Enrique Villarreal "El Drogas": “La gent tenim més poder del que ens pensem”

El Drogas és Enrique Villarreal (Pamplona, 1959), membre de Barricada fins al 2012 i fundador de Txarrena i La Venganza de la Abuela. A finals de l’any passat va publicar Un día nada más, un doble CD + DVD enregistrat en directe a la Ciutadella de Pamplona amb col·laboracions de Rosendo, Berri Txarrak, Fito Cabrales i Luz Casal, entre d’altres.

De la Txantrea, “el barri conflictiu” de Barricada, a la Ciutadella de Pamplona hi ha un llarg camí.

No tant. Es pot fer en bicicleta. Ara bé, és evident que poder fer el concert a la Ciutadella sí que suposava alguna cosa. Mentre l’alcalde era d’UPN, era impensable que un espai municipal com aquest pogués obrir les portes a un personatge com jo. De fet, ni m’havia passat pel cap demanar-ho. Però amb el canvi a l’alcaldia vaig trobar el suport de la regidora de Cultura, d’EH Bildu.

Com era el context social de Pamplona quan eres adolescent i vivies a la Txantrea?

Com era habitual en la meva generació, vaig començar estudiant en un col·legi de monges i després vaig passar al de capellans. Hi havia els de l’Opus preparant el terreny per als tecnòcrates, i de sobte va aparèixer la política. La política, no només ETA, va començar a tenir cabuda en el cap de la gent que fèiem el batxillerat. Hi havia una història política molt rica i confusa alhora, abertzales que encara no se’n deien, trotskistes, maoistes, comunitats cristianes de base... Quan mor Franco hi ha una mena d’eclosió de tot plegat. I jo discutia amb tothom, perquè he sigut molt de discutir. I com acabes trencant amb algunes faccions? En el meu cas, que em sentia més antimilitarista que altra cosa, veia pintades que deien “No facis la mili a l’exèrcit espanyol, fes la mili a ETA” i no m’hi sentia identificat. ETA defensava la lluita armada, però per a gent com jo entre fer volar Carrero Blanco i l’atemptat d’Hipercor hi havia una diferència abismal. No totes les víctimes són iguals. Tot plegat fa que analitzis la història d’una manera molt més crítica.

¿Aquesta actitud més reflexiva et va dur a escriure una cançó com No hay tregua, quan Kortatu tiraven més per la celebració de Sarri, Sarri?

La història d’aquestes dues cançons és interessant. No hay tregua la faig després d’assimilar tot el que estava veient. Quan els grups estaven més per cantar coses com “mata policies”, jo vaig fer una lletra que sembla escrita per una congregació de monges de clausura. La veien massa intel·lectual, però només era fruit de tota aquella confusió que hi veia. El 31 de maig del 1985 vam tocar amb Kortatu a la presó de Martutene, i vam conèixer presos d’ETA com Joseba Sarrionandia. Recordo que vaig parlar amb ell de literatura, i molt a gust, perquè en aquella època encara hi havia un fons intel·lectual a ETA. El cas és que algun pres em va preguntar si dins dels altaveus hi cabia una persona. Al cap d’unes setmanes [el 7 de juliol], hi va anar a tocar Imanol i aleshores Sarrionandia i Iñaki Pikabea fan fugir de la presó amagats als altaveus.

I Kortatu ho expliquen a Sarri, Sarri.

Kortatu ho celebren, i jo també perquè el deure d’un pres és intentar fugir. A Imanol el van detenir i va rebre a comissaria, però va acabar amb pintades de traïdor a la porteria de casa. Quan passen coses així em fot. No hay tregua, Sarri, Sarri i el que va passar amb Imanol és Euskal Herria. Cadascú anava assimilant les coses com podia. A mi em va ajudar molt Elkarri per aprendre a dialogar i per intentar conèixer el punt de vista d’altra gent.

¿Amb els anys es perceben millor les complexitats?

Sí. A finals dels 90, quan en els concerts tocava No hay tregua, després de la tornada la gent cridava “ETA, ETA”. Això no venia dels 80. Una neboda em va explicar que passava el mateix als bars quan posaven la cançó. No m’esperava que la cançó s’interpretés així. No hay tregua ha passat per moltes vicissituds, com el meu malnom.

T’ha pesat molt ser el Drogas?

Era un nano que no havia sortit del barri fins que es forma Barricada, i de sobte veus que caus bé, que vens discos, que la gent ve als concerts. I amb aquest malnom havies de ser el més borratxo i el que més es col·locava. Haver de donar aquesta imatge va acabar sent un llast que va generar un procés degeneratiu que a principis dels 90 va esclatar. Vivíem en un entorn histèric en què ja no em reconeixia a mi mateix. Arriba un moment que se’t trenca tot i has de prendre una decisió: o te’n vas en orris o agafes les regnes de la teva vida. Vaig decidir deixar tota mena de substàncies, no per les substàncies en si, sinó pel que comportaven. Vaig començar a reviure i a ser més conscient del meu ofici.

En el disc inclous una versió de Bahía de Pasaia en euskera, interpretada amb Berri Txarrak. ¿L’euskera és la teva assignatura pendent?

Sí. Jo no sé euskera, i la meva sòcia tampoc, però hem dut els fills a estudiar en euskera. Ells sí que el parlen, i els nets també. UPN sempre havia posat traves a aquesta possibilitat, però moltes parelles a Navarra ho hem aconseguit. La gent tenim més poder que no ens pensem, i hem de ser-ne conscients.