Núria Picas: "Tinc por que et posin a la presó, mama"

Senyora diputada, benvinguda.

Ja ho veus, la llista corre i m’ha tocat. Tot ho faig a correcuita. Faci el que faci, sempre tinc pressa. Em costa d’assimilar, perquè és un canvi de vida important. Però tot el que es fa amb coratge i amb bona voluntat val la pena i, per tant, estic contenta de ser on soc. Al final la vida és això, obrir noves etapes.

Com va ser l’oferta? Com vas passar de l’esport a la política?

De manera gradual. Sempre he estat molt pendent del meu país, i abans del 21 de desembre del 2017 em van demanar des d’Esquerra si volia donar aquest cop de mà. És veritat que estic fora de la meva zona de confort, però normalment de tot el que faig me n’acabo sortint. És una feina que m’absorbeix moltes hores, però la Núria Picas no deixarà mai de fer esport i seguirà esgarrapant les hores que sigui per sortir a la muntanya en bicicleta o el que sigui. Deixaré de competir a alt nivell, això sí. He guanyat la batalla del Mont Blanc i tres Campionats del Món, i em sento en pau amb aquest esport.

Ara en tens 42. ¿Et quedava molta corda al nivell més alt?

De fet, a les curses de llarga distància a la muntanya la veterania és un grau. Hi ha gent que està guanyant amb 42-45 anys. També hi ha gent molt jove, com el Kilian Jornet. El secret és cuidar-se, portar unes bones pautes d’entrenament, d’alimentació, i la genètica, que també hi juga. Penso que ja no tinc gaire cosa més a aportar a les curses de muntanya. Seguiré sent competitiva, però no em penjaré els dorsals que m’he arribat a penjar. Estic fent bicicleta de muntanya, escalant, coses que em venen de gust i que no he pogut fer aquests anys.

Vas guanyar l’Ultra Trail del Mont Blanc del 2017 amb 25 hores, 46minuts i 43 segons, per fer 167 km. Però el més interessant és que el 2013 i el 2014 vas quedar segona, el 2015 et vas retirar i el 2016 no hi vas participar.

El fet de quedar segona en la meva primera cursa de 100 milles ja era una victòria. I ser al podi encara més, perquè no sabia com respondrien ni el cos ni la ment. I dius: “He quedat segona, però potser l’any vinent puc quedar primera si sumem aquesta experiència”.

I què va passar?

Vaig pensar que seguiria treballant per aconseguir el meu objectiu. Quan se’m posa una cosa entre cella i cella, no paro. I el 2015 hi vaig tornar. L’americana que m’havia guanyat dos anys seguits no hi era. I aquí va venir el problema: la gent ja em donava com a favorita, jo ja havia guanyat aquella cursa abans de sortir. I aquí es va desmuntar tot el castell. La pressió. Aquest circ que es munta quan ets el màxim favorit. Mira què va passar amb el Barça a Liverpool. Doncs a mi em va passar el mateix.

Vas sortir amb por?

No, però em van passar coses que no eren normals. Estava molt ben preparada, però al quilòmetre 32 no estava gaudint, el cos no em responia, fins i tot vaig passar per una mena de crisi d’ansietat i vaig dir prou. Em va costar de pair, fins al punt que el 2016 no hi vaig participar i me’n vaig anar a Formentera, sense cobertura de mòbil. Vaig resoldre alguns reptes personals pendents, com ara enllaçar les dues grans travesses del Pirineu català, Cavalls del Vent amb Carros de Foc, i em vaig escoltar molt a mi mateixa. Em vaig dir que ja arribaria el dia, perquè soc molt intuïtiva. I el dia va arribar, al final.

¿A la cursa del 2017 et senties guanyadora?

Sí, perquè vaig formar part d’un equip. Sembla que correm sols i no és així. Vaig fer un canvi d’entrenador, de nutricionista i de coach per reforçar la ment. I el millor de tot va ser que jo no vaig dir a ningú que aniria a aquella cursa. Per tant, no se’m donava com a favorita. La Núria Picas, com aquell qui diu, havia quedat al marge d’aquella gran competició. Ivaig aparèixer a la plaça de l’església de Chamonix un 30 d’agost del 2017 a les 6 de la tarda i les rivals es van preguntar què hi feia allà. Era aquell any o mai. Els 70 primers quilòmetres la gent els aguanta, però a partir d’aquell moment has d’anar ben entrenat, alimentat i mentalitzat.

El Rafael Nadal va guanyar el seu dotzè Roland Garros en quinze participacions, i això que va començar l’any amb dolors. I es va dir que havia de reforçar la seva “força interior”. Això com es fa?

Em sorprèn el Rafa Nadal, és un fenomen d’estudi. Sembla mentida que en tants anys no hi hagi relleu generacional. No sé si és bo per al tenis o no que el Rafa Nadal guanyi sempre aquest torneig. I en Federer, també. Ja fa anys que al tenis hi ha els mateixos actors.

L’oncle i exentrenador d’en Nadal, el Toni Nadal, diu que aquests de trenta i escaig no van tenir mai maquinetes ni pantalles i que són més capaços de concentrar-se.

