Les barraques queden fora dels plans d'emergència per inundacions

RubíTot just s'acaba l'asfalt i un carrer es converteix en una pista de terra per recórrer en paral·lel el riu Anoia, a Martorell. A banda i banda, les vores s'omplen de barraques, tapades amb plàstics, lones o tanques metàl·liques que fan guanyar intimitat a tot el que passa portes endins. És una de les zones inundables que Protecció Civil ha detectat a Catalunya en el seu pla especial d'emergències Inuncat. En un escenari en què els experts alerten que fenòmens com les riuades o les DANA seran més habituals, ¿qui s'encarrega de vetllar per la seguretat de les persones que s'hi han instal·lat? Amb la llei a la mà, són els ajuntaments els que tenen competències, però també són els que sovint els neguen el reconeixement de veïns i l'empadronament. "Encreuem els dits perquè no passi mai res", admet un ex alt càrrec del Govern, preguntat per què passaria si les inundacions escombressin lleres de rius com ha passat a València.

La mateixa pregunta s'ha fet a diferents organismes de l'administració catalana. Des de Protecció Civil, fins a l'ACA –l'Agència Catalana de l'Aigua, encarregada de la gestió dels rius– o la conselleria de Drets Socials: "És una competència municipal", repeteixen. Per la seva banda, els consistoris han de redactar plans municipals –els Duprocim– tot i que no tots l'han presentat ni tampoc tenen capítols específics. A Rubí, amb una zona de barraques a la riera, el document ni hi fa referència i des del consistori s'ha evitat, a instàncies de l'ARA, fer-ne cap valoració. A Montcada i Reixac, amb diversos assentaments al Besòs, tenen un protocol previst per alertar i desallotjar els residents: amb una falca preenregistrada, la policia local passa per l'àrea advertint del risc, i s'ha marcat el pavelló municipal com a punt de concentració.

Fa unes setmanes el president de la Generalitat, Salvador Illa, va mostrar la preocupació pel risc que suposa la ubicació de càmpings en zones inundables i va anunciar la voluntat de revisar les infraestructures situades en punts crítics. Segons el mapa de riscos de Protecció Civil, un 10% dels catalans (800.000 persones) viuen en zones de risc.

Sense dades de sensellarisme

El problema és que ningú sap la dimensió del barraquisme a Catalunya. No existeix cap mapa de quantes barraques hi ha, ni tampoc quanta gent hi viu. És cert que, com assenyala l'administració, es tracta d'una població amb molta mobilitat, i també, com afirmen treballadores socials, "són persones que volen ser invisibles, no volen problemes". Un d'aquests residents a la zona de barraques de l'Anoia primer nega que hi visqui, visiblement incòmode i també avergonyit per les condicions en les quals li toquen viure. "Si no, on vaig?", pregunta allunyant-se.

Un viatge pel país o un passeig per la vora dels rius descobreix l'existència del barraquisme que es creia superat. Són diverses les causes que expliquen aquest fenomen: la successió de crisis, els preus dels pisos pels núvols i les dificultats per als migrants sense papers per llogar un pis. En molts casos, les barraques s'han reconvertit en habitatges (legalment, infrahabitatges) a mesura que s'ha abandonat l'horta. Ha passat a Martorell, on encara conviuen aquests horts, amb tallers, hípiques i el barraquisme per pura necessitat. I també al voltant de la riera de Rubí, on la històrica riuada del setembre del 1962 va provocar centenars de morts (no hi ha una xifra oficial) entre les persones que s'havien instal·lat a les xaboles.

Des de la conselleria de Drets Socials, la nova secretària d'Afers Socials i Famílies, Carolina Homar, incideix en el fet que, si bé la competència és municipal, "tocaria fer un mapa" per disposar d'una aproximació del sensellarisme i barraquisme a Catalunya i, poder actuar amb coneixement de causa. L'acord contra el sensellarisme del 2022 faculta els consistoris per fer recomptes de persones que viuen al carrer. Amb les dades provisionals recollides d'aquell any, hi ha 4.691 persones, una xifra que resulta poc ajustada. L'any vinent el departament preveu avaluar els resultats, tot i que no tots els consistoris han facilitat les dades.

Malgrat que l'ARA ha comprovat el barraquisme al llarg de l'Anoia, l'alcalde, Xavier Fonollosa, assegura que al municipi no hi ha cap assentament. El de Martorell és un dels consistoris assenyalats per la síndica de greuges i les entitats socials per incomplir la llei de règim local i negar el padró als que no tenen un contracte de lloguer, malgrat que l'empadronament és "només un registre de les persones que viuen al municipi", obligatori tant per l'administració com per a l'administrat, insisteixen des de la Xarxa d'Entitats pel Padró, formada entre d'altres per Amnistia Internacional, la Confavc, o el Fòrum de Síndics Locals. Aquesta plataforma posa sobre la taula una conseqüència d'invisibilitzar aquesta població: "No pot ser que les persones que viuen en pitjors situacions es trobin, com en el cas de València, sense poder demanar cap ajuda perquè no consten com a empadronats als municipis on realment viuen". En aquest punt, Luisa Fernanda Pinto, referent de la missió d'habitatge del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), assenyala la "dificultat de fer un acompanyament" d'aquesta població si mai passés res. "Serien morts de ningú", indica.

El sensellarisme i, per tant, el barraquisme és un fenomen que incomoda totes les administracions. I, fins i tot quan s'han vist les orelles al llop a València, cap dels organismes consultats apunten a una revisió de protocols. A Montcada i Reixac, les 400 persones que viuen en barraques (la meitat empadronades a Barcelona i a la ciutat vallesana), al costat d'horts i tallers, esperen una solució des de fa anys, apunta José Luis Conejero, de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs. Després de la mort d'una parella en una barraca, la Generalitat, el Consorci del Besòs i el mateix Ajuntament s'han compromès a presentar un pla, però, després de vuit informes, encara no hi ha un calendari i es calcula que només netejar la barriada costarà tres milions d'euros. Amb tot, per a ells l'última preocupació és que arribi una riuada. "Estem molt lluny del riu", responen.

Prendre consciència del risc

En canvi, per a la física Carme Llasat, directora del Grup d'Anàlisi de Situacions Meteorològiques Adverses de la Universitat de Barcelona, la "conscienciació del perill real" és una de les lliçons que s'ha d'aprendre de la catàstrofe de la DANA. "Perquè un dia la riuada arribarà", afegeix, i apunta que caldria fer un treball d'informació sobre els perills d'instal·lar-se a les lleres dels rius o, fins i tot en zones que la mateixa llei de l'aigua ho prohibeix. "No tot el que s'ha construït en zones de risc són il·legals, perquè els ajuntaments han donat permisos", relata. A les lliçons apreses hi afegeix les decisions a prendre: "Cal fer una crida per saber on estan els assentaments, i segurament els ajuntaments no ho poden fer sols".

En tot cas, tant Homar com Pinto indiquen que les barraques són l'expressió de la falta d'habitatge. Homar afirma que és un "problema global" complex i amb una solució molt difícil. Des del PEMB, Pinto indica que a Catalunya només el 2% dels habitatges són de protecció oficial, un percentatge, però, que Martorell, Rubí i Montcada multipliquen per molt. Per això també subratlla que cal ampliar el focus per observar com la llei d'estrangeria o la vulneració de drets condemna les persones a instal·lar-se en barraques, que malgrat que no són dignes ni segures, són l'única alternativa que tenen.