Un cartell per la Mariona, l'Arantxa i els altres 80 morts al carrer

BarcelonaArantxa O. i Mariona M. es van fer amigues al carrer, on la vida les havia portat a malviure. Durant uns mesos se les va veure plegades sempre al voltant de la plaça Comas, al barri de les Corts de Barcelona, i allà la Fundació Arrels les ha volgut recordar penjant unes senzilles plaques de cartó –un material útil i habitual dels sensesostre– amb un petit led que il·lumina les lletres dels seus noms i la data de defunció. Van morir amb tan sols 16 mesos de diferència: l’Arantxa, als 41 anys, el 27 de juliol del 2020 en plena via pública, i als 31 la Mariona, l’últim dia del 2021, en una pensió mentre esperava un allotjament definitiu.

Poc se sap de la història de la Mariona i de com va acabar al carrer. La jove era de Barcelona i tenia una criatura, però havia perdut el contacte amb la família i no va recuperar-lo fins que va tenir un sostre, quan ella es va sentir més còmoda al poder deixar d’estar concentrada només en protegir-se i buscar-se la vida. "Sempre em deia que no volia anar a un alberg ni a cap lloc on no pogués fumar", recorda Andrés González, educador de l'equip de treball d'Arrels, que posa en relleu la importància d'iniciatives com el Pis Zero de baixa exigència i normes laxes.

La biografia de l’Arantxa la refà el seu germà Santiago, que des de Còrdova vol posar rostre a les vicissituds de la seva germana per deixar clar que ningú està al marge d’acabar al carrer. Que l’Arantxa pots ser tu i que ell podria ser el teu germà. “L’Arantxa era llicenciada en història de l’art i tenia un màster en gestió cultural. Va venir a Barcelona el 2017 per canviar d’aires i treballar”, rememora. La dona anava al psiquiatre a la ciutat andalusa i tenia alts i baixos emocionals que es van accentuar quan va acabar al carrer. No només no volia saber res de la família, insisteix Santiago, sinó que la va intentar ajudar, però sempre els rebutjava.

Fins i tot van intentar incapacitar-la judicialment per poder internar-la i estabilitzar-la psicològicament. La cosa es va complicar quan va entrar una fundació privada tutelar, i enmig del procés la pandèmia va obligar a ajornar la vista. La dona va morir esperant una resolució, en una plaça del districte de Sant Martí. “Ens van avisar i sense explicar-nos gaire cosa ens van donar les seves pertinences, amb molta documentació, denúncies als Mossos contra tothom, i molta medicació”, explica el germà, que pel seu compte i buscant pel Google Maps va poder saber el lloc exacte on va morir arran d'una selfie que l'Arantxa s'havia fet hores abans de morir en què s'endevinava una cúpula molt gran.

Andrés González va tractar d’ajudar-les i les recorda sempre amb un llibre a les mans. Precisament, va ser pels llibres d'història o la novel·la negra que tant els agradava a totes dues, i també per la música punk, que va aconseguir que acceptessin les seves visites. “Un cop et guanyes la confiança, que pot ser un procés de setmanes i mesos, comences a treballar per promoure canvis i transformació”, explica González, i assenyala que, contràriament a les sensellar, “eren molt visibles i no s’amagaven en racons”. El comportament de les dones al carrer és molt diferent del patró de l'home: elles hi arriben en pitjors condicions, molt deteriorades perquè el carrer sempre és l'últim recurs i, per la por a les agressions sexuals o potser cert pudor, es mantenen en zones menys transitades, apartades del pas de veïns. "Senten que han traït el mandat que la societat espera de les dones, que siguin les cuidadores de la llar i de la maternitat", apunta González, que subratlla que això provoca un patiment extra. Discretes, amb bones relacions veïnals fins i tot, van passar les setmanes de confinament total per la pandèmia en uns carrers desèrtics; sempre dormint aquí o allà. “En un moment van dormir en aquell BBVA –l’educador apunta a un local reconvertit en un forn–. Fins que els hi van posar unes plantes, perquè l’arquitectura hostil també pot ser cuqui”.

González s’ha trobat a la plaça Comas, la seu del districte de les Corts, per recordar les dues dones col·locant les senzilles plaques en una cantonada de la plaça. Per tot Barcelona, treballadors, voluntaris i escolars han penjat fins a 400 d’aquestes plaques, una per cadascun dels sensellar coneguts morts des del 2016, amb l'objectiu no només de preservar-ne la memòria sinó conscienciar la ciutadania de les vides perdudes. Si l'any passat van morir 70 persones, en els últims 12 mesos són 80 (60 homes i 20 dones) les persones sense llar mortes –16 en plena via pública–, amb una mitjana d’edat de 55 anys, 27 menys que l’esperança de vida de Barcelona perquè, com insisteixen des d'Arrels, sobreviure al carrer escurça la vida. A més, com cada any, l'entitat organitza aquest dimecres un acte a la plaça de la Catedral de Barcelona. Però l’esdeveniment també serveix per “curar la ferida, fer el dol” als treballadors socials i voluntaris que cada dia batallen contra el sensellarisme.