Enric González: "Els partits, els bancs i les empreses de comunicació fan pinya"

Ha destinat més de mitja trajectòria professional a explicar el món des de Londres, Nova York i Roma, unes ciutats que ha descrit en històries de prosa amena i àcida, que barregen vida privada i anècdota pública. Després de passar per la corresponsalia de Jerusalem i constatar que a les redaccions s'hi viuen temps difícils, Enric González s'ha acollit voluntàriament a l'ERO d' El País . Desenganyat amb la indústria periodística, ara escolta ofertes i cedeix el seu talent, també, a projectes allunyats del periodisme de masses.

Què li ve de gust fer ara?

El que em vindria de gust durant una temporada és fer de corresponsal a Espanya. Informativament, Espanya ara és un bombó. Si intentes explicar el perquè de tot plegat és un riure continu, és millor que Itàlia.

La crisi social és descomunal i l'Estat viu un atzucac polític.

Hi ha moltes qüestions interessants sobre les quals es pot informar. És, evidentment, el final d'una època i el principi d'una altra. El que vivim és, alhora, tan important i tan grotesc que resulta un escenari ideal per a un corresponsal. El fet d'estar tants anys fora em fa veure determinades coses com si fossin noves.

S'ha acomiadat d' El País afirmant que el diari banyava en or directius al mateix temps que acomiadava bons periodistes.

Em sembla absurd que s'acomiadi 130 o 140 persones per mantenir el sou del president. És incomprensible. Vaig fer una peça [a la revista Jot Down ] que només intentava ser descriptiva. Hi ha elements patològics en aquesta crisi. Veurem si el diari es pot mantenir amb dos terços de la redacció. Jo he arribat a tenir un problema amb la dimensió grotesca de la situació. Fa angúnia mirar el paper que estan fent els principals directius.

No hi ha una crisi del periodisme, sinó de la indústria periodística.

Hi estic absolutament d'acord. De fet, hi ha més periodisme que mai. És veritat que la premsa clàssica està deixant de fer algunes de les coses que havia de fer. Pràcticament no es fa investigació sinó que es recullen filtracions, que no és el mateix. Es tira més de l'opinió que de la informació. Hem perdut el nord a conseqüència de la crisi. Però si poguéssim compondre en un mosaic general tot el que s'està fent, a vegades sense cap ressò, veuríem que hi ha periodisme i que existeixen més lectors que mai. Tampoc crec que el lector ho vulgui tot gratuït. Si val la pena, la gent paga. Ara bé, ¿val la pena pagar per coses prescindibles? És molt discutible. ¿He de pagar per una cosa que em donen gratis per internet?

La premsa ha regalat els seus continguts a la xarxa. És difícil imaginar-se un carnisser que regali la seva carn o un peixater el seu peix.

Sí. I, en alguns casos, ha regalat el producte dient: "Jo l'hi regalo, però no se'l mengi, perquè és dolent". És absurd. O tens un problema de confiança amb el teu producte, amb el teu peix o la teva carn, o el que s'ha fet no té sentit.

La professió ha canviat. A les redaccions no s'hi fuma ni s'hi beu.

No era només l'alcohol i el fum, que contribuïen a un cert ambient caòtic i creatiu. Tot això recordava al periodista la seva condició marginal, un personatge que treballava en una oficina sinistra i voltant pel carrer sense pensar que la gent necessàriament l'havia de tractar bé. Si un periodista no es fa incòmode, mal senyal. Aquell era un ambient més bohemi, més pobre, que ens mantenia al nostre lloc. Aquest ambient me'l trobo ara, sense fum i sense alcohol, en petites unitats que s'estan muntant en el món digital. Hi ha gent que fa coses perquè té ganes de fer-les.

Diu que un bon escriptor de diaris ha de ser irredempt, irreductible i irremplaçable. N'hi ha, d'aquests?

Sí. Segueixo veient-me amb un periodista que per mi ha sigut un model, en Josep Martí Gómez. Aquest tio és irredempt, irreductible i irremplaçable. El problema és que gent com ell cada cop els trobes més a fora que a dins dels diaris. El columnisme és un epifenomen del periodisme. El columnisme està molt bé per adornar un producte informatiu. Però quan el producte informatiu diposita la major part del pes sobre l'opinió, m'inquieta. I és un fenomen que està passant. A mi m'agradaria saber més coses del cas Palau o del finançament dels partits polítics, i això no circula. Ara mateix els partits, els bancs i les empreses de comunicació fan pinya. Estan en un mateix reducte.

Tenint en compte el que estem vivivint, ¿el periodisme ara hauria de ser encara més crític amb el poder polític i econòmic?

Ara mateix la premsa és molt poc crítica. Anima, aplaudeix i pren posicions respecte a determinades ideologies o projectes nacionals, però no sobre la realitat. La realitat mirem de tocar-la el mínim possible. Hauríem de burxar més i mirar d'entendre per què passa el que passa. Les coses ens han enganxat tan despistats com a tothom. Ens limitem a oferir la versió de la realitat que ofereixen els poders. El poder sempre menteix, per definició, perquè mai pot dir tota la veritat, i cada cop la diu menys. I nosaltres, la premsa, donem per bo aquest estat de les coses. I els diaris van perdent interès.