Enric Morist: "Demanem més papers per rebre una prestació social que per fer un tràmit bancari"

BarcelonaNo fa ni 24 hores que Enric Morist (Igualada, 1965) substitueix la veterana Francina Alsina al capdavant de la Taula de les Entitats del Tercer Sector, una plataforma que aplega 3.000 entitats i 37 federacions socials, que es dediquen des del lleure, a la salut mental o l'atenció a la vulnerabilitat i la discapacitat. Al currículum de Morist, que havia estat expresident de l'organització, es destaquen les dues dècades com a responsable de Creu Roja a Catalunya i l'actual direcció de la Fundació Ajuda i Esperança.

Com viu els atacs a l'acció de Creu Roja amb els damnificats de la DANA?

— Em sap molt greu i és injust. Creu Roja és l'entitat de la meva vida. I de Càritas o del Banc dels Aliments només puc dir que ajuden tothom. Els atacs tenen altres objectius i no és lícit fer servir el seu treball o el patiment de la gent.

Entre altres coses se'ls critica perquè només ajuden els immigrants. El discurs de l'odi sense fre.

— Les entitats estem per a tothom que necessiti ajuda, de la mateixa manera que tothom que vulgui ajudar hi és benvingut. Nosaltres no fem la feina per presentar-nos ni guanyar unes eleccions.

En la seva intervenció com a president, davant les autoritats polítiques, va afirmar que el sector no pot dependre de subvencions. Què suposa aquesta dependència?

— Avui les entitats subsisteixen amb aportacions de molts ciutadans compromesos, amb la d'empreses i amb un finançament públic que és insuficient moltes vegades. Ens regim des de fa molts anys per un sistema de subvencions que en el seu moment podia haver funcionat quan hi havia una altra necessitat, però és que ara ja els supera. És un sistema que, a més, és molt exigent amb la tramitació i amb la justificació. Entenem la importància de ser transparents, però alhora vol dir que hem de dedicar moltes hores en la gestió. Aquestes subvencions estan limitades en el temps i depenen que s'aprovin els pressupostos i hi hagi bones partides. I fa que sobretot les petites i mitjanes entitats, l'actiu de les quals és l'acció, hagin de començar cada any amb incertesa i temor de si podran pagar, però malgrat tot han de continuar. Necessitem un altre sistema, amb una legislació adequada, no per dir qué hay de lo mio, sinó per donar seguretat jurídica i reconeixement públic a les entitats. La feina del tercer sector ha de ser complementària al sistema públic de l'administració, que és qui ha de tenir i qui ha de liderar les polítiques públiques del país.

Sense subvencions, seria com el sistema de la sanitat o l'educació?

— Les entitats necessiten reforçar la musculatura. Atenem dos milions de persones l'any i per poder atendre-les, i sobretot recuperar-les perquè no els calguin els ajuts, hem de tenir seguretat financera. Hem de caminar cap al contracte servei. Algú s'imagina que quan un matí deixés els nens a l'escola li donessin una nota informant que al gener no és clar que obri l'escola perquè no se sap si se'ls dona la subvenció? És inimaginable, així no es pot avançar. La meva pregunta és què passaria si aquesta nit desapareguessin? Seria horrorós. Perquè les tenim, protegim-les fent-les més efectives.

Què n'espera, dels pressupostos del 2025, quan hi hagi prou majoria per tirar-los endavant?

— Els millors pressupostos possibles. Tenim l'oportunitat del nou finançament per a Catalunya, que ha de reduir la distància amb les tres altres potes de l'estat del benestar, sense fer mal a ningú ni anar contra cap servei.

Una altra oportunitat és la finestreta única de prestacions perquè molts dels que les necessiten en queden fora.

— Exacte. La renda garantida de ciutadania va ser una iniciativa innovadora, però estem en un altre moment i hem de ser molt més flexibles i hem de poder fer un acompanyament a les persones, no només en adjudicació de prestacions, sinó també en el procés de recuperació.

Com es pot sostenir un país amb un 25% de catalans vulnerables i un 33% de criatures vivint en llars pobres? 

— Són dades molt preocupants. Però no és només la pobresa directa, sinó que qualsevol persona hi pot caure: treballadors, famílies amb persones dependents o amb discapacitat. Les famílies han patit molt per tantes crisis i ja no tenen la força que tenien fa vint anys. A més hi ha el preu dels habitatges.

L'encariment de l'habitatge trenca les classes socials i canvia el rostre de la pobresa.

— Hi ha noves necessitats i tothom té al voltant algú que no pot pagar l'habitatge o ha de marxar del seu poble. Habitatge, pobresa, soledat no desitjada, dependència i salut mental són els punts clau de l'agenda. I són molt transversals.

Potser és el moment de posar fi a un sistema que obliga les persones pobres a acreditar que ho són amb documentació i informes per a cada tràmit.

— Demanem més papers per rebre una prestació social que per fer qualsevol tràmit bancari. La persona demandant ha d'explicar mil cops la seva vida a desconeguts i això no agrada a ningú. Hem de fer un sistema més digne, humanitzant els tràmits per posar fi a l'estigma dels serveis socials. A ningú li fa vergonya dir que va al metge, però, en canvi, amaguen que van als serveis socials, quan qualsevol de nosaltres al llarg de la seva vida pot necessitar-los.

Un mal estructural del tercer sector és la precarització dels sous dels treballadors. Sembla una paradoxa.

— La Confederació Empresarial del Treball Social [la patronal de les entitats] ho té molt present i entenem perfectament la situació i que s'està fent un treball social des de la precarietat. Són persones que treballen amb persones vulnerables i, a la vegada, poden ser vulnerables. No tingueu cap dubte que la voluntat de les organitzacions és que hem de fer un discurs sobre la dignitat de les persones que atenem i hem de fer un discurs també de la dignitat de les persones que treballen a les entitats o l'administració.