La consellera de Drets Socials s’estrena amb els deures del Tercer Sector
Les entitats socials marquen a Mònica Martínez Bravo la lluita contra la pobresa com la gran tasca de la legislatura
BarcelonaA mitjans de maig, quan el llavors president de la Generalitat, Pere Aragonès, va avançar les eleccions, les entitats del tercer sector es van afanyar a enumerar els dèficits, promeses i plans de millora que s’havien quedat a mitges per l’acabament abrupte de la legislatura. Cinc mesos després, la junta de la Taula del Tercer Sector ha traslladat a la nova titular de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, els deures pendents durant la seva visita a la seu institucional d'aquesta plataforma que aplega més de 3.000 associacions. La reunió ha estat bàsicament una primera presa de contacte amb l'equip de Francina Alzina, perquè la consellera fa tot just dues setmanes que va prendre possessió del càrrec en substitució de Carles Campuzano i encara no ha acabat de configurar l’equip directiu del departament. I alhora ha estat un gest poc habitual, ben rebut pels que han de ser un dels seus grans interlocutors.
Martínez, economista de professió i amb una llarga trajectòria en l’acadèmia, aterra a la conselleria directament des del govern de Pedro Sánchez, on com a secretària d’Inclusió va estar present en les negociacions per al traspàs a la Generalitat de la gestió de l’ingrés mínim vital (IMV), que precisament es va oficialitzar ahir dimarts. L’IMV i la renda garantida de ciutadania (RGC) que atorga la Generalitat són les dues grans prestacions creades per intentar retallar els índexs de pobresa, però la burocràcia farragosa ha acabat fent que, a la pràctica, l'una i l'altra presentin xifres pírriques de beneficiaris. Els últims indicadors estimen que el 24% de la població catalana viu en la pobresa, això vol dir uns dos milions de persones, però només uns 100.000 reben la RGC i, d’aquests, tan sols un 12% la complementen amb l’altra ajuda. La gestió de les dues prestacions a través d’una sola institució ha de fer possible que es redueixi al mínim la burocràcia i, per tant, els diners arribin a qui ho necessita per poder sortir de l’exclusió social.
Pobresa infantil
En aquest capítol, la Taula i totes les entitats que treballen a peu de carrer fa temps que alerten de la vulnerabilitat en què es troben les criatures. El precari mercat laboral, els preus dels pisos desbocats i la dificultat per regularitzar la situació administrativa de les persones migrants no comunitàries estan creant bosses de pobresa i zones marginals. Per això, la Taula reclama que el nou Parlament sorgit de les eleccions del mes de juliol també es posi a treballar i tiri endavant amb les proposicions de millora de l’actual RGC i que, d’una vegada per totes, s’actualitzi automàticament l’índex a partir del qual es calculen les prestacions socials, que, malgrat els augments dels últims anys, s’ha mantingut congelat i depèn de la voluntat de cada govern. Com a deures pendents, l’equip de Martínez té el desplegament de l’estratègia contra la pobresa infantil, amb una taxa altíssima: 442.000 menors són pobres, un de cada tres, set punts més que la mitjana europea, i el més greu és que la meitat queden fora de les ajudes socials. L’anterior Govern va apuntar les prioritats en aquesta matèria: universalització escolar de 0-3 anys, gratuïtat en el lleure, plans contra l’abandonament escolar o mesures contra l’obesitat.
A mig tramitar va quedar també la llei del sensellarisme, el desplegament del pla nacional de la salut mental (malgrat l’increment de patiment psicològic arran de la pandèmia) o el desenvolupament de la tan esperada agència d’atenció integrada social i sanitària, pensada perquè la gent gran pugui mantenir-se a casa. La Taula també urgeix a renovar el conveni amb Endesa per perdonar els deutes econòmics dels clients vulnerables i ampliar-lo a altres proveïdors energètics.
Residències i dependència
El nou equip de Drets haurà de resoldre els expedients d'acreditació de les residències, un procés que patronals del sector han alertat que obligaran molts centres a tancar per la impossibilitat de complir amb els requisits per tenir places concertades, és a dir, pagades amb diners públics. Les direccions dels establiments van lliurar els seus informes el 5 d'agost i estan a l'espera de si passen el filtre, que en principi ha de rebutjar aquells geriàtrics que no tinguin passadissos prou amples o habitacions com a màxim per a dues persones. Mentrestant, s'ha de gestionar les llistes d'espera per a una plaça en una residència (amb unes 12.000 persones, segons les últimes dades) i millorar els circuits per a la valoració de grau de discapacitat i de dependència, que dona dret a diferents serveis. Catalunya, segons l'Observatori Estatal de la Dependència i els Serveis Socials, es manté en els últims llocs del rànquing autonòmic.
En aquest sentit, dos factors juguen en contra d'una solució imminent: d'una banda, la falta de personal qualificat, que a la que pot marxa cap al sector sanitari, on es paguen sous més alts, i, de l'altra, el dèficit que arrosseguen els centres, ja que la Generalitat ha admès que ha estat pagant per sota costos les places concertades. A tot això cal sumar-hi la crisi de reputació que els geriàtrics arrosseguen des de la pandèmia.
