Encara que no sigui envàs, tornarà a anar al contenidor groc

BarcelonaFa cinc anys una campanya institucional dirigida al reciclatge del contenidor groc va aixecar polseguera amb aquell manament que deia: “Encara que siguis de plàstic, si no ets envàs al groc no hi aniràs”. Així, la campanya limitava el que havia d’anar a parar a aquest contenidor als envasos i redirigia els ciutadans als punts verds sempre que haguessin de desfer-se d’altres objectes de plàstic o metall com ara peces o joguines, per exemple. La campanya Envàs, on vas? va generar polèmica entre els partidaris -que defensaven que així es reduirien els residus impropis d’aquest contenidor- i els detractors, que hi veien confusió intencionada per part dels envasadors i fabricants que, sota el paraigua d’Ecoembes, impulsaven la campanya per no haver de fer-se càrrec del cost de gestió dels materials de plàstic que no tinguessin el punt verd de retorn tot i ser potencialment reciclables.

Ara Barcelona ha començat a fer passos per desfer aquest camí iniciat fa uns anys i reintroduir més flexibilitat en els materials que han d’anar al contenidor groc. En el contracte de gestió de residus, que entrarà en vigor l’any que ve, s’aixequen les limitacions de manera que el contenidor groc no recollirà només envasos, sinó que admetrà tota mena de residus reciclables de plàstic i metall, segons ha anunciat l’Ajuntament.

El canvi ha sigut ben rebut per plataformes ecologistes com ara Rezero. “És un canvi de paradigma perquè el contenidor deixi d’estar al servei de l’interès dels fabricants”, defensa la directora general de Rezero, Rosa Garcia. L’actual limitació, sosté, no tenia sentit a ulls dels ciutadans i els complicava la vida: “Una ampolla de plàstic podia anar al groc i un penja-robes de plàstic no, una llauna sí i una paella fèrrica no”, insisteix. Segons Rezero, amb aquesta divisió es facilitava que molt material recuperable acabés al rebuig quan era aprofitable i carregava el cost de gestió als municipis i no pas a la responsabilitat dels fabricants.

La taxa de reciclatge, estancada des de fa anys en un 36% a la ciutat i en un 38,5% al global de Catalunya, se’n pot veure beneficiada, segons opina el responsable del programa de Residus de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Víctor Mitjans. “L’objectiu d’un sistema de recollida ha de ser maximitzar el reciclatge, i això vol dir no discriminar els objectes que estan fets d’un mateix material plàstic”, afegeix. Mitjans confia que altres ciutats se sumaran al canvi i defensa un canvi de lògica a l’hora de definir el model de reciclatge: “El que és essencial és el material, no pas l’objecte en si”. I recorda que la UE posa objectius de reciclatge per al plàstic o el metall i no només per als envasos.

Ecoembes, l’entitat sense ànim de lucre que agrupa els fabricants d’envasos, té molts dubtes sobre l’eficiència del canvi i avisa que no és el sistema que recull el Plan Nacional de Residuos, tot i que reconeix que és legal perquè la gestió de la recollida és competència de cada municipi. “El missatge és massa general i hi ha risc de confondre la gent i generar llistes massa llargues sobre què admet el contenidor groc i què no”, apunta la tècnica d’Ecoembes Silvia Ayerbe. També alerta que això pot fer que el ciutadà deixi d’anar al punt verd a llençar coses com ara electrodomèstics petits.

Ecoembes defensa que, a Europa, només Alemanya té implantat un model similar, i que això ha obligat a fer adaptacions a les plantes de triatge per absorbir alguns objectes més voluminosos. A Alemanya, els envasos de plàstic ja van per un altre circuit, perquè el país té implantat el sistema de dipòsit i retorn pel qual el ciutadà els torna al comerç i recupera uns diners. “A Espanya, no totes les plantes estan preparades perquè un model així es generalitzi, però entenem que a Barcelona es deuen haver assegurat que estiguin adaptades”, diu Ayerbe.

La llavor del residu mínim

L’actual model de reciclatge té l’origen en la transposició d’una directiva europea de finals dels anys 90 que obliga els fabricants d’envasos a fer-se càrrec d’aquest residu. Per aquesta raó, els productors paguen un cànon a Ecoembes -contenidors blaus i grocs- i Ecovidrio -contenidors verds-, que gestionen els residus i paguen als municipis pel volum de materials que recullen i que després revenen als recicladors.

Tot i que aquest és el sistema majoritari, alguns municipis funcionen amb altres models, com ara el del residu mínim, en què només hi ha quatre contenidors: un per a restes orgàniques, un per a paper i cartró, un per a vidre i un altre per a tota la resta. El CEPA-Ecologistes de Catalunya fa vint anys que defensa aquest model.

La portaveu de l'associació, Mercè Girona, explica que la fórmula de recollida de residus, iniciada a Molins de Rei, funciona també a altres municipis com Castellbisbal o Torrelles. "El resultat és positiu perquè es recullen fins a tres cops més de residus i els costos també són menors perquè hi ha un contenidor menys a recollir", defensa Girona.

El Papiol també fa 18 anys que funciona amb aquest sistema: “Un cop tret l’orgànic, el vidre i el paper, no queda gaire cosa més que els envasos i plàstics, i, com a molt, la pols que treus d’escombrar a casa”, defensa l'alcalde, Jordi Bou. Els residus del contenidors de reciclatge es trien després a la planta de Molins de Rei, on també van a parar els materials que recullen la resta de municipis que segueixen aquest model.

"El resultat és positiu perquè es recullen fins a tres cops més de residus i els costos també són menors perquè hi ha un contenidor menys a recollir", defensa Girona.