Antoni Sisó: "Si enfortir els CAP va de construir mòduls i carpes, no s’ha entès res"

BarcelonaEl ritme que suporta l’atenció primària és insostenible, alerta el president de la Societat Catalana de Medicina Familiar (Camfic), Antoni Sisó. El primer nivell assistencial està diagnosticant més de 20.000 contagis a la setmana –aquests positius són només un terç de totes les proves que fa– alhora que vacuna sense treva als centres d’atenció primària (CAP) i als punts massius d’arreu del país i intenta no perdre de nou el seguiment de la cronicitat i el diagnòstic d’altres malalties. La gran transmissió comunitària al país ha forçat el departament de Salut a desplegar la fase de mitigació –significa que ja és inviable rastrejar tots els casos– i a aprovar el Pla Delta, una reorganització de l’atenció sanitària que, entre altres coses, implica no fer tests als contactes de positius sense símptomes.

Els CAP estan saturats.

— A mi ja se m’acaben els adjectius per definir la situació que vivim. Ja no tenim una corba de casos, és una línia vertical i hem d’aplanar-la com sigui perquè també augmentaran les hospitalitzacions. Des que apareix la variant delta, que és molt més contagiosa, reobrim les relacions socials i retirem la mascareta, tenim una incidència de covid com mai hem vist. A les àrees urbanes, sobretot a Barcelona, tenim cues espectaculars i llarguíssimes de persones amb símptomes respiratoris que necessiten fer-se una prova i tots ells tenen unes edats similars, entre 16 i 35 anys. I mentre entomem aquesta allau de diagnòstics, també mantenim la vacunació. La situació ja és difícil de contenir i necessitem ajuda. 

Salut va dir que ara els hospitals vacunarien i farien proves. 

— Si hi ha un hospital o un annex que és buit, endavant. No tenim mans, sobretot ens falten infermeres, així que tots els professionals seran benvinguts. Per fer proves i posar vacunes ens calen infermeres. Com si volen posar les instrumentistes. Són infermeres, no? 

De moment, la cinquena onada ha frenat la recuperació de la presencialitat a les consultes.

— Fa només tres setmanes hi havia centres que es plantejaven tancar alguns espais covid i recuperar la visita presencial perquè durant el 2020 hem perdut el diagnòstic i l’atenció de moltes patologies. Els diagnòstics de càncer de pulmó s’han disparat perquè fem més ecografies pulmonars a causa del covid, també d’ansietat, però hem perdut moltíssima detecció de la hipertensió, la diabetis, de malaltia renal crònica o del càncer de mama. Aquest és el peatge per prioritzar l’atenció al covid. I a principis de juny, quan semblava que la pandèmia anava a la baixa i podíem recuperar-ho, la variant delta ha entrat a l’equació i ens ha arribat un tsunami que ens ha retornat al punt de partida.

A diferència de l’any passat, però, ara teniu proves diagnòstiques.

— Sí, aleshores no teníem PCR i ni tan sols existien els tests d’antígens, però mai no ens vam quedar de braços plegats. Preguntàvem a la gent pels seus símptomes i els categoritzàvem pel grau de gravetat d’afectació pulmonar amb ecògrafs. Abans que ho fes el ministeri de Sanitat, nosaltres ja vam fer un estudi de seroprevalença per veure quanta gent estava afectada i amb zero euros. També hem trucat als contactes estrets dels positius perquè l’Agència de Salut Pública estava saturada. Fa mesos que ens encarreguem de la detecció, el diagnòstic i el seguiment clínic del covid; també ho vam fer a les residències. I al desembre, quan arriben les vacunes, ens fem càrrec de la vacunació. 

La CAMFiC ha elaborat una guia amb 15 punts per a la revolució de l’atenció primària en l'era postcovid, entre els quals reclameu més pressupost, més contractacions i més control de l’agenda. 

— La majoria de les demandes es remunten ja molt abans de la pandèmia. Si fem un relat cronològic dels fets, ens traslladem al 2018, a una vaga molt important i altament secundada per metges de primària d’arreu de Catalunya, on no es demanen més diners, sinó millors condicions laborals. Al llarg del 2019, l’actual conseller de Salut, aleshores director de l’Institut Català de la Salut (ICS), intenta posar-hi remei amb més contractació de professionals. Però no es van arribar a aconseguir la majoria de coses que es demanaven, entre altres coses, perquè de professionals no n'hi havia. I el 2020 arriba el covid i escanya una primària que ja està molt tensionada. 

