Tot això en aigües internacionals?

Sí. Vam trobar la pastera, casualment, amb els prismàtics… i això que parlem de la mar més militaritzada del món! Quan els vam trobar, a la deriva, el primer que ens van preguntar els nàufrags va ser si érem libis. Havien decidit que abans de tornar a Líbia es tirarien al mar. Vam repartir armilles, vam trucar a Roma i ens va dir que parléssim amb Líbia. Com que no ens van contestar ens van dir que decidís el nostre capità. Els vam rescatar i ens vam quedar a la zona fins a la nit, vam demanar port segur a Itàlia, i després a Malta, i després a Espanya, que ens va donar port a Barcelona i vam començar el viatge de 800 milles.

-Hi ha alguna embarcació d'ONG de rescat ara a la zona?

No, i fa anys que això no passava. Ara mateix a l''Aquarius' li han tancat els ports i han hagut d'anar a Marsella. El 'Seawatch' està retingut il·legalment a Malta i el 'Lifeline', després de sis dies tirats amb mala mar, també està retingut i sota investigació a Malta. El 'Seaeye' està també aturat a Malta i no pot sortir. El 'Iuventa' està embargat judicialment a Itàlia des de fa gairebé un any. Sense vaixells d'ONG no hi ha testimonis. A les avionetes com el 'Colibrí', d’una ONG francesa de pilots, no els permeten carregar combustible a Lampedusa: els vam demanar ajuda però no van poder sortir. I l’altra avioneta, el 'Moonbird', també està aturada a Malta. Aquests dies, sense ONG hi ha hagut almenys 400 morts, i dic almenys perquè hi pot haver més barcasses com la que vam trobar nosaltres: si no els haguéssim vist s'haurien ofegat i no constarien en cap estadística.

-I ara què fareu?

Ho tenim tot en contra: els guardacostes libis, i Itàlia i Malta que ens tanquen els ports, però volem continuar salvant vides. Hem de fer canvis estructurals. Es una bajanada haver de portar els nàufrags durant tres o quatre dies de navegació després del que han passat. Aquest cop eren 60 i els hem pogut portar en condicions, però hem arribat a tenir gairebé 600 persones a bord. Ara la idea és repostar i tornar a la zona. Ara serà com jugar al gat i la rata: has d'intentar arribar abans que els libis. La nostra feina és salvar vides i ens obliguen a fer mil trucades i gestions quan hi ha vides en perill. Hem de salvar vides però hem d'estar atents a tots els detalls legals, hem de negociar i fer trucades als uns i als altres quan hi ha vides en perill. No sabem què passarà el pròxim rescat: la nostra obligació si rescatem és trucar a Itàlia, que és el responsable de la zona de rescat. Si ens diuen que no haurem de parlar amb Malta. A Líbia no hi anirem perquè no és segur, ni per a nosaltres ni per a les persones que rescatem. Aleshores parlarem amb el centre de salvament marítim espanyol, que ens derivarà al govern.