Endeutar-se per salvar la filla d'una anorèxia

Dossier L'altra cara de l'anorèxia i la bulímia Desplega

1

Endeutar-se per salvar la filla d'una anorèxia

2

L'última tendència: grups de WhatsApp que fomenten l'anorèxia i la bulímia

3

Què he de fer si la meva filla té un trastorn de la conducta alimentària?

4

“Quan vaig vomitar, em vaig sentir com si m’haguessin fotut un xut d’heroïna”

5

Els trastorns alimentaris, una emergència pública

Barcelona“Estava molt prima i no volia menjar. A més, s'autolesionava, donava cops contra la paret i plorava i cridava demanant ajuda. És un trastorn mental molt greu. Fins que no ho vius, no t'ho pots imaginar”, diu Javier García, a qui se li fa un nus a la gola quan descriu com estava la seva filla de 20 anys fa només uns mesos, al maig. Amb tot, quan la va portar a l'Hospital de Sant Pau, l'únic públic de la ciutat de Barcelona que té una unitat especialitzada en trastorns de la conducta alimentària per a pacients majors d’edat, li van dir que havia d'esperar almenys un mes i mig per ingressar-hi. Hi havia llista d'espera. Desesperat, el Javier va demanar dos crèdits per un total de 15.000 euros al banc per tractar la filla en un centre privat. Aquesta és l'altra cara de l'anorèxia i la bulímia.

L'ARA ha trucat un per un a tots els hospitals de la xarxa pública de Catalunya que tenen una unitat especialitzada en trastorns de la conducta alimentària (UTCA) –onze en total–, i a tots els centres privats –nou– que l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia recomana per al tractament d'aquesta malaltia. Les conclusions són alarmants: el nombre de places disponibles a la xarxa pública és mínim (171), gairebé ridícul, de manera que l'oferta privada (amb 601 places) assumeix la major part dels casos d'una certa gravetat. En altres paraules: a causa de les deficiències del sistema públic, les famílies es veuen obligades a recórrer a centres privats on els preus són desorbitats, i on el tractament costa entre mil i cinc mil euros al mes.

Això és el que va fer el Javier a l'inici de la malaltia de la seva filla, ara fa cinc anys: recórrer a Ita, un gegant empresarial que a Catalunya té més places d’hospitalització per a pacients amb trastorns de la conducta alimentària que el conjunt d’hospitals especialitzats en aquest tractament de la xarxa pública. La seva filla amb prou feines tenia 15 anys. Primer la va ingressar en un hospital de dia i després va continuar el tractament en un grup de teràpia.

El ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions concedeix ajudes per al finançament d'aquest tipus de tractaments a adolescents i joves d'entre 14 i 27 anys que cursin estudis reglats des de 3r d'ESO fins a la universitat. Es tracta de l'anomenada assegurança escolar. Així que la filla del Javier es va acollir a aquesta ajuda. El problema és que només es pot sol·licitar durant un màxim de dos anys, i l'adolescent, després d'una recuperació inicial, va tornar a recaure quan ja feia més de dos anys que estava en tractament. Aquí va començar el calvari del seu pare.

"Al principi vaig anar tirant amb la mútua", explica l'home. És soci d'Adeslas, que cobreix 50 dies de tractament a l'any a Ita. La filla del Javier necessitava fer teràpia a l'hospital de dia cinc dies a la setmana, però ell només l'hi portava dos cops per intentar allargar al màxim en el temps els dies de cobertura de la mútua. L'estratègia, però, no va donar resultat: la noia va continuar empitjorant.

“Al maig ja estava molt malament: molt prima i amb risc vital. Els òrgans li començaven a fallar. Així ho diuen els informes mèdics que em van donar”, assegura el pare, la mirada i les ulleres del qual denoten l'estrès pel qual ha passat. Com que veia que es quedava sense diners, va picar a la porta de la sanitat pública. Des del CAP, van derivar la seva filla a la unitat de trastorns de la conducta alimentària (UTCA) de l'Hospital de Sant Pau, on el 19 de juliol van corroborar la gravetat de la noia i que havia d'ingressar en un hospital de dia especialitzat. Però el de Sant Pau estava ple, en aquell moment. No hi havia places disponibles fins a mitjans de setembre. És a dir, havia d'esperar com a mínim un mes i mig.

