“Em pregunten per què salvo més negres”

AlmeriaPietro Bartolo, el conegut metge de Lampedusa que va assistir milers de persones arribant a coses italianes, remarcava sovint que l’única creença a què es devia era la llei del mar. Així ho reconeixen el Toni -nom fictici- i el Manuel Capa mentre demanen tapes a l’Escondite, un bar d’Almería amb les millors croquetes de formatge de la província.

Tots dos treballen a Salvament Marítim, l’entitat pública del ministeri de Foment a través de Sasemar, que disposa de més de 1.500 treballadors i tota una flota de bucs, helicòpters i remolcadors per donar resposta a totes les emergències que puguin sorgir. El Toni i el Manuel són mariners, necessiten ulleres per mirar el mòbil i no estan acostumats que ningú s’interessi per la seva feina.

L’agost passat, Capa, que és delegat sindical de la CGT a la flota, va atendre la premsa durant la setmana de tensió institucional per l’abandonament de persones als molls. Aquell mateix mes va rebre un toc d’atenció per haver difós informació i, posteriorment, l’advertència es va fer extensiva a tots els treballadors de Salvament: una circular els prohibia fer declaracions i atendre els mitjans de comunicació específicament sobre les arribades de persones migrants. Malgrat tot, el Manuel manté el contacte amb la premsa com a alliberat sindical.

A l’estiu la relació entre cossos policials i Salvament Marítim va empitjorar fins al punt de la creació d’un comandament militar anomenat comandament únic. Aquest nou topall d’autoritat es gestiona amb un general de la Guàrdia Civil amb base a Sevilla i ha passat a ser decisori per qualsevol moviment que vulgui o necessiti fer Salvament. “És com si el comandament únic fos Déu, i ningú no sap quina cara fa, Déu”, ironitza Capa. Tot i això, els treballadors continuen sostenint que la màxima autoritat del vaixell és el capità. És per això que han augmentat les denúncies contra la Guàrdia Civil a Capitania Marítima cada vegada que contradiuen el que els capitans consideren més segur per a la tripulació i les persones rescatades. “Ningú no ens va preguntar si necessitàvem o volíem un comandament militar”, critica Capa.

La resistència sindical de la CGT, amb majoria de delegats, ha aportat també millores com la recuperació del quart tripulant, que havia quedat exclòs amb les últimes retallades. Malgrat que el canvi s’havia de fer efectiu el 31 d’octubre, la retirada del quart tripulant ha quedat ajornada fins al 31 de desembre. També les jornades laborals han millorat: han passat de treballar set dies i descansar-ne set a treballar-ne tres i tenir-ne sis de descans per escurçar les guàrdies i augmentar la seguretat i l’efectivitat.

Però el que està afectant els treballadors de Salvament Marítim no és només un tema organitzatiu. El Toni fa més d’un mes que està de baixa. Ha sigut el primer de demanar-la per motius psicològics i emocionals. “Ningú no sap el que estem veient perquè som invisibles, a les fotografies dels mitjans sembla que sigui la Guàrdia Civil qui rescata migrants, però el 95% de les persones les treu de l’aigua Salvament Marítim”, subratlla. “A més, som els qui estem al punt de mira, serem focus de debat en les pròximes eleccions mentre decideixen si milloren les condicions laborals o si degraden Salvament perquè la gent no vol més migració: aquesta empresa pública penja d’un fil”, tem. El mariner critica la difusió de discursos xenòfobs i assegura que entre totes les persones que han arribat no s’aconseguiria ni omplir el Camp Nou. “No es pot negar res a qui ve fugint de la misèria”, sosté.

Una pressió creixent

Salvament Marítim ha posat en marxa un nou conveni amb la Creu Roja per oferir un servei d’atenció psicològica als treballadors. “Aquest és un món molt masculinitzat, i costa molt que els treballadors assumeixin que no estan bé o que no poden més -diu el Manuel-. Amb aquest servei es pretén donar cobertura a les necessitats psicològiques de les persones que treballen en rescats”. A més, la intenció del sindicat és que la mútua assumeixi aquestes baixes, oferint, a banda, una teràpia individualitzada.

El Toni no es conforma amb l’atenció psicològica. “El pitjor és que fa vint anys que rescatem persones de l’aigua i sempre hem sigut invisibles. Ara que no ho som, se’ns ataca i se’ns enfonsa. És dur que se’ns acusi de tràfic de persones o de guanyar diners amb rescats”, lamenta. I afegeix que la tensió la viuen de prop: “Al barri em pregunten per què porto més negres, em diuen que punxi les barques, que els tiri per la borda. És la batalla diària que lliurem amb el nostre entorn”. El Toni explica els salts des dels ferris, dels quals ha recollit fins a 11 nens un mateix dia que intenten arribar nedant a la platja: “Van en calçotets, untats de greix i amb una bosseta de plàstic”.

Asseguts al bar Escondite, el Manuel i el Toni desgranen les emocions del que veuen cada dia. Malgrat les circulars, els treballadors que afronten rescats i morts de migrants a les pasteres -com les de, com a mínim, 12 persones que recentment hi ha hagut a Cadis- reivindiquen poder parlar sense comandaments militars que els expliquin com han de fer el que saben fer millor: salvar vides.