Eloi Badia: “Aixecarem una part de l’asfalt de Barcelona per posar-hi gespa”

BarcelonaLa crisi del covid ha posat les ciutats davant del mirall i les obliga a encarar reptes com millorar l’espai públic o fomentar el consum local. El regidor d’Emergència Climàtica de Barcelona, Eloi Badia, té clar que la ciutat haurà de fer ara passos de gegant per complir els objectius fixats per l’OMS.

El confinament, per ara, ens ha deixat una ciutat més salvatge, amb un verd que ha crescut al seu aire.

Tenim un projecte de naturalització per reduir l’impacte de l’ésser humà i acompanyar més el naixement espontani de la vegetació, però això no vol dir que no gestionem el verd. Ho fem de manera no agressiva. A Barcelona hi ha hectàrees on deixarem la reproducció espontània, i també avançarem en la gespa: farem despavimentacions i deixarem créixer verd als escocells [els forats dels arbres].

¿Aixecaran paviment per posar-hi gespa?

Sí, i connectarem escocells. Però anem molt lents, perquè només ho podem fer quan hi ha una transformació urbana, quan has d’aixecar el carrer, perquè és un procés car. A Holanda, en els plans contra onades de calor, ja aposten per tenir un 10% del carrer amb gespa, i nosaltres volem anar cap aquí, cap a una ciutat que sigui més drenant, que permeti captar millor l’aigua de la pluja i mitigui millor la calor.

¿I la vegetació que ha crescut en escocells com els del carrer Balmes es mantindrà així?

De moment observem per veure què passa. Això en dos mesos estarà sec i ho haurem de retirar i veure què hi creix. Em diuen que en el 30% dels escocells de la ciutat no hi creixerà mai res. Hem de veure què passa a la resta. En alguns hi plantarem flor amiga i alguns volem que els gestionin els veïns.

¿El gran repte ara és recuperar la confiança en el transport públic?

El problema és que no podem estar molt de temps sense recuperar els nivells d’usuaris, perquè el transport públic té despeses fixes i, si no hi ha prou passatgers i continua circulant, això no es pot finançar, i ja venim d’una situació en què cada any tots hi hem de posar més diners. Soc optimista perquè el que vivim ara és circumstancial. Si aixequem la mirada, no m’imagino el futur de Barcelona amb un problema de transport públic, però necessitem un canvi profund en mobilitat. En termes de qualitat de l’aire, el 35% del parc mòbil ha de canviar i ser no contaminant o desaparèixer, i en termes d’emissions ha de ser el 55% per arribar a l’objectiu fixat per al 2030. Per no parlar del 2050, que és la descarbonització. El canvi en 30 anys ha de ser tan gran que ens fem la trampa de fer veure que les dates són lluny i no.

Però el pacte per Barcelona que van segellar amb l’oposició i representants del teixit de la ciutat incloïa reptes poc ambiciosos.

El que fa el pacte és no tancar cap porta, però no estableix un compromís de declaracions ambicioses, com les que sí que es recullen al Pla de Mobilitat Urbana. És un pacte de mínims.

Però, en un moment tan crític, no hauria fet falta ambició? ¿Vostè com a activista l’hauria firmat?

Ara mateix hi ha una part de la ciutadania que demana un pacte de màxims i entenc perfectament que hi hagi qui no subscrigui el text. Els pactes de màxims no són unànimes perquè fins i tot partits que reconeixen que no hi ha alternativa saben que hi ha una part del seu electorat que se sentirà perjudicada per les mesures i volen quedar bé. Si tots sabem que no hi ha un altre camí, no fem politiqueig de baixa volada. Estem fent bons acords per altres bandes, però jo entenc que no signis el pacte si demanes el peatge de congestió i veus que en el text no hi surt ni l’objectiu de reduir el trànsit. Però el pacte aconsegueix que tothom subscrigui conceptes com turisme sostenible.

I el peatge, com el tenim?

Està en fase d’estudi i no és senzill. Té moltes variables i formats. El meu objectiu és que abans que acabi l’any puguem veure, si n’hi d’haver un, com hauria de ser. L’acord ha d’avançar amb unanimitat. Ens hem de posar d’acord en el què i no parlar de la data. Si el que preocupa és la data, podem avançar en el què. És un debat que toca, però això no vol dir que no hi hagi alternatives, com ara la regulació de zones verda i blava, que és un peatge a l’ombra, o la zona de baixes emissions.

I la taxa a l’última milla per a les compres online, en quin punt està?

Jurídicament no és senzilla. El que necessitem és que el sobrecost repercuteixi en el preu de compra i no precaritzi el sector de la distribució. Si vull un producte que arribi de l’altra punta del món, he de pagar per l’impacte que això té sobre el planeta. Una altra cosa és la milla sostenible, que sí que té a veure amb la distribució. Hem d’aconseguir que hi hagi punts d’arribada i que des d’allà se surti amb mobilitat sostenible per fer l’última distribució. Quan es dissenyen les superilles, ja es pensa en un centre de distribució a cadascuna.