“Pocs dies després vaig tornar a portar la meva filla al Sant Pau, però a urgències de psiquiatria, perquè s'havia negat a menjar durant tot el dia i es volia lesionar a si mateixa. Li van donar un Trankimazin i em van dir que la ingressarien a la planta general de psiquiatria si es tornava a repetir un episodi similar”, afirma el Javier. En canvi, no li van proposar avançar l'ingrés a l'hospital de dia de la UTCA, perquè continuava sense haver-hi places.

Així que el Javier va decidir no donar-hi més voltes i va sol·licitar dos crèdits al banc, un de 5.000 euros i un altre de 10.000, i el rescat del pla de pensions. Amb aquests diners va tornar a ingressar la seva filla a Ita. Primer en un hospital de dia, on el tractament val 1.685 euros al mes; i després en un centre d'hospitalització 24 hores, que costa 4.326 euros mensuals, segons les factures que el Javier ha aportat a l'ARA. A més, va haver de pagar una fiança de 3.245 euros. És a dir, va desembutxacar gairebé deu mil euros en menys de dos mesos.

La responsable de l’hospital de dia de l’UTCA del Sant Pau, la psiquiatra Mar Carceller, confirma que hi ha llista d’espera. En concret, a finals de novembre hi havia nou persones. “Estem parlant de pacients amb risc vital, perquè el seu pes és molt baix o perquè vomiten molt sovint o prenen molts laxants i diürètics que els poden provocar una parada cardíaca”, afirma sense dissimular la seva indignació. Segons diu, el que està passant és vergonyós. “Aquestes pacients poden morir”, remarca.

L'Hospital de Sant Pau és l'únic públic de tota la ciutat de Barcelona amb una unitat especialitzada en trastorns de la conducta alimentària per a pacients majors d’edat. És a dir, tots els centres de salut mental d'adults (CSMA) de la capital –que són una mena de CAP però especialitzats en salut mental d'adults– hi deriven les pacients (la majoria són dones) que presenten símptomes de patir anorèxia o bulímia moderada o greu. “He de fer cribratge i només quedar-me amb les més greus. I això no hauria de ser així. Hauria de poder atendre-les totes, perquè els CSMA també estan saturats, no les poden visitar amb prou freqüència i això farà que després es converteixin en casos greus”, lamenta la doctora Carceller.

Però la UTCA de l’Hospital de Sant Pau té els recursos que té. A l'any atén unes 500 pacients, i a l'hospital de dia només hi ha 20 places. En conseqüència, la majoria són tractades en consultes externes, tot i que no hi ha un personal específic per a això. És el mateix personal de l'hospital de dia, que ha de fer mans i mànigues per atendre totes les pacients. El resultat és que no les poden visitar amb la freqüència que necessitarien, ni atendre les primeres visites amb rapidesa. Actualment la doctora Carceller està donant hora per al març per a una primera visita.

"A l'hospital de dia tampoc no podem esperar que les pacients estiguin superbé per donar-los l'alta, perquè n'hi ha d'altres que estan pitjor en llista d'espera", es queixa. És un peix que es mossega la cua. El tractament a l'hospital de dia dura una mitjana de tres mesos. Allà les pacients fan dos o tres àpats al dia, a més de teràpia, com ara d’acceptació del cos i de bons hàbits alimentaris. Així mateix, també les controlen perquè no vomitin o facin servir laxants. Cada cop que van al lavabo, el personal d'infermeria supervisa la tassa del vàter abans que estirin la cadena.

El vicesecretari de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Roger Ballescà, corrobora que els CSMA i els CSMIJ (centres de salut mental infantil i juvenil, que són l'equivalent dels CSMA però per a menors) estan desbordats i no poden atendre les pacients amb anorèxia i bulímia amb la freqüència que necessitarien. Les dades del departament de Salut també ho avalen: el nombre mitjà de visites anuals de les pacients amb aquest tipus de trastorn als CSMA de Catalunya és de tan sols 7,7, és a dir, una vegada cada gairebé dos mesos. En el cas dels CSMIJ, la mitjana és una mica més alta: 12,4. O sigui, les atenen aproximadament una vegada cada quatre setmanes.

