Una nit sense sostre

BarcelonaDormir al carrer no admet gaires poètiques, ni tan sols la de tenir per sostre el firmament, invisible rere la contaminació lumínica de la ciutat. Dormir al carrer admet millor l’enfocament metòdic i perseverant de qui intenta posar fi al fenomen del sensellarisme. La matinada passada, Arrels va treure al carrer un exèrcit d’uns 600 voluntaris per fer el recompte anual de persones que dormen cada nit al ras a Barcelona, que s’estima que són un miler llarg. En grups de dos o de tres, aquests voluntaris van fer a peu una bona quilometrada, seguint i resseguint els carrers que se’ls havien adjudicat per recollir no només el nombre sinó també tanta informació com fos possible de les persones que passen la nit al ras. Aquesta informació, expliquen des d’Arrels, “és or” per a l’equip de carrer que fa el seguiment personalitzat i per a una organització que vol detectar l’evolució d’un col·lectiu estigmatitzat.

La consigna era sortir de matinada, sobretot als barris del centre, per donar temps a la ciutat per calmar-se i, amb això, a les persones sense llar per instal·lar-se al portal, banc o parc escollit. L’exèrcit de comptadors, equipats amb consells, papers i eines digitals, van endinsar-se en la intempèrie xafogosa i pudent de la capital catalana i no van trigar a trobar-hi desenes i desenes de persones a qui els falta el sostre i tota la resta de la casa, perquè per paviments i parets tenen l’engrut de les voreres i la brutícia de les persianes grafitejades. Amb delicadesa els van demanar permís per fer-los unes preguntes, i, en cas d’obtenir-lo, van seure una llarga estona amb ells per descobrir històries vitals escruixidores on es donen totes les variacions i els itineraris que condueixen a la pèrdua de les xarxes de seguretat, de la família, dels amics, de les relacions humanes. Els voluntaris han entrevistat 350 persones en una nit. És el primer recompte en què s’espera poder percebre amb claredat els efectes del covid, i efectivament ahir es va registrar el cas d’un home a qui la pandèmia ha consolidat en la situació de carrer: després de patir pneumònia, un dia, mentre es dirigia cap al centre on li permetien dutxar-se, va notar que les cames no el portaven a l’altre extrem del pas de vianants. Ictus, tornada a l’hospital i, al sortir-ne, una lleugera afectació a la parla que avui li suposa una discriminació afegida per part de qui podria donar-li feina o llogar-li una habitació.

Els Nitbusos, amb la seva sorollada antiga, interrompien per uns moments els qüestionaris llargs i detallats amb què persones de vides normals indagaven en els antecedents i la situació actual dels enquestats. “Manuel, parla-li bé”, li deia un sensesostre a un altre, company de portal, quan li sentia una resposta agra. Es tractava de cuidar, entre tots i almenys per una nit, els ponts d’una comunicació preciosa i estranya.