José María Batalla: "Encara tenim el sentiment que els discapacitats no poden fer feines de qualitat"

BarcelonaLa Casa de Carlota és el primer estudi de disseny del món que inclou en el seu equip creatius amb discapacitat intel·lectual. La seva fórmula innovadora –amb José María Batalla i Marian Marco, la directora, al capdavant– ha trencat barreres en tots els àmbits i en els últims 10 anys ha rebut més d'una vintena de distincions. L'última, el World Down Syndrome Awards 2023.

Com va néixer el projecte de La Casa de Carlota?

— Vinc d'una agència creativa i de publicitat tradicional. Els creatius sempre han buscat equips com més diversos, més diferents i més punkies millor. Quan tens un equip amb gent molt diferent, tens una barreja de talents i de maneres de pensar diferents, i això és creativitat. Però no havíem pensat mai en incorporar persones amb discapacitat. Vam descobrir que hi ha persones amb talent que saben fer coses i pensar coses que creatius megaprofessionals no saben fer, o que hem oblidat. Després vam veure que s'havia de normalitzar introduint estudiants i professionals en el projecte. Tenim un triangle en què participen persones amb discapacitat, molt seleccionades, estudiants d'escoles de disseny i professionals del món del disseny i la creativitat.

Per què creus que costa incorporar aquesta mirada diferencial en tots els àmbits?

— Hauríem de fer l'esforç d'incorporar-la. Ara és obvi que les dones són en tots els àmbits, però és que fa cinquanta anys això no era així. Aquests prejudicis continuen en l'àmbit de discapacitat. Encara tenim el sentiment que els discapacitats no poden fer feines de qualitat.

Ha calgut esperar fins al 2024 perquè desaparegui el terme disminuïts de la Constitució. Continuem fent un biaix amb la discapacitat?

— Quan jo era jove es parlava de disminuïts o subnormals i aquest prejudici el continuem arrossegant. És obvi. Igual que arrosseguem el masclisme. Encara hi ha molts prejudicis que barren el pas a persones amb discapacitat intel·lectual. En el món de l'art, per exemple: persones amb discapacitat intel·lectual, molt poques. O escriptors. Hem d'aprendre a valorar la capacitat dins de la discapacitat.

Es tracta de valorar les capacitats de tothom.

— La clau i la base de La Casa de Carlota és contractar la gent per la seva capacitat i no per la seva discapacitat. Un dels prejudicis de les empreses d'aquest país és contractar les persones discapacitades perquè ho són.

Com treballeu a La Casa de Carlota?

— Treballem amb absoluta normalitat. Hem après a normalitzar el procés, perquè si no faríem trampa. Un client t'encarrega una feina, els creatius pensen com s'ha de fer i creen el producte. Ja no valorem si hi participa una persona o l'altra. Tenim uns terminis d'entrega amb uns clients exigents i cal complir-los. Ara bé, t'has d'adaptar a la manera de pensar que tenen ells i ells a la nostra.

Teniu diferents tallers en aquest procés.

— Hi ha una part de creació lliure en la qual participa tot l'equip de creatius, entre ells els membres de l'equip amb discapacitat. La feina dels més veterans és descobrir quina és la idea que ens agrada, la que brilla o la que sorprèn. Després descobreixes que hi ha treballat una persona autista, un estudiant o un dels creatius veterans.

¿Us ha servit per incorporar noves mirades?

— En molts aspectes: emocionals i també tècnics. Aquí descobreixes tipografies que no existeixen. I poder oferir a una marca una tipografia única té un valor impagable. I, en l'àmbit moral, elimines prejudicis i aprens humilitat. Els creatius tenim ego i ells treballen amb una humilitat increïble.

Heu fet campanyes molt potents. Una de les últimes és la del Dinder, el Tinder per a discapacitats.

— Tenim una sensibilitat especial per a temes que toquen la discapacitat. Enteníem el problema des del primer dia. Per què existeix un Tinder i no un Dinder? Per què ells no poden tenir relacions de manera òbvia i pública?

Per a les persones amb discapacitat del vostre equip, què ha suposat La Casa de Carlota?

— La normalitat. Tenen una feina que valora el seu talent i no la seva discapacitat. Ells se senten realitzats i saben que els tractem de tu a tu. Ni jo ni la Marian som els caps, treballem en equip. Ells saben fer coses que jo no sé fer.

¿És rendible?

— Ha de ser rendible, perquè si no és una fundació o una ONG. A més, som dins de Roman [l'agència de comunicació]. Està bé tenir un impacte social, però si no està equilibrat a escala de rendibilitat econòmica no estaríem competint en el mercat i no es normalitzaria el projecte.

Què suposa un reconeixement com el World Down Syndrome Awards?

— Quan ja has guanyat premis de disseny per les feines i les marques amb què has treballat, que ara et valorin pel model de negoci és molt important. Et valoren com una empresa que ha generat un impacte social. Aquest premi per a nosaltres és reafirmar que som necessaris per a la societat.

Acumuleu més d’una vintena de reconeixements en 10 anys.

— Premis com aquests o com el Ciutat de Barcelona et donen un reconeixement per la transcendència social, i els que ens donen per les feines que fem ens normalitzen perquè ens reconeixen que estem al mateix nivell que altres empreses de disseny.

Quin futur us plantegeu?

— Em faria molta il·lusió que aquest model es consolidés a tot arreu. Que les empreses contractin persones amb discapacitat intel·lectual per les seves capacitats. Perquè la discapacitat intel·lectual encara fa por, és un tabú. Aquest impacte que tenim és per a les persones amb discapacitat, però també per als estudiants que passen per aquí i que després ja no tindran aquest prejudici.

¿Calen més Cases de Carlota en altres àmbits?

— Sí, no només en el món del disseny. Per què no hi poden haver cuiners amb síndrome de Down? O artistes? Per què no hi ha intel·ligència artificial amb gent amb síndrome de Down?