El taller de les il·lusions recuperades

BarcelonaEncara va una mica insegur i ha de refer l’última fila d’un trenat amb fullola que quan estigui acabat serà un llum. Avui és el segon dia d’Alberto Escayola en aquest taller ocupacional que la Fundació Arrels va obrir fa 20 anys per a persones que han passat anys al carrer i que ara ja estan en cases o hostals. Escayola s’ha decidit a acceptar la invitació per “aprendre coses noves” i deixar de pensar en el “rum-rum”. Una taula més enllà d’aquesta nau gegant, Marisa Zoleta fa anar amb més desimboltura la màquina de cosir per donar les últimes puntades als lligacues d’estampats africans. “Hi vinc perquè aquí passo l'estona i m’ho passo bé fent una cosa que m’agrada molt”, explica somrient.

En dues dècades, per aquest taller han desfilat 483 persones, de les quals una desena han pogut integrar-se en una feina convencional un cop han après l’ofici. Però el que mou el taller és una altra cosa, explica la cap del projecte, Rocío Alonso. És “reforçar el nexe de les persones sense llar amb la ciutadania i entre ells mateixos” oferint-los una activitat amb què “se sentin útils i reconeguts”. Un dels últims grans motius d'orgull dels talleristes és que de les seves mans van sortir els llums i tamborets, a partir d’un disseny cedit per Curro Claret, de l’escenografia d'Out of the Cage a L’Auditori.

En unes robustes prestatgeries de fusta s'acumulen petites peces de fusta que, com gairebé tot el material que es fa servir al taller, és reciclada o de retalls perquè, com al carrer, tot el que es pugui reaprofitar es reaprofita per fer des dels petits mobles als llums, passant per tasses de ceràmica, llibretes o bijuteria. Tot es ven per recaptar diners per a Arrels, i dels beneficis en surt també un petit incentiu econòmic per als usuaris, però tothom té clar que el gran benefici és tenir un punt de reunió relaxat, fins i tot per als qui no volen posar-se a fer treballs manuals i s'hi passen simplement per petar la xerrada.

La Troballa ocupa la nau gegant que havia estat de la conservera Pedrerol y Mir, però lluny d'aquella fredor, l'espai s’ha encomanat d’un cert caliu que aporten usuaris, voluntaris i professionals que ensenyen les tècniques i els oficis. Avui, al davant del taller s'ha obert la botiga d'Arrels, al carrer Ample del barri Gòtic de Barcelona, en què es venen els objectes fabricats tot just a la rebotiga. El fet de compartir espai possibilitarà que hi hagi connexió amb els que vinguin a comprar, que, si senten curiositat per saber qui ha fet la peça que s'enduen, podran coneixe'l, humanitzar-lo", apunta Alonso.

Elvira Portigo, que s’encarrega de l’enquadernació, treu de la premsa el llibre de signatures per a la inauguració. N'acarona el llom i els fulls en blanc. "Perfecte", aprova, i es queixa que l'ofici del relligat s'acaba, però mentre encola una capsa de cartó per a les postals diu que en el seu taller es fan peces "de les que duren tota la vida perquè estan fetes com cal”.

Fa més d’un any que Camilo Méndez passa el matí al taller. Primer, diu, hi va venir per veure què hi havia, però a poc a poc s’hi ha anat implicant més perquè li agrada l’ambient tranquil i sobretot perquè així té unes hores ocupades. “El carrer em va destruir totes les rutines i venint aquí he tornat a tenir uns horaris”, afirma. Méndez fa xerrades a les escoles per explicar la seva experiència d’anys sense un sostre. Per això, Alonso assenyala que és important que les persones sense llar puguin ocupar el temps i reprendre certes pautes per estructurar-se la vida, però també ho és que puguin desenvolupar les seves capacitats innates, la creativitat. Ella mateixa s’autodefineix com una “il·lusionista” que acompanya els usuaris "per recuperar il·lusions perdudes" ara que ja tenen gran part de les necessitats bàsiques cobertes. “La gent que viu al carrer té molt de temps, però és un temps buit perquè han d’estar pendents de menjar, de trobar on dutxar-se... però no tenen temps lliure per fer el que vulguin i els agradi”, matisa.

És el que li ha passat a Abedelkarim Aouattah, que durant “el munt d’anys al carrer” va perdre el control per culpa, en part, de l’alcohol, i va deixar enrere les pautes d’anys treballant com a pintor “de parets”, fins que els educadors d’Arrels li van suggerir fa sis anys si volia provar els tallers. “He posat seny, em faig el propòsit de llevar-me cada matí i venir aquí, i puc dir que hi estic bé”, diu.

Cap a mig matí, Valerio Ndongo s’està fent un cafè amb llet a la cuina que hi ha just davant de la vidriera que dona al pati interior de la finca. Parla amb calma sobre com a La Troballa ha trobat “una família” amb qui comparteix els anys de carrer i l’han ajudat a “superar el sotrac”. Li agrada la fusteria, però si un dia s’ha de posar a encolar o fer llums s’hi posa perquè “al cap i a la fi” –continua– “es tracta de ser solidaris els uns amb els altres”.

Aquesta tranquil·litat i ganes de superar-se és el que atreu Dámaso Martín, que al jubilar-se va buscar com podia satisfer les seves ganes de fer treballs manuals. Aquí s’ha trobat que “cada dia és diferent” i que treballar plegats amb gent que ha estat anys a la intempèrie li ha servit personalment. “No vinc a salvar el món, això no, però sí que he après humilitat”.