A més, segons Ballescà, en aquests centres no hi ha personal especialitzat en anorèxia i bulímia. “Tracten tota mena de trastorns: des d'autisme fins a TDA, i lògicament també tenen coneixements dels trastorns de la conducta alimentària, però no prou”, aclareix. De fet, fa poc més d'un mes, a l'octubre, la Generalitat va organitzar un curs de formació de 18 hores de durada sobre trastorns de la conducta alimentària per al personal de tots els CSMA i CSMIJ de Catalunya, al qual van assistir més de 400 professionals. La raó que va motivar la realització del curs és l'augment de les pacients amb aquesta patologia a la sanitat pública, segons fonts de Salut: els casos s'han disparat des de la pandèmia i l'edat de les pacients és cada cop més baixa.

“Estem atenent casos aguts en nenes de només 11 o 12 anys”, destaca el psicòleg Eduard Serrano, que és cap de la unitat de trastorns de la conducta alimentària de l'Hospital de Sant Joan de Déu, a Barcelona, un altre dels pocs públics especialitzats en el tractament d'aquesta malaltia. Aquí el nombre de pacients a l'hospital de dia ha crescut un 33%, i en hospitalització total, un 68%, des del 2019.

La tendència en adults és semblant. "El 2021 vam atendre 434 noves pacients, mentre que abans de la pandèmia eren només unes 300 a l'any", posa com a exemple el director de la UTCA de l'Hospital de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, el psicòleg clínic Fernando Fernández Aranda. Un altre denominador comú en menors i adults és que la majoria de pacients són nenes o noies. La proporció de varons és mínima, un o dos de cada deu casos.

“Com més s'allarga la malaltia, pitjor és el pronòstic. Per tant, els casos amb menys símptomes, per exemple un vòmit cada quatre setmanes, també els hem d'atendre amb rapidesa perquè si no es poden cronificar”, adverteix el doctor Fernández Aranda. Però això és el que falta precisament al sistema públic: rapidesa.

Per començar, les pacients amb aquest tipus de trastorns no solen tenir consciència d'estar malaltes. Per tant, quan arriben a la consulta mèdica és perquè ja tenen símptomes clars. El circuit que acostumen a seguir és anar primer al CAP, des d'on són derivades a un CSMIJ o un CSMA. El temps d'espera per a una primera visita en aquests centres especialitzats en salut mental oscil·lava entre els 27 i els 39 dies al setembre, segons dades del departament de Salut. Només els casos moderats o greus són derivats després a un dels pocs hospitals públics que tenen una unitat especialitzada en aquests trastorns, on l'atenció tampoc no sol ser immediata. L’Hospital de Sant Pau no és l’únic de Catalunya que té llista d’espera. I així van passant les setmanes i els mesos.

Per exemple, el psicòleg clínic Natxo Garrido, que és coordinador de la UTCA per a adults de la Mútua de Terrassa, reconeix que tarden unes sis setmanes a atendre les primeres visites. Així mateix, a l'hora de recopilar la informació per a aquest reportatge al novembre, les UTCA de l'Hospital de Bellvitge i de l'Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti), a Badalona, tenien llista d'espera per ingressar a l'hospital de dia. En altres casos, aquestes unitats especialitzades ni tan sols disposen d'un hospital de dia específic per tractar aquesta patologia i han de recórrer a hospitals de dia destinats a tota mena de trastorns. En aquest sentit, la situació és especialment crítica a la província de Tarragona.

“Als hospitals de dia per a menors de Reus i Tarragona és molt difícil ingressar-hi, perquè hi ha tanta demanda d'altres patologies infantils que les pacients amb TCA les atenem a consultes externes. I als d’adults, les pacients no volen anar-hi perquè hi ha tota mena de malalts, amb esquizofrènia, trastorn bipolar...”, explica la doctora Vanessa Sánchez Gistau, coordinadora de la unitat de referència de trastorns alimentaris de l'Institut Pere Mata, a Reus.

També és important destacar que les unitats públiques especialitzades en TCA no han augmentat els seus recursos malgrat l'increment de pacients en els últims dos anys. Només hi ha algunes excepcions comptades. Per exemple, l'abril de l'any passat l'Hospital Martí i Julià, a Salt, va obrir un hospital de dia específic de 20 places per a pacients amb TCA d'11 a 25 anys. I el Parc Taulí, a Sabadell, té previst inaugurar-ne un altre aquest mes de desembre amb 15 places més.

