"Si no tenim un pis, de la barraca només en sortirem en un taüt"

Montcada i ReixacPoca cosa ha canviat a la barriada de barraques de Montcada i Reixac en l’últim any. La mort per asfíxia en una de les barraques que creixen entre el riu Besòs i la BV-5001 (la carretera de la Roca) d’una parella que intentava escalfar-se amb una estufa de fusta el 10 de gener del 2022 va visibilitzar el barraquisme a Catalunya i va fer que totes les administracions implicades es trobessin per posar-hi remei. 

Arran de la tragèdia, l’alcaldessa de Montcada, Laura Campos, va reclamar ajuda a les administracions supramunicipals, perquè un ajuntament com el vallesà no té ni la capacitat tècnica ni econòmica que es requereix per atacar el problema del barraquisme. Així, al maig es va crear la comissió tècnica per a la diagnosi del barraquisme a la llera del riu Besòs. Ara com ara, però, encara no s’ha enllestit la primera tasca, la del treball del cens per tenir la fotografia real de qui hi viu o hi té la feina, i es preveu que estarà enllestida el 28 de febrer. Algunes estimacions parlen de 300 o 400 residents i 500 barraques, i les administracions assenyalen la dificultat del recompte a causa de la gran mobilitat de veïns, que venen i van.

Els veïns del Munir Bakhatafdil i la Jéssica, de qui no van transcendir els cognoms –les dues víctimes mortals, que van deixar tres criatures òrfenes–, han perdut gairebé tota l’esperança que la seva situació millori algun dia. “Abandonats? Abandonats és poc”, diu Juan Acebedo des de la finestra de la cuina de la casa que ocupa des de fa “sis o set anys”, coberta de xapa i escuma. Hi viu amb la seva dona Isabel Flores, que el dia de l’accident en què van morir la parella sortia de l’hospital i lamenta que el “bo” del Munir tot just acabava de mudar-se a la seva barraca.

L’assentament, que ocupa una franja d’uns dos quilòmetres, es va començar a formar cap als anys 70 com un lloc d’esbarjo i horticultura per a veïns de les ciutats del voltant, però l’encariment dels lloguers i la falta d’habitatge social han fet créixer "l'exclusió residencial" i han forçat milers de persones a viure "on poden", en naus industrials, barraques, solars o el carrer directament, diu el sociòleg Albert Sales, investigador de l'IERMB, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, que diferencia aquest barraquisme a causa del "sensellarisme" de "l'urbanisme informal" de les barraques del segle XX. A Montcada, els infrahabitatges conviuen amb els que mantenen l'hort o negocis diversos, en especial de la ferralla.

Malgrat que des de la carretera el barri és un mar de xapes, neumàtics i plàstics, les construccions no són homogènies. N’hi ha que tenen llum, com la de la Maria, que no vol identificar-se i explica que viu amb el marit i tres criatures, “totes escolaritzades” en centres pròxims. Afirma que paguen religiosament les factures de llum “a preu industrial” i que les pujades de les factures han trastocat la ja feble economia familiar, basada en la venda ambulant i les ajudes socials. 

Sense electricitat i amb l’aigua d’un pou pròxim, el matrimoni Acebedo-Flores passen el temps. “No et rentes com si tinguessis una dutxa perquè has d’escalfar aigua en un foc de llenya, i per rentar la roba a l’hivern anem a les bugaderies industrials”, expliquen. “Sense una alternativa a la barraca, d’aquí ens hauran de treure amb el taüt”, sosté Acebedo.

L’alcaldessa Campos es refereix a la barriada com “la favela de l’àrea metropolitana” i reparteix responsabilitats entre totes les institucions per haver obviat el que “fa temps que era una olla de pressió que feia xup-xup”. Fins a les dues morts: “Vam mirar cap a una altra banda”. Ara la “prioritat”, diu, és “reallotjar” aquests veïns, i respon que si encara no se’ls ha ofert cap alternativa és “perquè s’està treballant en els recursos que es necessiten i els recursos de què es disposa”. 

Els veïns expliquen que aquest any els han vingut a visitar “uns nois joves amb unes tauletes”, que els han preguntat quanta gent viu a la barraca o des de quan hi són, i esperen que tornin algun dia, encara que tampoc saben explicar gairebé res. “Venen, pregunten, fan fotos i marxen”, es queixa la parella. La Maria també confia que en algun moment vingui el tècnic, i s'enriu pel fet que “uns senyors mudats, amb l’alcaldessa i el del PIRMI”, els visitessin “estranyats que aquí hi hagi barraques”, subratlla. “Tothom sap que som aquí, i la policia i l’Ajuntament també”, afegeix. 

María Ángeles González surt de la seva barraca quan sent la conversa i ensenya el seu DNI, com a mostra que és una de les veïnes empadronades a la carretera de Sant Adrià a la Roca. Un veí li porta l’aigua d’un pou i així és com cuina i es renta. Cobra una pensió no contributiva d’uns 500 euros que li dona per “anar tirant”, i ara espera que “l’assistenta social” l’ajudi a buscar-se una habitació.

Un cop es tingui el cens, Campos apunta que caldrà avançar cap a les diagnosis mediambientals, de riscos i seguretat, perquè l’objectiu final és enderrocar totes les barraques i deixar neta la llera del riu, ja que el pla del Besòs prohibeix establir-hi cap activitat que no sigui l’agrària. Només la gestió dels residus acumulats es calcula que serà de tres milions d’euros. Però aquí es poden trobar amb problemes jurídics perquè hi ha persones que tenen una escriptura, assenyalen les administracions. És el cas del Juan, un barceloní jubilat que fa 24 anys que té en propietat el seu terreny, on planta verdures i fa barbacoes els caps de setmana. Per a Campos, no pot haver-hi un tracte diferenciat entre els casos perquè en joc hi ha "la dignitat de les persones".

"L'única intervenció no pot passar només pels serveis socials", reflexiona Sales, perquè la "solució és facilitar l'accés al mercat de l'habitatge", tot i que és conscient de la impossibilitat de trobar una alternativa per la falta d'habitatge social i també de la situació de la taula d'emergència, que té una llarga llista d'espera i està abocada a atendre els desnonats. Aquest instrument, a més, exclou els immigrants sense papers, un grup molt present en el sensellarisme.