Les entitats socials promotores de la llei del sensellarisme, que es debat al Parlament des del gener del 2022, reclamen als diputats que s'afanyin a tramitar la proposició necessàriament en un moment en què creix el col·lectiu de persones sense un sostre digne i els serveis socials estan saturats. En un acte al Col·legi de Periodistes, al qual es van sumar set col·legis professionals, el catedràtic de Dret Administratiu de la UAB i director de la proposta de llei, Antoni Milian, va assegurar que l'aprovació del text és "inexcusable per omplir un buit i acabar amb el patiment" que suposa haver de sobreviure al carrer. En aquest sentit, va valorar que el text reculli la creació d'espais residencials dignes (des d'hotels i albergs fins a habitatges d'inserció social) d'urgència, així com el fet que es consagri el dret a un servei de dutxa, consigna, bugaderia o transport. "És una llei que abandona l'assistencialisme per abordar la lògica dels drets", va valorar. La trobada la van organitzar la Comunitat de Sant Egidi, Sant Joan de Déu Serveis Socials, Arrels Fundació, Càritas Catalunya i Assís Centre d'Acollida.
Morir al carrer: "Recordar-los amb una placa és fer-los presents"
Un de cada tres sensellar mor a la via pública a Barcelona
BarcelonaAl taller de La Troballa que Arrels va obrir al número 3 del carrer Ample de Barcelona els treballadors paren uns minuts per recordar tres companys morts en els últims 12 mesos: Francesc Barrera als 54 anys, José María Erustes, als 59, morts tots dos al desembre, i José Infante, que va morir al març, als 69. “De vegades quan la família et falla, tens amics com el José”, deia un emocionat Aniano Henares. Els dos homes es van conèixer el 2009 i fins a la mort d’Infante van compartir pisos on l’entitat social allotja les persones que poden deixar de dormir al ras. “No érem família de sang, però com si ho fóssim; ens ajudàvem en tot el que podíem”, reflexiona per destacar la “necessitat” de l’amistat quan s'està sense res al mig del carrer. Quan Infante va emmalaltir de càncer i va haver d’ingressar en un hospital, el visitava dos o tres cops per setmana, perquè “poca cosa es podia fer per ell”. Al final es va morir i a la seva vida ha quedat, diu, “un gran buit” que no l’ha omplert el nou company de pis que li ha tocat. No és el mateix. “L’Infante era una molt bona persona”, afirma Henares, un apunt corroborat per altres usuaris del taller. D’ell diuen que era un home que sempre entrava per la porta amb un somriure i amb ganes d’aprendre.
Infante, Barrera i Erustes són tres de les 65 persones sense sostre (9 dones i 56 homes) que han mort en l’últim any a Barcelona, un cada tres dies. D'aquests, una tercera part van morir al ras, a mercè de les inclemències. En comú tenen que han mort en una edat en què a Catalunya no es mor: 54 anys de mitjana, entre 25 i 30 anys de diferència amb l'edat en què moren homes i dones, fet que confirma “que el carrer mata” per la duresa de les condicions o les dificultats per poder cuidar-se. Gairebé la meitat dels morts, el 45%, sobrevivien a la intempèrie i el 29% vivien en un recurs social amb la salut fràgil. Des del 2016, la llista de sensellar morts a la ciutat s'incrementa fins als 450, segons el recompte de l'entitat, referent en la defensa dels drets del col·lectiu des de fa tres dècades.
Un altre any, Arrels ha penjat aquesta setmana a les parets del carrer senzilles plaques de cartró en memòria de les més de 450 persones mortes des del 2016 que vivien al carrer o en recursos socials, un exercici per visibilitzar els que sovint són invisibles per als ulls de la societat, "persones que sovint moren soles i són oblidades", en paraules del director de l'entitat, Ferran Busquets. En alguns dels actes han participat estudiants d'ESO de la ciutat, un exercici pedagògic que busca un canvi de la mirada cap al sensellarisme. L’acte de record aplega a les portes una desena de persones, entre el personal de l’entitat i els treballadors de La Troballa, una iniciativa social per ocupar els que estan als marges. “Recordar-los és tornar a fer que estiguin presents”, arriba a dir Rocío Alonso, responsable del taller, que dona pas als amics dels morts.
Com Jaume Mengual, que recordava la bondat i l'afany de treball que tenia Francesc Barrera, sempre pendent que tot funcionés bé al taller, comprovant que cap bombeta estigués fosa. Però a Mengual l'enyorança se li escapa quan veu la placa amb el nom del Tete (Erustes), amb qui el lligaven 30 anys d'amistat, des de quan duien una vida convencional, per continuar-la quan tots dos van acabar al carrer per circumstàncies de la vida. Retrobats a Arrels, van mantenir-se "inseparables" fins i tot quan van aconseguir un sostre i quatre parets: Erustes, en un pis municipal a la Zona Franca i Mengual en un d'Arrels a Badalona. “El trobo molt a faltar perquè jo era com el seu vuitè germà”, afirma també amb un punt d’emoció, i rememora les nits en què sota el recer d’un pàrquing al centre de la ciutat dormia amb un ull tancat i l'altre obert. “El carrer és molt fotut, molt”. D’aquí que sigui tan important tenir algú a qui confiar el gos quan, per exemple, un no se’n pot fer càrrec.
Al Tete la malaltia se'l va endur dies abans d'arribar als 60, i era recordat pel personal d'Arrels com el "senyor activitats" per la seva vitalitat per participar ara en una obra de teatre, ara a l'equip de futbol o ara als fogons en una barbacoa. "Era únic, sempre amb idees, i si no en tenia, et demanava uns dies per pensar-hi", explica l'educadora Anna Titos. En el torn del Vicente proposa comprar-li una corona i dur-l'hi un dia al cementiri. A la vida en general, també al carrer, "els amics es fan", apunta Henares a tall d'epitafi.