“Encara recordo les hòsties cada cop que passo per la Via Laietana”

Barcelona“Et pegaven a la sala d’interrogatori fins que defallies, durant una hora i mitja o més; després et baixaven a la cel·la i quan et recuperaves una mica, al cap d’una hora més o menys, et portaven a dalt un altre cop i tot tornava a començar”. El Pep Martínez, de 71 anys, recorda perfectament que quan el portaven detingut a la comissaria de Via Laietana el feien entrar pel carreró del costat, per l’entrada lateral. Després de la primera detenció, a principis dels 70, ja no va tenir cap mena de dubte que el que es feia allà dins “eren tortures”. “Durant la Transició, quan jo rondava la trentena, em van detenir fins a quatre vegades”, explica. El motiu? Ser d’esquerres i participar en els moviments d’associacionisme popular del seu barri. “Sovint et lligaven les mans a una barra de ferro, al sostre, i allà et maltractaven fins que et desmaiaves”, recorda Martínez. La seva història és el testimoni viu que el que va passar en aquesta comissaria fins a finals dels 70 va ser una “repressió brutal”. De fet, el seu cas va ser tan flagrant que va ser la primera vegada que -un cop davant el jutge- el magistrat va decidir acusar els policies en lloc del detingut.

“Cal no oblidar el que va passar”

Martínez creu que el que va passar allà no s’hauria d’oblidar. Ahir, però, només dos dies després de ser col·locada, un grup d’ultradreta va destrossar la placa instal·lada davant la comissaria de Via Laietana en memòria de les tortures franquistes. En aquestes 48 hores, a més, el faristol explicatiu ja havia generat polèmica, atès que el grup municipal de Cs i del Sindicat Unificat de la Policia (SUP) van demanar que es retirés perquè consideraven que estigmatitzava els agents.

“Els que ara se senten atacats són els primers que haurien de rebutjar el que va passar allà dins durant el franquisme”, sentencia. “Jo encara recordo les hòsties cada vegada que passo per la Via Laietana”, respon Martínez, que afegeix: “Sembla que la violència continua sent intrínseca als rastres feixistes; és la seva manera d’inocular la por”.

“A mi m’acusaven de pertànyer a un aparato de propaganda perquè, a més de participar en moviments veïnals, tenia una botigueta petita que era una impremta”, explica Martínez, i rememora que, de les quatre detencions, la pitjor va ser la del maig del 1976. Tenia 28 anys. “M’hi vaig estar 72 hores i em van fer de tot”, recorda. Les tortures que infligien els policies franquistes, fins i tot en aquell període del tardofranquisme, eren d’una violència extrema. “L’agent que manava s’asseia en una cadira i jugava tota l’estona amb una pistola, amenaçant -explica Martínez-: però la pistola no feia por, el que feia por de debò eren els cops que ordenava donar”. “Altres vegades et feien posar de genolls, amb les mans emmanillades per sota les cames, et lligaven a una barra de ferro i et feien donar voltes; jo aquell cop em vaig desmaiar”, admet Martínez. “Això va ser durant la Transició, però abans les tortures eren fins i tot pitjors”, apunta aquest testimoni.

Amb placa commemorativa al carrer o sense, Martínez assegura que quan passa per la Via Laietana ell no pot oblidar ni les tortures, ni “l’olor de Zotal amb què fregaven les cel·les” ni “aquell cafè amb llet que no era ni cafè ni llet”. Aquest barceloní assegura que, un cop dins, res podia fer passar la por que generaven aquells policies: “L’únic moment d’alleujament era quan et feien arribar alguna cosa des de l’exterior, com ara una manta, perquè això volia dir que algú a fora sabia que t’havien detingut i estava intentant que t’alliberessin”, explica.

Ara, davant la reacció dels grups d’ultradreta per la placa commemorativa, Martínez es mostra preocupat. “Malauradament, avui en dia hi ha massa coses que recorden aquella època -reflexiona-. ¿O tu t’imagines que en el gran judici que se celebra aquests dies fossin els policies que van pegar els que estiguessin asseguts al banc dels acusats?”.