Els enterraments de franc creixen un 45% a Barcelona
Les sepultures de beneficència només suposen un 3% del total a Catalunya perquè les famílies continuen fent esforços per pagar-se-les
BarcelonaQuè passa quan una família no pot pagar les despeses d'un enterrament? O quan una persona mor sense diners i sense ningú que se'n faci càrrec? Són els enterraments de beneficència, que poden ser gratuïts o bonificats, en funció de la renda. A Catalunya, segons Asfuncat, la patronal catalana de funeràries, l'any passat se'n van fer 1.702, amb una mitjana de quatre cada dia, cosa que representa un 2,7% del total. I tot i que no tenen dades de l'evolució, sí que constaten un augment de la demanda. Qui sí que ha quantificat l'increment és l'Ajuntament de Barcelona: entre el 2019 i el 2022 hi ha hagut un 45% més d'enterraments de franc: s'ha passat dels 144 als 210, mentre que pel que fa als bonificats l'increment ha estat molt més acusat, de 69 a 121, un 75%. El punt d'inflexió és el primer any de pandèmia, però la tendència a l'alça es manté constant. Amb tot, l'increment és més moderat que el que hi va haver amb la crisi financera de fa una dècada, quan a la ciutat es van doblar aquesta mena d'enterraments coincidint també amb la pujada de l'IVA del 8% al 21%.
Els enterraments de beneficència estan reservats bàsicament per a "passavolants o gent sola", detalla la coordinadora de serveis socials a l'Ajuntament d'Igualada, Montse Montrabeta. La llei estableix l'obligació dels familiars directes o els hereus designats de pagar-ne els costos, que ronden de mitjana els 3.500 euros. No és fàcil desentendre's d'un mort de la família, i en molt pocs casos s'exculpa d'aquesta obligatorietat. "Quan hi ha família ho paga la família", assegura Montrabeta, habituada a gestionar situacions d'emergència i a qui no li sobta gens, diu, que la beneficència representi un percentatge tan baix, malgrat que un de cada cinc catalans viu en la pobresa i que un terç de les famílies no poden fer front a un imprevist de 700 euros.
Informe social de vulnerabilitat
Un decret de l'any 1999 estableix que la competència dels serveis funeraris és dels ajuntaments i, per tant, són els que han de garantir que tots els morts reben una sepultura digna i en condicions. Des de Sant Joan de Déu Serveis Socials, Teresa Bermúdez confirma que a la beneficència hi van gairebé només els casos "més complicats", perquè fins i tot quan el mort havia trencat els lligams amb pares o fills, aquests accedeixen a pagar la factura perquè senten la necessitat de fer "un últim acte a favor del difunt, de reconciliar-se", i també perquè consideren que desentendre's en aquest moment és "un abandonament o una càrrega emocional massa gran per a ells".
Així, les famílies fan mans i mànigues i no dubten a demanar diners a altres familiars o amics o a endeutar-se, apunten treballadores socials consultades per l'ARA. També cal destacar que encara es manté viva la confiança en l'assegurança de decessos, que segons un estudi del 2021 de la Unió Espanyola d'Entitats Asseguradores i Reasseguradores (UNESPA), a Catalunya oscil·la entre el 40% de cobertura a la demarcació de Tarragona i el 25% de Lleida. "Si cal s'ho treuen del menjar, però no deixen de pagar els morts", il·lustra Montrabeta segons la seva experiència d'observar les despeses familiars a l'hora de fer informes de vulnerabilitat.
Un dels col·lectius més amoïnats pel final de vida és el d'origen estranger, encara que portin anys instal·lats a Catalunya. Són ells els que per poc que guanyin contracten assegurances de decés. Com a secretària de la mesquita Hyda de Martorell, Aicha El Harrak Rabie es fa un tip d'insistir "a tothom que paguin l'assegurança per als pares i també per als fills petits", que els cobreixi fins i tot la repatriació del cadàver, per garantir que el cos tingui un tracte respectuós amb els preceptes de l'islam. A falta d'una assegurança, la comunitat respon amb recol·lectes, i en pocs dies s'ajunten 6.000 euros per enviar el cos al Marroc. Al país magribí, a més, les sepultures no estan gravades amb cap impost ni de lloguer, així que al cap dels anys morir-se és més barat. "Ningú no vol que un amic acabi en una fossa comuna", assenyala Bermúdez.
Sense vetlla ni trasllat
El decret dels enterraments de beneficència recull que, un cop aprovat l'expedient, l'empresa funerària ha d'oferir els serveis bàsics, que es limiten al trasllat del difunt des del lloc on ha mort fins al cementiri de la mateixa ciutat, i un taüt bàsic. A l'ajuntament li toca disposar d'un nínxol provisional que acollirà les restes durant uns pocs anys (a Barcelona, dos) per si algú les reclama. Si no hi ha ningú que pagui les taxes i el lloguer, les restes es retiraran a un ossari. Per a les persones pobres a qui ningú paga l'enterrament, no hi ha dret a sala de vetlla, on amistats i familiars les recordin abans de l'enterrament, perquè aquest espai "no és un servei bàsic", apunten des d'Asfuncat, que recorda que Catalunya és l'única comunitat on les funeràries han d'assumir les despeses dels beneficiaris de la beneficència.
Precisament, les sis entitats socials que impulsen la llei de sensellarisme, actualment en debat al Parlament, reclamen que es reconegui el dret a la prestació del servei de tanatori, el qual comprendrà la prestació de sala de vetlla, per un període mínim de tres hores, i d’oratori per un període mínim de 30 minuts. La beneficència tampoc inclou el trasllat d'un municipi a un altre, així que l'enterrament es fa en el mateix terme del domicili mortuori (hospital, centre sociosanitari, casa particular o via pública), i se'n fa càrrec aquest ajuntament, no on estigués residint o empadronada la persona morta.