Pobresa infantil: quan Polònia passa la mà per la cara a Espanya

BarcelonaCom és que en 40 anys ni a Espanya ni a Catalunya s’ha plantejat el debat d’una prestació per criança? La pregunta l’ha plantejat el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, per a qui és imprescindible crear una ajuda per a la infància per lluitar contra la pobresa infantil. De fet, Espanya és un dels set estats de la Unió Europea que no té aquest tipus de prestacions, malgrat que s’ha confirmat com una de les grans eines per retallar les desigualtats socials independentment de la riquesa de l’estat. Polònia i Eslovènia han estat dels últims socis comunitaris que hi han apostat i, segons Unicef, les taxes de pobresa infantil s’han reduït en un 38%, mentre que a Catalunya les últimes dades acusen un estancament en el 33% de les criatures en la pobresa. Per a Campuzano, la Generalitat no té capacitat pressupostària per tirar endavant una iniciativa que ha xifrat en uns 1.300 milions d’euros, però “Espanya sí que ho pot fer perquè no és menys pobre que Polònia”, ha emfatitzat. 

Campuzano ha participat en el debat Viure la desigualtat, organitzat per Oxfam Intermón en col·laboració amb l’ARA, en què Judit Vall, professora de la UB i investigadora a la Fundació Bofill, ha fet la fotografia actual de l’estat de la qüestió: “El 50-60% de la renda global va a parar al 10% de la població més rica”. En els països occidentals, la desigualtat ha anat creixent també en les últimes dècades en què s’ha encadenat crisi rere crisi, eixamplant la distància entre rics i pobres, i no s’han aprofitat els anys de bonança per corregir tendències.

La desigualtat té diverses cares i, com ha il·lustrat el director d’Oxfam Intermón, Franc Cortada, “la carrera comença en diferents nivells: si ets immigrant estàs quatre o cinc posicions enrere, i si ets jove i dona, també”. Des del vessant intergeneracional s’evidencia amb la falta d’aquesta prestació per criança, que deixa 400.000 menors amb mancances materials severes a Catalunya, en contraposició d’un sistema de pensions que es confirma com a protector amb la vellesa: el 33% de criatures pobres pel 13% de jubilats. El problema és que “els joves i els nens compten menys per als polítics perquè no voten o voten poc”, ha retret Cortada, que ha assegurat que a la feina hi ha “més bretxa salarial generacional que de gènere”.

La maternitat com a factor

Però la de gènere també existeix i també se n'ha parlat en la jornada d'Oxfam i l'ARA. Les dones cobren menys per diferents factors. Primer, perquè tradicionalment s’han dedicat a les cures i a la neteja, feines molt feminitzades i precaritzades, amb sous baixíssims i jornades laborals d’una o dues hores per dia en molts casos. I segon, perquè amb el primer fill renuncien a la carrera professional per llocs amb menys dedicació que les fa cobrar menys que els pares de les seves criatures encara deu anys després del naixement. “Si ho mirem des del 2006, ara estem en el punt més allunyat de la paritat de gènere”, ha afirmat Vall.

Dues dones migrades han aterrat al món real dades i teories polítiques. La mexicana Amélia Campos i la colombiana Nataly Paipa, que han explicat que per a elles la desigualtat la marca una llei d’estrangeria plena de tràmits burocràtics que endarrereixen i dificulten l’accés a una feina i una vida digna. Totes dues són universitàries, però els problemes per trobar una ocupació va fer que Campos es dediqués a la neteja de cases. Ara forma part de l’entitat Més que Cures, i diu que ha passat “de cuidadora a liderar i donar feina” perquè han aconseguit ocupar 30 dones com ella “amb dignitat”. Amb els estudis homologats i a l'espera dels últims papers, Paipa ha triat el camí de la perseverança per aconseguir una feina de psicòloga. “Accedir al mercat laboral és un repte per als immigrants, i més si som dones”, es queixa.

Un cop elaborat el mapa de la desigualtat, hi ha solucions? Des de l’acadèmia, el catedràtic d’antropologia social de la UPF Carles Feixa ha reclamat que cal revisar el sistema actual d’ajudes, sovint dissenyat com a compartiments estancs, per fer-ne un de més eficaç tenint en compte “la intersecció” de les desigualtats. Al seu torn, el secretari d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Lluís Torrens, ha indicat que la millor via és la renda bàsica universal, que de moment ha quedat descartada, tenint en compte que la multitud d’ajudes econòmiques que hi ha “no funcionen”. La bona notícia és, ha dit Cortada, que “les desigualtats no són fruit del destí ni de la fatalitat, sinó de polítiques i decisions concretes que es poden canviar".