"Imagina com és sortir de la quimioteràpia i dormir al carrer"

BarcelonaA Agustí Costa li van diagnosticar un càncer de còlon fa quatre mesos, quan vivia al ras de Barcelona. Feia un temps que es trobava malament i tenia sang a la femta. "Sospitava" que allò només podia ser una mala notícia i, per això, va anar retardant la visita al metge. Fins que el dolor el va portar a l'hospital i una colonoscòpia li va confirmar els pitjors presagis. "Si el carrer és dur, imagina malalt de càncer", explica a l'ARA.

Costa, de 72 anys, fa radioteràpia i quimioteràpia, un tractament que el deixa "aixafat". Des de fa dos mesos comparteix un pis social amb altres persones sense llar com ell, tot i que diu que tampoc és el millor lloc per a un malalt en recuperació, perquè sempre hi ha soroll, conviu amb desconeguts i no sempre es manté la neteja. "Em dutxo a Arrels", diu, i insisteix que es destaqui que "s'han portat magníficament bé, tant l'entitat –que atén persones sense llar– com l'Hospital del Mar, que et tracten com un hotel de cinc estrelles", afirma.

La història de Costa serveix per entendre les dificultats de les persones que sobreviuen al carrer o en un infrahabitatge quan la salut no acompanya. Segons Arrels, que ha presentat el primer monogràfic de salut que ha fet de la població sense llar de la ciutat, aquestes persones han de passar de l'hospital al carrer per la falta de centres de convalescència adaptats a les necessitats i les característiques d'aquest col·lectiu. De fet, el centre hospitalari no va oferir cap plaça a un 17% dels ingressats que van comunicar la seva situació de carrer, i només a un 13% se'ls va plantejar una alternativa.

Sovint el problema rau en el fet que els mateixos sensellar eviten donar explicacions sobre la seva vida i llavors no s'activen els serveis socials hospitalaris. Al carrer es fa difícil la recuperació i el seguiment d'una medicació i, per tant, és més fàcil que hi hagi reingressos i que la salut física i mental també se'n ressenti, ha afirmat Beatriu Bilbeny, metgessa de família a l'EAP Raval Sud i membre de la junta directiva del Col·legi de Metges de Barcelona, que reclama uns serveis més flexibles. "Es donen altes a les dues de la matinada, i de vegades aquestes persones marxen d'urgències perquè han d'anar a un menjador a dinar perquè tanquen", ha detallat.

També es complica el control mèdic per la por i les reticències a tenir contacte amb el sistema sanitari. En aquest sentit, una quarta part de les persones sense llar no tenen cobertura mèdica pública, un percentatge que es va reduint amb els anys, i n'hi ha que tampoc saben que tenen dret a l'assistència d'urgències ni tenen diners per pagar els medicaments prescrits.

El risc de les dones

Segons la nova directora de la Fundació Arrels, Beatriz Fernández, les persones sense llar tenen una autopercepció de la salut molt baixa i un 42% la qualifiquen de negativa, pel 18% de mitjana dels barcelonins. La duresa del carrer i la violència (cops, pallisses), així com els trastorns mentals, l'addicció a alcohol o les drogues o una malaltia crònica desatesa, augmenten la possibilitat de morir prematurament. De fet, els homes sense llar viuen de mitjana uns 25 anys menys que la mitjana general; en el cas de les dones, la bretxa suposa uns 41 anys.

L'Aurelio, de 46 anys, pateix un dolor crònic. "Em deixa baldat des de la columna vertebral fins aquí", explica assenyalant la punta d'una ungla de la mà. Quan li han donat l'alta després d'haver estat ingressat, ha tornat al portal on passa les nits, perquè l'alternativa d'anar a un allotjament temporal, afirma, no li soluciona el problema. "Per estar-hi uns dies només no em val la pena. Què faig amb les meves coses? Perdre-les?", es pregunta, assegut al centre obert d'Arrels, al barri del Raval. Cada dia ha de punxar-se un potent antiinflamatori i prendre fins i tot morfina, però admet que ha oblidat anar a les visites de control.

Bilbeny explica que a les persones sense llar els costa molt anar al metge i que generalment només hi van quan "tenen una limitació per a la mobilitat o molt de dolor", que els impedeix poder fer la ruta diària per sobreviure: dutxes, àpats i roba, serveis que sovint es troben a quilòmetres de distància. Per contra, desatenen les malalties cròniques o metabòliques que no causen dolor –com la diabetis o la hipertensió.