La gent jove que puja muntanyes està molt pendent de què diran, de quants seguidors tenen. El jovent ho vol tot ara mateix, quan resulta que cal fer un treball molt exhaustiu i de molta paciència, de saber trobar el moment. S’ha d’estar més focalitzat en el treball diari i en el jo interior, entrenar-se i estar per un mateix.

¿Corrent per la muntanya quantes vegades t’has preguntat si t’estàs escapant d’alguna cosa?

O perseguint-la. Al final tots perseguim la felicitat. Em fa feliç estar en contacte amb la natura i m’és gratificant anar de pressa. A vegades arribes a casa amb dolor a tot el cos, però saps que es convertirà en satisfacció. Val la pena deixar-hi la pell.

Com et prepares contra les ganes d’abandonar a mitja cursa?

Sabent que els mals pensaments vindran a fer-te la guitza i que cal estar preparada: ganes de plegar, fred, gana, estómac regirat, pensaments de “Què hi fas aquí?” Si ho anticipes, ho pots gestionar. El dolor, al final, només fa mal. És normal que et facin mal les cames i que tinguis son si corres 25 hores seguides. De fet, abans d’una cursa així tinc clar que en algun moment em farà mal tot el cos. Si no és així és que no seré al davant.

Ha de ser una mica inhumà.

Sí, però tot és estar entrenat, el dia a dia, és l’experiència. Al final s’acaba fent i ho repetim. Per tant, alguna cosa positiva ha de tenir.

Quins pensaments et donen ales?

Quan corro penso molt en el que estic fent, on poso el peu per gastar menys energia, si necessito beure o menjar. Fins i tot estic seriosa, focalitzada en sumar o restar quilòmetres, com vulguis dir-ho.

No et poses música?

Sí, em poso música, però és un recurs que guardo com un tresor. Quan venen aquells mals pensaments que dèiem i comença a desmuntar-se el castell, la música és un recurs que funciona molt bé. I em dona de tres a cinc hores de marge. La música és la millor medicina, té més bon resultat que tres o quatre ibuprofens junts, n’estic segura.

Hi parles, amb la muntanya?

No, perquè es pensarien que estic boja. Canto les cançons que sonen suau i connecto molt amb la natura.

El Kilian Jornet ens va dir que “com més gran et fas més por tens de la muntanya i més por tens de tu mateix”. Hi estàs d’acord?

Sí, completament; és un savi, el Kilian. No se li ha de tenir por, però sí que se li ha de tenir molt de respecte, perquè la muntanya té l’última paraula. Es mou i té vida. Poden passar moltes coses que estan fora del teu abast.

A la ciutat com t’hi trobes?

El que em costa més és entrar i sortir de Barcelona. Ja no em queden ungles. Potser hauré d’anar a veure un coach esportiu [riu].

Vas veure la cua a l’Everest?

Sí, la imatge em va entristir molt. Abans aniria a la que diuen que és la muntanya més bonica del món, l’Ama Dablam, que no pas a l’Everest a fer cua. El 90% dels que eren allà no eren ni alpinistes, són gent que paguen milers d’euros per fer-se la selfie. Aquella essència de la muntanya, conquerir i l’aventura, s’ha perdut.

Però si els corredors de muntanya porteu la tele a la muntanya, la gent volem anar-hi, també. L’altre dia no sé quantes càmeres de TV3 van transmetre una cursa des de Núria.

Em va agradar la transmissió en directe, tal com ho fan amb el futbol. Si hi ha respecte a la muntanya i es deixa tal com estava, endavant.

Si has guanyat la cursa del Mont Blanc i has anat al Makalu i al desert, els teus fills et deuen veure com una mare amb superpoders.

Amb els nens he passat per bastantes fases. He estat bombera, esportista, ara soc diputada i els tinc bastant descol·locats. El Roc em va dir: “No m’agrada que estiguis al Parlament; tinc por que et posin a la presó, mama”. La visió que tenen. Vull pensar que no, que es farà justícia i que al final podrem defensar les nostres idees d’una manera normal.

El judici està vist per a sentència. Quina resposta caldria donar-hi?

Espero que sigui positiva. Les tesis de violència de la Fiscalia no s’aguanten, espero que el jutge Marchena n’hagi pres bona nota. Si no és així, el poble haurà de donar-hi resposta.

El poble és divers. Quin projecte podríem compartir?

Per començar, ¿quin mal hi ha d’anar a votar? No ha de ser pas cap delicte que hi hagi urnes i que la gent tingui la capacitat de votar sí o no en l’autodeterminació d’aquest país. ¿No som en una democràcia plena? Som en una democràcia plena i això no hauria de ser delicte.

Esquerra va guanyar a Barcelona, però Ernest Maragall no ha pogut ser l’alcalde. Què en penses?

L’actitud de Colau ha estat la meva primera gran decepció un cop diputada. No m’hauria imaginat mai que fes aquesta opció pel poder, creia que l’aliança natural era comuns-ERC. Que Colau accepti els vots de Valls me l’ha desmuntada, i amb la cara que feia l’altre dia amb en Basté ja se li veia.

Com creus que seguirà el Procés?

Estem vivint una autèntica ultra trail. Ara som en un moment que no ens és favorable. Però l’objectiu és clar i no ens podem fer enrere de cap manera. Al final en sortirem victoriosos; si no, no seria on soc.