"Encara dormo a terra com quan era al carrer, no m'acostumo al llit"
L'adaptació a viure en un pis no és fàcil després d'anys d'estar al ras
L'HospitaletEncara no ha dormit ni una nit sencera al llit, tot i que fa poc més de tres mesos que li van donar les claus del pis. De moment es troba més còmode amb el sac i l’estoreta a terra. “Tot just començo a estirar-m’hi a estones, per acostumar-m'hi”, relata José Luis Miralles, un home de 56 anys que ha passat els últims 18 anys sobrevivint al carrer. A principis del mes de gener l’equip de la fundació Arrels que l’acompanyava li va comunicar que tenia un “regal” per a ell. Del Paral·lel, on s’havia instal·lat l’última temporada, el van portar en cotxe fins a un pis del barri de la Torrassa, a l’Hospitalet. Es va sorprendre molt quan el van fer entrar i li van donar unes claus: “No m’ho podia creure: un passadís enorme i dues habitacions per a mi. Si jo podria viure a la cuina o al bany!”, s’exclama assegut en una de les cadires del menjador, on ens explica que les dues teles que té els hi ha donat alguna “de les bones persones” que s’ha trobat pel camí i que, a més, ja té aparaulat un sofà vell per completar el mobiliari, tot nou de trinca.
El cas de Miralles és, en part, atípic, perquè Arrels prepara les persones sensellar que atén perquè tornin a viure sota un sostre, sobretot si fa anys que viuen al ras. Per això disposa de diverses places al Pis Zero, on només es pot anar a dormir i descansar de 20 a 8 hores, així com d’habitatges compartits. Però Miralles sempre havia rebutjat aquesta opció perquè l'espanten el soroll, la brutícia i els mals hàbits dels seus eventuals companys. S’autoqualifica de “molt curiós”, en el sentit de polit i, efectivament, l’ordre i la neteja regnen en aquesta planta baixa.
Uns ous ferrats
Acostumat, a la força, a estar-se 24 hores al carrer, ara que té les claus del seu propi espai s’estima més estar-se tot sol, “tranquil” a casa, mirant la tele o cuinant. La cuina, com el bany, són les seves dues habitacions “preferides”, les que li ha fet més il·lusió incorporar a la seva rutina. La cuina perquè, per fi, pot menjar el que vol. “Al carrer es menja molt malament, perquè al migdia vas a un menjador social i al vespre passes amb un entrepà o el que et donin els veïns”, explica. Abans d'anar a parar al carrer havia treballat de cuiner i es va afanyar a oferir-nos uns seitons casolans, alhora que ens avança el menú de dinar: un bistec, “potser amb una salsa de formatge”. El primer àpat sota sostre va ser un senzill parell d'ous ferrats amb patates rosses que li van semblar millor que un menú amb estrelles.
Com Miralles, Arrels dona sostre a 267 persones en diferents models d'habitatge. El pas del carrer a un pis sovint costa i requereix un període d'adaptació a les noves rutines i obligacions com la neteja, el pagament de les factures i el lloguer o el fet d'haver d'anar a comprar el que es necessita per viure en condicions dignes. Per facilitar-li aquest pas, Miralles rep cada setmana la visita de treballadores d'Arrels i manté també activitats, com la del grup de teatre.
Després del desgast físic i emocional dels anys de carrer, cal tornar a encaixar i, de fet, des de l'entitat expliquen que és molt usual que a les persones que s'allotgen en un pis els costi dormir a les fosques, acostumats a fer-ho sota el llum dels fanals o fins i tot que es deixin les claus a dins perquè abans no en necessitaven. En el cas de Miralles, de les primeres nits al pis recorda que li estranyava el silenci gairebé sepulcral, sentia la seva pròpia respiració. Tant és així que va obrir les finestres perquè entrés la fressa de la nit i poder notar a la cara l'aire del mes de gener. La sortida del carrer li ha donat tranquil·litat i va millorar la seva qualitat del son: ha pogut "tancar els dos ulls" i dormir unes quantes hores d'una tirada sense por de patir robatoris, agressions o les molèsties dels vianants que passen pel costat sense respectar el descans aliè. "Al ras dorms amb un ull tancat i l'altre obert per veure per on t'arribarà el mal", explica.
Esperant la llei
Després de gairebé dues dècades vivint al carrer, Miralles relata com en els últims anys s'ha fet "més dur". Ho corroboren les enquestes, que apunten que només als carrers de Barcelona sobreviuen almenys 1.400 persones, sense comptar les que estan en assentaments informals, però si es pren el sensellarisme estrictament com la situació de viure en condicions indignes, es calcula que en són 18.000 a tot Catalunya, un 80% més que el 2016. Les entitats que atenen aquest col·lectiu vulnerable (format per estrangers sense documentació, però també per autòctons) fa anys que reclamen una estratègia catalana per fer front a aquesta problemàtica i, de fet, el final abrupte d'aquesta legislatura ha fet descarrilar el debat de la proposta de llei que van presentar diverses associacions (Comunitat de Sant Egidi, Sant Joan de Déu Serveis Socials, Arrels Fundació, Càritas Catalunya i Assís Centre d’Acollida). Els promotors de la iniciativa han insistit a dir que l'aprovació és "inexcusable per omplir un buit i acabar amb el patiment". Precisament, l'eix de la proposta rau en els habitatges dignes i en el dret dels sensellar a tenir a dutxa, bugaderia i transport.