De fet, les xifres parlen per si soles. A la xarxa pública només hi ha 171 places hospitalàries especialitzades en trastorns de la conducta alimentària, mentre que els centres privats en sumen un total de 601, segons el càlcul realitzat per aquest diari (vegeu el gràfic). I el pitjor és que aquesta situació sembla difícil de revertir, perquè hi ha molt pocs psiquiatres i psicòlegs clínics a la sanitat pública i les noves places MIR i PIR (psicòleg intern resident) convocades durant els últims anys pel govern espanyol continuen sense cobrir tota la demanda, segons explica el doctor Josep Antoni Ramos Quiroga, cap del servei de psiquiatria de l'Hospital Vall d'Hebron i membre del grup de recerca Cibersam.

“A la sanitat pública hi ha psicòlegs clínics. En canvi, als centres privats, psicòlegs sanitaris [sense especialització]. Qui controla la qualitat del tractament en aquests centres?”, es pregunta la doctora Maria Eulalia Lorán, cap de la UTCA a l'Hospital de Can Ruti. “Si tots els diners públics que s'està invertint en aquesta xarxa privada es destinessin a la pública, la situació seria totalment diferent”, afegeix.

La doctora fa referència en concret a les ajudes de l'assegurança escolar. Aquests diners, però, no provenen del departament de Salut, sinó del ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions. A més, són ajudes amb un cert parany: les famílies han de fer un munt de paperassa per aconseguir-les, les reben una vegada ja han pagat el tractament per avançat i no solen cobrir tot el cost. "Vam presentar la sol·licitud a la Seguretat Social l'octubre de l'any passat, i no ens van abonar el primer pagament fins a l'abril d'aquest any", detalla la mare d'una adolescent que està ingressada en un hospital de dia d'un centre privat de Barcelona, i que prefereix mantenir l’anonimat. El ministeri va concedir l’any passat un total de 3.222 prestacions sanitàries d’aquest tipus a Catalunya, però no ha sabut precisar quantes eren per a pacients amb TCA.

El preu del tractament als centres privats recomanats per l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia oscil·la entre els 1.000 i els 5.000 euros al mes, segons dades recopilades per aquest diari. Només dos centres no han volgut facilitar aquesta informació a l'ARA: Ita i l'Hospital Sagrat Cor (Quirón Salud), que són els que tenen més places hospitalàries per a TCA i en teoria més beneficis econòmics. També crida l'atenció que el tractament als hospitals de dia dels centres privats dura molts més mesos que al sistema públic. ¿És per una raó recaptatòria d'aquests centres o per manca de recursos a la xarxa pública?

“A la [sanitat] pública no m'hi van voler ingressar perquè el meu pes no estava per sota del normal, tot i que m'havia aprimat moltíssim”, explica l’Alba, de 25 anys, que ara rep tractament en un hospital de 24 hores d’Ita, a Barcelona. Segons diu, quan hi va arribar estava molt malament: cada dia es provocava el vòmit i prenia laxants. “A mi em van visitar a l'Hospital Sant Joan de Déu, però no em van ingressar perquè el meu pes no era prou baix. Llavors vaig pensar: «Això vol dir que encara no estic prou prima». I encara vaig tenir més ganes de baixar de pes”, explica una altra noia, de 18 anys, que en aquest cas està en tractament a l'Hospital Sagrat Cor i prefereix mantenir l'anonimat.

Totes les joves amb TCA que l'ARA ha entrevistat per a aquest reportatge han declinat donar la cara i algunes fins i tot que es publiqui el seu nom de pila. Això evidencia el gran tabú i l'estigma que continua havent-hi al voltant d'aquesta malaltia. La majoria van caure en aquest trastorn després de començar a fer dieta sense un control professional: al principi creien que controlaven la situació, fins que aprimar-se (o la por d'engreixar-se) es va convertir en una obsessió. Algunes estan satisfetes amb el tractament rebut en un centre privat. D'altres, en un hospital públic. Cada cas és un món.

“Quan era a Ita no em volia recuperar, perquè hi estava molt bé. Era com un hotel. En canvi, ara sí que em vull posar bé perquè això és un hospital”, afirma la filla de Javier García, que finalment va aconseguir ingressar a l'hospital de dia de la UTCA del Sant Pau i continua en tractament. Segons diu, per primera vegada en cinc anys està convençuda que podrà vèncer la malaltia. El seu pare ho té clar: “Mentre hi hagi centres privats que es beneficiïn econòmicament d'aquesta patologia no hi haurà cap interès perquè es curi”.