Eduard Sala: "Gestionem la pobresa des de la impotència"

BarcelonaFa tot just un mes que Eduard Sala va substituir Salvador Busquets a la direcció de Càritas de Barcelona, una casa que coneix bé. Des del 2014 era el responsable de l’àrea social, però la relació es remunta al 1982, quan en plena “crisi personal” va entrar de voluntari amb 20 anys per acompanyar un nen de 3 anys que vivia en un centre de menors. Va ser un estudiant de matrícula que va triar Econòmiques, fins que es va fer la pregunta de si, seguint aquell camí, la vida valdria la pena. La resposta va ser entrar a Filosofia i Lletres i centrar-se en l’educació i la pedagogia i, des de la seva creença en déu, ajudar els febles. 

Vostè és un home de Càritas. Com seria el món sense entitats socials?

— El nivell de patiment es dispararia exponencialment. No només en l’abisme entre nord-sud sinó a les fronteres interiors. La gent pensa en les tanques de Ceuta o Melilla, o els països que fem servir com a tanca com ara el Senegal o Turquia, però aquí tenim un sistema de tanques invisible, un apartheid interior, sense adonar-nos que la majoria no ens mourem de la planta d'un edifici en què hi ha àtic i sobreàtic i àtic de luxe, però també soterranis, -1, -2 i fins i tot -8 i -9.

Tenim l’ascensor social espatllat?

— Hi ha una imatge del dibuixant Quino on es veu gent penjada d’una corda que està esfilagarsant-se. I la gent va caient. Són la gent amb qui compartim metro, bar, el carrer o el nostre edifici, que porta els fills al mateix col·legi que els nostres i estan amb una soga esfilagarsada, i de tant en tant van caient, i el fort és que no ho veiem. No veiem que la gent canvia quatre vegades en un any d'habitació rellogada perquè els seus fills molesten a la resta de rellogats. Quina mena de projecte vital es pot fer? El 67% de les persones que nosaltres estem acompanyant viuen en llars indignes o insegures.

No hi ha cap lliçó després de la crisi del 2008 i la del covid?

— La crisi del 2008 va ser molt dura perquè les famílies van perdre la feina de qui tenia el sou principal, els homes, i se'n van salvar moltes per les pensions. Llavors ajudàvem sobretot els que tenien un habitatge en propietat que no podia pagar la hipoteca. El covid va ser horrible, horrible, perquè va enfonsar els autònoms, els que vivien al dia i els que estaven de lloguer i rellogats i amb un mercat del lloguer desorbitat. I la gran paradoxa és que no hi ha pisos amb un lloguer assequible i hi ha molts pisos buits. La gent no és conscient que gestionem des de la impotència.

Impotència?

— No parlo només de Càritas, és un sentiment de tot el sistema social. Els serveis socials municipals fan tot el que poden, però cada ciutat és un món, fins i tot en administracions del mateix color polític. És com si naveguessis amb barqueta en ple temporal, no tens rems, tampoc tens timó, no tens vela, no tens lloc on agafar-te i només tens un got d’aigua per treure-la fora. Nosaltres ens dediquem a l’emergència, no podem fer res més. Gestionem des de la impotència. Mira, el 2022 a Càritas Barcelona vam atendre exactament 35.414 persones: persones sense llar, dones maltractes, famílies monomarentals. I què? 35.414. Són només 35.414. I les parròquies, per la seva banda, 78.680 persones més. Tenim quasi 400 pisos. I què? I 42 projectes residencials compartits, i un edifici sencer per a persones sensellar. I què? Tenim tot un edifici per a persones que surten de la presó. I què? No donem l'abast.

I, per contra, la macroeconomia manté nombres positius. 

— Però la gent s'ha parat a pensar en com està treballant, en quines condicions treballa la gent? La gent està treballant, però està desmobilitzada.

Amb un estat del benestar coix, només queda apujar impostos?

— La quarta pota de l’estat del benestar, que haurien de ser els drets socials, és una pota atrofiada. Perquè no hi ha una estructura de garanties, com sí que n'hi ha quan estàs malalt o es vol estudiar. El sistema funciona amb una mirada a curt termini, d'emergència i ens està petant a la cara. Així que si la gent no està disposada a pagar més impostos, no es podrà donar una resposta a les ajudes per inundacions, per un sector econòmic enfonsat. Com es menja voler drets i ajudes i no pagar més impostos? Perquè de varetes màgiques, a Disney.

Una pujada d'impostos per a qui?

— Clarament per a les grans fortunes i als beneficis derivats de l'especulació financera i immobiliària (no del sector productiu, que dona llocs de treball).

Demana un pacte social, com amb les pensions o la sanitat?

— Pels projectes que un govern decideix tirar endavant ha d'haver-hi una complicitat política per mantenir les polítiques de fons. Si no hi ha aquesta mirada de pensar en el bé comú, d'arribar a pactes, ja no a nivell d'estat, a nivell autonòmic i a nivell local, estarem sempre funcionant amb pedaços. Hem de deixar posar tiretes quan la persona el que necessita és una operació a cor obert. Hi ha moltes tiretes, però amb això no salves vides. Per això gestionem des de la impotència. Tantes ajudes que tenim i algunes són molt bones, com l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania, però no, no arriben. Només el 8,8% dels usuaris de Càritas reben una renda! Ens cal una finestreta única, un únic interlocutor, perquè la persona sigui mirada en conjunt i no hagi de passar per un laberint burocràtic. Ha d'haver-hi un sistema senzill, de la mateixa manera que n'hi ha quan tens un accident i et porten a l'hospital.

Al principi que parlava d’un apartheid interior, quin és el mapa de la pobresa a casa nostra?

— Mira el mapa de les esperances de vida als barris i l'hi sumes els de la renda mitjana i els preus mitjans dels lloguers i tens el mapa de la pobresa.