Dieu que a Catalunya calen entre 900 i mil metges de família.

— I no els tenim. L’any 1996 el 43% de les places MIR a l’Estat eren de metge de família i el 2021 són el 21%. En 25 anys hem perdut quinze punts percentuals, mentre que la resta de places MIR s’han disparat. Esclar que és normal: ¿quants metges de família hi ha a les universitats per explicar la medicina que fem a la primària? Poquets. ¿Catedràtics? No n’hi ha cap. I de professors titulars a tot Catalunya només n’hi ha quatre, literalment. La professió no és visible en el grau.

Però els polítics s’omplen la boca dient que la primària és l’eix vertebrador del sistema.

— I és cert i cal fer-ho real. Som el centre del sistema sanitari perquè garantim l’atenció universal i gratuïta i fem sostenible el sistema. Tant de bo un dia aconseguim que la classe política de primer nivell, l’econòmica i els grans empresaris mediàtics vinguin a un CAP. Aquell dia haurem triomfat, perquè només es pot valorar i estimar allò que es coneix. De moment, en tenim prou de diagnòstics i de fulls de ruta per a la primària que sempre queden al calaix. Volem fets tangibles i avaluables. 

Com ara?

— Que posin 100 places MIR més de metges de família per al 2022. ¿Això resol el problema a curt termini? No fins d’aquí quatre anys, però és un gest polític que projecta ganes d’entendre el problema i posar les eines per resoldre-ho. Que convoquin un concurs amb 4 milions d’euros per finançar projectes de recerca. El doctor Argimon és soci nostre i crec que té tota la predisposició al diàleg, però els metges també tenim memòria i hem vist en els últims 14 anys molts consellers i molts intents fallits de canvi. 

Parlant del conseller, la setmana passada va presentar el seu pla de govern per als pròxims quatre anys i una de les seves prioritats és enfortir l’atenció a la salut mental.

— El 80% o més dels problemes de salut mental es detecten, diagnostiquen, tracten i s'acompanyen des de la primària i no des dels centres de salut mental o els serveis de psiquiatria hospitalaris; però també la violència masclista. Els determinants socials, econòmics i culturals poden detonar en un problema de salut i nosaltres, com a metges de família, estem en una posició privilegiada per abordar-los. Si tota la gent amb problemes de salut mental hagués d’anar al psiquiatre, seríem la societat psiquiatritzada del Woody Allen. Però aquest és el model nord-americà, no el nostre. Aquí el teu metge de família no et donarà l’alta mai. Si no et refies d’ell, canviaràs de metge fins que en trobis un amb qui tenir un vincle de confiança, perquè la força de la primària és aquest vincle. 

Per fer-ho calen recursos econòmics i materials.

— Evidentment. Aquest 25% del pressupost en Salut que s’ha de destinar a la primària és una xifra que fa anys que defensem. Actualment està en el 14,5%. Si realment es vol transformar la primària com diuen, ens calen més metges, infermeres i auxiliars, però també nous professionals com psicòlegs, nutricionistes i fisioterapeutes. També cal millorar i modernitzar les infraestructures, perquè hi ha CAPs amb mobiliari preconstitucional, per dir-ho d’alguna manera, o que no tenen finestres per airejar les consultes, ni espais per poder fer tallers o preservar la intimitat i la confidencialitat. Costa poc construir un hospital, oi? La pandèmia ha demostrat que és qüestió de mesos i diners. 

Des del CatSalut diuen que ja s'ha fet una injecció de recursos per enfortir la primària.

— Sí, de 300 milions d’euros en tres anys d’un pressupost d’11.000 milions d’euros. ¿I a què s'estan destinant? A construir mòduls prefabricats que no tenen ni finestres o carpes. Si l’enfortiment va d’això, els gestors no han entès res. Això no és un pla de reforç, ni molt menys de transformació, sinó de contingència. Un rescat.

També advoqueu per una autonomia més gran dels equips.

— Per descomptat. El director d’un equip de primària ha de ser un líder, un gestor, i ha de tenir la possibilitat financera de comprar ell mateix l’atenció especialitzada. Si has d’enviar un pacient a un cardiòleg, has de poder triar on va, perquè potser un hospital no et dona bon servei i un altre sí. I això implica disposar dels diners per a la contractació. Això sí que seria una autèntica revolució, que pot generar enfrontaments amb altres sectors sanitaris, però que s’ha de fer. Provem-ho en un entorn limitat, en un territori no gaire gran i donem-los de marge 24 mesos. Sortirà bé, segur que sí.