La pandèmia empeny més famílies a compartir l'habitatge

BarcelonaEls Naciri conviuen amb una altra família en un pis del Raval. A la força i per compartir despeses que d'altra manera no podrien assumir. En total són nou persones obligades per les circumstàncies de pobresa a viure sota un mateix sostre, tot i que no tenen res en comú i no es coneixien fins que uns compatriotes marroquins els van presentar perquè van pensar que els dos nuclis junts ho tindrien més fàcil per sobreviure a les despeses quotidianes que ofeguen les seves economies domèstiques. Com els Naciri, hi ha unes 75.000 persones –l'equivalent a la població de Manresa o Rubí, per exemple– que es veuen obligades a aquest multillarisme, el nom acadèmic d'aquesta modalitat que ja no és només una sortida per a estudiants sinó que s'ha convertit en el refugi de cada cop més barcelonins fins a arribar al 4,2% del cens. Les dades s'extreuen de l'Enquesta Sociodemogràfica de Barcelona, que radiografia les condicions de vida dels barcelonins i estima que del 2017 al 2021, amb la pandèmia pel mig, la cohabitació forçosa va créixer gairebé un punt i se situa ara en el 3,5% del parc d'habitatges.

Si el fet de compartir era bàsicament sinònim d'universitaris arribats d'altres ciutats o de grups d'amics que s'independitzaven, la situació ha canviat en els últims temps a causa de l'increment disparat dels preus dels lloguers dels pisos –que han fet de Barcelona una de les ciutats més cares de l'Estat–, la falta estructural i històrica d'habitatge social i la crisi econòmica, agreujada per la pandèmia, que ha enfonsat en el pou de la pobresa treballadors no qualificats, persones grans, mares amb fills menors a càrrec i estrangers, sobretot els que tenen la seva situació irregular. És el cas dels Naciri, que van arribar del camp marroquí el 2019 sense papers i que, malgrat que disposaven d'uns estalvis "per la feina de tota la vida" i la possibilitat de treballar en un negoci d'un familiar, no van trobar cap immobiliària que els volgués llogar cap espai. L'única solució, doncs, va ser la d'encabir-se els quatre membres en una habitació del pis on viu la família d'acollida.

El multillarisme és un exemple més del que l'antiga síndica de Barcelona va batejar com el "sensellarisme ocult", perquè malgrat que hi ha un sostre per aixoplugar-se, no es donen les condicions dignes mínimes per viure en família, ja que la convivència en un espai petit dificulta la intimitat per als dos nuclis. A la meitat d'aquests pisos amb convivència múltiple hi viuen dos nuclis, mig punt més que fa quatre anys, mentre que per als pisos on n'hi ha tres o més la xifra es manté estable, al voltant de l'1,4%.

Ciutat Vella, el que més

Segons l'Enquesta, Ciutat Vella és el districte amb més cohabitació de famílies sense vincles afectius, amb el 8%, una xifra que més que duplica el 3,5% de mitjana de la ciutat. També per sobre se situen el ric Sarrià-Sant Gervasi (4,5%) i Sant Martí (3,9%), mentre que Sant Andreu és el districte que menys multillarisme presenta, amb l'1% del parc d'habitatge.

Menys habitatges buits

En relació a l'habitatge l'enquesta també recull que els pisos buits o destinats a usos no residencials s'han reduït en un 7,2% des del 2017, una xifra que coincideix amb l'augment del 6% dels residents, fins a situar-se en més d'1,7 milions de persones. De mitjana, a cada habitatge conviuen 2,4 persones, segons les dades de l'Ajuntament, que també assenyalen que hi ha hagut una lleugera disminució de les llars monoparentals i un 3,4% menys d'unipersonals.