“Em vaig contagiar just quan més precaució tenia en les meves relacions”

BarcelonaJonathan Hernández té només 24 anys, però ja ha viscut prou coses al llarg de la seva vida per haver madurat per força. Amb un discurs pausat i molt reflexiu, assumeix amb enteresa que és un dels prop de 800 nous casos de VIH que es diagnostiquen cada any a Catalunya, i dóna la cara precisament per visibilitzar aquesta problemàtica i per explicar que, malgrat tota la informació i les campanyes que fa dècades que es duen a terme, cal fer un pas més enllà en el combat contra la malaltia i contra l’estigma que encara porta associat.

“Em vaig contagiar just quan més precaució tenia en les meves relacions sexuals”, explica. Llicenciat en nutrició per la UB i estudiant d’un màster sobre seguretat alimentària, el Jonathan respon al perfil d’una persona conscient i poc esbojarrada. Cada any es feia les proves del VIH, per rutina, i sempre que tenia una relació utilitzava el preservatiu. En tot cas, reconeix, va ser quan era més jove que sí que va tenir un comportament de més risc. Sí que admet, però, que en una ciutat tan lliure i cosmopolita com Barcelona, de vegades el col·lectiu homosexual cau en una certa “competitivitat per veure qui lliga més i atreu més nois”.

Canvi radical

A ell li van diagnosticar el virus fa quatre mesos, al centre comunitari BCN Checkpoint, ubicat a l’Eixample barceloní, i admet que saber-ho va ser un cop molt dur. En les setmanes prèvies havia estat amb quatre nois diferents, tots en una situació semblant. Creu que el contagi es va produir en un cas concret en què la seva parella d’aquell dia li va confessar que havia tingut sexe poques hores abans -en aquest moment la càrrega viral es manté més alta del que és habitual-, però no en pot estar segur i treu importància a aquest detall. “Saber qui és per assenyalar-lo o culpabilitzar-lo a mi no em servirà de res, perquè ja estic en aquesta situació”, diu.

Va avisar els seus contactes de la seva situació, tot i que malauradament el VIH és cada cop un tema més habitual en les converses dins del món gai. Això sí, va necessitar uns dies per assumir-ho i comunicar-ho. El diagnòstic va coincidir amb el seu aniversari i va fer un gran esforç per no suspendre els preparatius de la seva festa i fer veure que tot continuava igual. “Si algú em mira malament per tenir el VIH és que no està ben informat. Jo no sento vergonya”, diu. Cal una certa confiança per fer-ho públic, precisa, però només la visibilitat de la malaltia permetrà fer-hi front de manera més decidida. “Si em pregunten si tinc el VIH dic que sí, i que m’esforço cada dia per portar-ho tan bé com puc”.

Afrontar la malaltia

El Jonathan explica que, en els últims quatre mesos, la seva vida ha sigut un tobogan. Ha passat d’estar enfonsat a viure-ho amb normalitat, indistintament. Un simple refredat el pot afectar anímicament com no li havia passat mai, però el diagnòstic també l’ha ajudat a valorar com no ho havia fet les petites coses del dia a dia. Els avenços mèdics ajuden, i saber que si és rigorós amb la medicació té una esperança de vida similar a la resta també és positiu. “És difícil, i és dur, però tinc tota la vida al davant”, confirma.

Acostumat a superar adversitats, paradoxalment, el Jonathan sent que ara és més fort. La seva família encara no sap que s’ha convertit en un portador del virus, però fa anys que està acostumat a viure sense ells i confia que ja trobarà el moment adequat per explicar-ho, sense fer-ho amb la fredor d’un telèfon. Originari de Xile, fa vuit anys que va arribar a Espanya i només tres que viu a Barcelona. El seu pare és a València i la seva mare a Sud-amèrica, i és per això que la separació de la família ja no l’afecta tan negativament com abans. De fet, és ara que ha valorat la importància d’haver aconseguit una titulació universitària sense l’ajuda de ningú.

Atenció sanitària

El diagnòstic va ser un dilluns, i el divendres de la mateixa setmana va passar la seva primera consulta a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. Des del primer moment pren la medicació i ja durant el primer mes va aconseguir augmentar les seves defenses fins a fer el virus indetectable. “Al principi tants controls pertorben una mica, però des del primer dia l’atenció ha sigut excel·lent”. El Jonathan posa èmfasi en això, i agraeix tenir un sistema sanitari que pagui un tractament que és tan car, un dels motius per poder ser optimista, assegura.

El camí no ha sigut fàcil, i tampoc ho serà en el futur, però les preocupacions ara passen per preguntar-se si podrà formar una família, o com viurà la seva parella futura la seva situació. Agraeix l’oportunitat d’explicar el seu cas, i es mostra convençut que qualsevol pot guanyar el VIH. “Continues sent el mateix, però amb una petita cosa diferent”, va escriure’s en un primer moment a l’habitació en un automissatge per donar-se ànims. Després va pensar que no era exactament així, i va rectificar-ho: “No ets el mateix perquè has crescut”, va concloure.