270.000 catalans tenen problemes per comprar la medicació prescrita
La pandèmia dispara en un 30% la població que pateix l'anomenada pobresa farmacèutica
BarcelonaQuatre infarts, quatre operacions i cinc stents. També diabetis. L’historial mèdic de Fructuoso Martínez, de 57 anys, és llarg i greu i l’obliga a prendre fins a nou pastilles cada dia. La seva situació socioeconòmica, sense feina estable i sobrevivint de pensions no contributives, fa que li sigui impossible fer front a la factura farmacèutica i ha hagut de recórrer al Banc Farmacèutic, una ONG que sufraga la despesa de fàrmacs a la població vulnerable. “Si hagués de pagar els 70 euros que costa el meu pla mèdic potser m’hauria mort perquè no els puc pagar”, explica aquest exempresari de nacionalitat espanyola, que el desembre del 2018 va arribar amb els pares, la dona i cinc fills –quatre menors d’edat– a Barcelona procedent de Veneçuela, explica, arruïnat per les “expropiacions del govern” de Nicolás Maduro i després d’haver patit tres segrestos. La família sobreviu de prestacions socials i per les feinetes que tant a Martínez com a la seva dona els surten “aquí i allà”, però després de pagar el lloguer ja no tenen marge. Veient la vulnerabilitat de la família, la seva treballadora social de l’Ajuntament de Barcelona va derivar Martínez al Banc Farmacèutic.
El cas de Martínez il·lustra el que s’anomena la pobresa farmacèutica, que amb l’energètica, l'habitacional i l'alimentària completa la fotografia de la vulnerabilitat social. Però són diferents cares d'una mateixa realitat. Com diu la responsable del programa de necessitats bàsiques de Càritas Barcelona, Mercè Darnell, “la pobresa és pobresa” i va a l’alça. També la farmacèutica, que a diferència de les altres no està reconeguda oficialment com a tal.
Més vulnerables
Les últimes dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) estimaven que el 2018 hi havia a Espanya 1,2 milions de persones –el 2,6% del cens– que havien de triar entre medicar-se o menjar. Però la crisi del covid ha agreujat tots els índexs socials que mesuren la pobresa i, segons les estimacions del Banc Farmacèutic, la pobresa farmacèutica s’ha disparat un 30% fins a afectar el 3,6% de la població. Extrapolant la dada, hi hauria 270.000 catalans en aquesta situació. L’evolució d’ajudes del mateix banc també indica que hi ha un increment de la demanda. Així, dels 7.000 plans de medicació (que no vol dir persones) de malalts crònics, aproximadament un 40% corresponen als dos anys pandèmics, apunta Homer Val, responsable del fons social d’aquesta ONG, amb presència a Catalunya, l’Aragó i Madrid. Un 17% dels beneficiaris són menors d’edat i, d’aquests, el 56% tenen trastorns del sistema nerviós, com hiperactivitat i esquizofrènia.
La crisi del coronavirus també ha tingut un impacte en la mitjana d’edat dels usuaris del banc. Fins abans de la pandèmia, el gruix dels beneficiaris se situava entre els 45 i els 65 anys. Val assenyala que abunda el perfil de persones joves que han estat expulsades del mercat laboral o que ja tenien una situació precària i han quedat fora del sistema de protecció oficial i han de recórrer a les entitats socials. Si tenen ingressos, intenten pagar la despesa de l’habitatge, i a partir d’aquí recorren a les ONG, ja saturades, per cobrir les altres necessitats bàsiques.
Hi coincideix Laura Gomà, propietària d’una farmàcia al barri de Fondo de Santa Coloma de Gramenet i vocal del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, que també assenyala com la pobresa impacta la salut emocional. “El 99% dels usuaris del banc tenen prescrits ansiolítics o antidepressius”, afirma.
La filosofia del Banc Farmacèutic es va importar d’Itàlia, on fa anys que funciona amb una extensa xarxa de farmàcies col·laboradores i la complicitat de molts ajuntaments. A Catalunya, l’entitat té presència en una desena de municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona i Lleida. “També tenim usuaris dels barris de Sant Gervasi o Sarrià”, matisa Val. Els beneficiaris hi van amb el seu pla de medicació i poden retirar els fàrmacs en farmàcies col·laboradores de la iniciativa, que en última instància envien la factura a l’entitat.
El banc es fa càrrec només de fàrmacs coberts per la Seguretat Social i de pacients amb la targeta sanitària que tenen una medicació superior als 20 euros mensuals. En queden exclosos els pensionistes (amb un copagament reduït) i els immigrants o sensepapers que queden fora del sistema sanitari perquè no poden empadronar-se al seu municipi. Per als pacients que requereixen una medicació que no cobreix la Seguretat Social, els serveis municipals i les entitats socials fan mans i mànigues perquè siguin atesos als hospitals (on la dispensació és gratuïta), aprofitant els “forats” del sistema, admet Darnell, que explica que Càritas es fa càrrec de la despesa de “cremes, xampús o tractaments dermatològics” exclosos del copagament.
Amb la pandèmia, Càritas s’ha centrat en donar suport a l’habitatge i l’alimentació, però Darnell també diu que han hagut d’augmentar les partides destinades a pagar “ulleres, dentistes i audiòfons”, necessitats bàsiques molt cares i que no tenen cap ajuda oficial ni copagament. “No estic parlant de persones que atenem per estètica sinó per necessitat, a qui els cal una pròtesi bucal per anar a buscar feina”, diu la responsable de l’entitat.
