![La seu d'Agissa, al carrer Ciutadans de Girona. Tot i que l'empresa ja està en liquidació, el local continua funcionant fins que CATSA, la nova empresa 100% de gestió de l'aigua, trobi una nova seu.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Cada vegada més ajuntaments opten per remunicipalitzar el servei d'aigües promovent empreses públiques que assumeixen la gestió del servei. Els últims consistoris que han culminat el procés són, per exemple, els governs municipals de Girona i Sarrià de Ter. Però hi ha altres òrgans de govern que opten per la direcció contrària. És el cas del Consell Comarcal del Maresme que, governat per ERC i Junts per Catalunya, el 23 de maig va aprovar la creació d'un servei comarcal del cicle de l'aigua público-privat. Al Maresme, més de tretze municipis, com Malgrat de Mar, Palafolls i Calella, han finalitzat o finalitzaran el mandat vinent la concessió privada de gestió d'aigua potable amb el grup Agbar. Tanmateix, la creació d'un nou servei comarcal que no es desvincula dels interessos de la multinacional de l'aigua podria suposar un fre a l'oportunitat de remunicipalitzar el servei. Per això, la plataforma Aigua és Vida, en un comunicat, exigeix "l’aturada immediata d’aquesta operació privatitzadora que contradiu l’interès comú i beneficia les grans empreses que especulen amb el dret humà a l’aigua i el sanejament, amb un endeutament innecessari de milions d’euros".
Quan obrir l'aixeta no depèn de la pluja
Gairebé la meitat dels municipis catalans tenen població amb problemes d'accés al subministrament
SaltTant si plou com si no, a Catalunya hi ha famílies que malviuen cada dia sense ni una gota d'aigua corrent a casa. És el cas de la Marta [nom fictici], veïna de Salt, instal·lada en un pis al centre del poble amb el seu marit i tres fills –de 9, 14 i 16 anys–, on no surt aigua potable de cap aixeta: "No demano gran cosa, només un mínim per netejar la roba, els plats, poder dutxar-nos i cuinar; és necessari per viure".
La família de la Marta no té aigua perquè viu en un pis ocupat, ja que sense un contracte legal no és possible contractar ni aigua o llum. "Fa anys em van fer fora d'un pis, vaig estar buscant per tot arreu una altra casa i no vaig trobar res fins que em van dir que podria entrar en un pis d'ocupes propietat del banc", recorda. L'alternativa de quedar-se al carrer la va fer decidir. La Marta fa dos anys que hi viu i, de moment, ha pogut solucionar l'abastiment elèctric. Primer es connectaven a la xarxa del veí, que els hi permetia a canvi de diners, però ara ja ha aconseguit que la companyia hi instal·li comptador. "Pago 95 euros cada mes", diu. En canvi, amb el servei d'aigua no hi ha manera.
Sense resposta administrativa
Tot i que ho ha demanat insistentment a l'Ajuntament de Salt, a l'Agència de l'Habitatge i a la companyia d'aigües, la resposta sempre és la mateixa: "Em fan anar d'un lloc a un altre, juguen amb mi dient que tingui paciència i que no poden fer res més si no tinc contracte de lloguer", denuncia. La Marta també ha demanat ajuda i assessorament al Sindicat d'Habitatge saltenc i a Càritas, però la situació no es desencalla. "De moment, intentem gastar el mínim, agafo aigua dels veïns i els hi pago, compro molta aigua embotellada, en recullo de la font o els nens van a dutxar-se a casa de familiars".
Però la situació és angoixant i insostenible: "El meu marit i jo treballem en feines esporàdiques, jo vull pagar i arreglar la meva situació, vull fer-ho tot bé i estar tranquil·la, però no em fan cas", denuncia. I afegeix: "Ens tracten malament per racisme, perquè som pobres i perquè hem ocupat, però no som delinqüents i volem tenir un contracte", es queixa, alhora que destaca que al bloc hi ha propietaris que els ajuden i estan contents perquè són "una família tranquil·la que no porta problemes amb la policia".
Sense dades de tot Catalunya
El testimoni de la Marta no és aïllat. A Salt, per exemple, de les 80 cases ocupades, on viuen 277 persones, només el 38 % disposen d'aigua. A part dels estudis concrets, no hi ha dades de l'abast del problema a tot Catalunya. Només és públic que, segons l’observatori de preus de l'Agència Catalana de l'Aigua, l'any passat el 42% dels municipis catalans tenien un percentatge indeterminat de població en situació de pobresa hídrica i que requeria ajudes per pagar la factura. "El problema és que no existeix un sistema d'indicadors establert que ens permeti avaluar la pobresa hídrica i la garantia del dret a l'aigua. Cal establir aquests indicadors i que siguin públics", demana Dante Maschio, portaveu d'Aigua és Vida.
La pandèmia, primer focus del problema
"L'aigua és un dret humà fonamental per garantir unes condicions de vida mínimament dignes, que repercuteix en la higiene, el benestar, l'alimentació i la salut", diu Marta Hereu, tècnica d'acollida de Càritas de Salt i Girona, que subratlla que durant la crisi del covid, per la necessitat de seguir mesures d'higiene molt estrictes, es van tancar les fonts municipals i tota la població que "malvivia sense aigua a casa se'n va quedar sense". "La pandèmia ens va fer veure que l'aigua, com que és a tot arreu, és la gran invisible", afirma Edurne Bagué, de la càtedra Unesco de la UdG.
I ara, amb la sequera, el debat hídric torna a plantejar-se: "Com que hi ha escassedat s'aproven restriccions de cara a la galeria i ja hem vist que hi ha municipis que han tancat les fonts, vulnerant els drets de moltes persones, mentre continuen construint urbanitzacions i abastint la gent que pot pagar-ho", argumenta Bagué. A Salt, en canvi, el pla de sequera municipal preveu mantenir deu fonts essencials del centre obertes per donar servei social. "És lògic que com a societat tinguem unes limitacions per la sequera, però tothom hi ha de poder participar, no podem restringir l'ús de l'aigua si partim de desigualtats inicials", justifica Hereu, que conclou: "Primer hem de garantir els drets per demanar deures".
Canviar el model de governança
Per a Edurne Bagué, perquè el servei d'aigües doni cobertura a tota la població sense discriminacions socioeconòmiques cal alliberar el recurs de la gestió privada que controlen grans empreses com la multinacional Agbar. "Les polítiques de privatització i el model mercantil de l'aigua es justifiquen al·legant que, com que és un bé escàs, s'ha de protegir i gestionar per experts i això dona peu a l'especulació i l'interès lucratiu", defensa. I continua: "És justament al contrari, com que és un bé escàs i imprescindible per sobreviure, cal un sistema públic democràtic perquè els ajuntaments, els actors socials i les entitats participin en els processos i control". I conclou: "Sempre hem interioritzat l’aigua com una cosa que ens servien i s'havia de pagar, sense saber d'on venia, però ara que van mal dades hem de plantejar-nos qui pren les decisions i qui controla tot el que surt de l'aixeta”.
