BarcelonaEls rectors són la màxima autoritat acadèmica a les universitats i en són els representants. A les universitats públiques d’Espanya han de ser escollits d’entre el cos de catedràtics del centre i són triats a través d’unes eleccions obertes a tota la universitat. Ara bé, no tots els vots valen el mateix, sinó que cada col·lectiu està ponderat: els professors fixos tenen el 51% del pes de les eleccions, la resta de docents es mouen al voltant del 10%, els estudiants entre un 23% (a la UdG) i un 30% (a la UB i la UAB), i el personal d’administració i serveis prop del 10%. Com un peix que es mossega la cua, els col·lectius amb menys pes hi acaben participant menys, perquè creuen que el seu vot no tindrà impacte. A les eleccions a la UB van votar només el 8,6% dels estudiants.
Els rectors denuncien que no tenen gaire capacitat de decisió -no poden contractar professors o decidir els títols que s’imparteixen-. De fet, els centres públics estan governats per un complex entramat d’organismes col·legiats, com el consell de govern, format per unes 70 persones, que estableix les línies estratègiques del centre, o el consell social, l’òrgan de participació i control de la universitat.
Segons alguns experts, aquesta estructura organitzativa encotilla l’activitat acadèmica. Gemma Rauret, que va estudiar la governança universitària, proposa simplificar-ho i crear només un consell rector (amb experts de dins i fora la universitat) que marqui les línies polítiques, i un consell executiu (només universitari) que gestioni el dia a dia. També planteja que es recorri a experts amb “reconegut prestigi” per triar el rector.
En canvi, la rectora de la URV, Maria José Figueras, considera que els problemes de la universitat “no se solucionaran fitxant rectors de fora”. “El sistema és històric, però no vol dir que estigui obsolet”, diu, i reivindica que el model actual és “democràtic i obert”.