Arrels pentina Barcelona per fer un cens de persones que viuen al carrer

BarcelonaQuantes persones sobreviuen als carrers de Barcelona? La pregunta es respondrà d'aquí uns dies, quan la Fundació Arrels hagi repassat els números que la passada nit i matinada han recollit els 500 voluntaris participants en el recompte anual de persones sense sostre que es fa caminant per tots els districtes de la ciutat, i que per primer cop s'ha fet a l'hivern. En l'últim cens, del juny del 2022, se'n van comptabilitzar 1.231 dormint al ras, però l'olfacte del director de l'entitat, Ferran Busquets, li diu que amb tota seguretat la xifra actualitzada serà més elevada per la dificultat que baixi "si no es fan accions de resposta", cosa que vol dir que aquest col·lectiu "pràcticament no té alternativa al carrer".

A Vallcarca els dos equips que pentinaran a peu durant dues hores el barri se citen a l'estació del metro. Són les 22 hores del dimecres en una nit en què el vent fred ha deixat els carrers buits i un ambient gèlid fins i tot sota la confortabilitat d'un bon abric. Josep Maria Vila és voluntari d'Arrels des que es va jubilar fa poc menys d'un any i coordina el grup que formen la seva filla Anna i Miquel Casares, que apunten en una aplicació informàtica i un full les persones que van troben en el seu camí, detallant l'adreça, el número i si són homes o dones (molt minoritàries). La regla és no interactuar amb els que estan descansant perquè no es tracta d'un qüestionari sinó tan sols d'un cens que hauria de servir per dissenyar quins serveis calen. "Són persones que tracten de ser invisibles, de no molestar", afirma el José María, un veí que a aquelles hores camina en direcció a casa seva i que dona pistes d'on localitzar sensellar que, buscant una mica d'intimitat, dormen en un banc, sobre la gespa d'un jardí o arrecerats en un racó. "Els dono fruita o menjar, ens hem d'ajudar entre nosaltres, perquè al final tots podem acabar al carrer", concedeix com a comiat.

Canviar la mirada

Aquest vincle entre els veïns que viuen al ras i els que tenen la sort de disposar d'un sostre és un dels objectius que s'ha marcat Arrels. Per això els voluntaris que participen en el recompte ho fan als seus barris, perquè així puguin conèixer-se, ja que en una recent enquesta quatre de cada deu sensellar afirmen que no tenen ningú que tingui cura d'ells, i mentre que el 84% de la població de Catalunya considera el sensellarisme com un greu problema, el 40% se senten intimidats i defugen una simple salutació. De sensibilització en sap el mateix Vila, que admet que el seu pas per Arrels li ha fet "canviar la mirada" cap al col·lectiu.

En un parc, el Mamol encara està despert, al costat d'un company que descansa tapat de cap a peus dins d'un sac. El jove explica que és de Gàmbia i fa quatre mesos que dorm en un banc, després de tot un dia de buscar-se la vida amb la ferralla i arrossegant un carro de la compra ple de roba i altres estris com a úniques pertinences. Vila li explica quins recursos públics o privats té tant dins com fora del barri, on trobarà un llit durant uns dies o una mica d'escalf. Hi ha poques places i una llista d'espera massa llarga; a més, l'Ajuntament de Barcelona no activa els serveis d'allotjament especial per a l'hivern fins que les temperatures no baixen dels 5 graus. Però un sostre temporal no sempre és una opció per al col·lectiu, assegura Busquets, perquè suposa que han de deixar les mantes, el matalàs o qualsevol altra cosa de valor per tan sols "tres o sis dies", i un cop tornen al carrer "han de tornar a començar des de zero".

Vila és voluntari a la centraleta d'Arrels, des d'on atén trucades de persones que viuen als carrers d'Alacant, Andalusia o fins i tot les Canàries, que tenen la intenció de venir fins a Barcelona perquè han sentit que aquí rebran alguna ajuda, o fins i tot d'ajuntaments catalans o espanyols que demanen si l'entitat podria acollir una persona sense llar. El cert és que, malgrat totes les mancances, la capital catalana és de les poques ciutats que disposen d'infraestructures estables i d'emergència per donar resposta al col·lectiu, tot i que són insuficients, i atén persones derivades d'altres municipis. "Et trobes de tot: gent que vol tornar a casa seva a Galícia i no té diners per viatjar o persones desesperades que volen saber on anar perquè perden casa seva", explica el voluntari, que parlant de la duresa del carrer assenyala que fa que, si la situació s'allarga durant anys i es cronifica, "molts acaben per tirar la tovallola".