Després del 'Glòria': L’Ebre comença a pensar en l’endemà

AmpostaEl Jordi Margalef cultiva una vuitantena d’hectàrees d’arròs. Lluís García gestiona un restaurant de cuina tradicional del delta de l’Ebre. Sofia Rivaes és al capdavant de la reserva del Riet Vell, i Maribel Cera treballa a la Viznago, una barca familiar que salpa de dilluns a divendres del port de Sant Carles de la Ràpita. Tots quatre tenen, almenys, dues coses en comú: treballen al delta de l’Ebre i no s’esperaven un temporal tan fort. El Gloria els ha agafat desprevinguts, malgrat els pronòstics meteorològics i la consciència que el territori on viuen és un dels més sensibles als efectes de l’emergència climàtica.

L’extrem sud de Catalunya ha sigut un dels territoris on el temporal ha fet més estralls: les fortes pluges, l’augment del nivell del mar i les onades han inundat -en diferent grau- bona part del Delta. L’aigua salada ha aconseguit entrar tres quilòmetres endins i ha ocupat més de 3.000 hectàrees amb afectacions als cultius de l’arròs. Les activitats aqüícoles i pesqueres també se n’han ressentit i els espais naturals han quedat devastats: l’onatge ha fet desaparèixer 25 metres la línia de costa i en pocs dies s’ha perdut l’equivalent a la regressió que s’acumula durant cinc anys. El temporal ha accelerat el retrocés de la línia costanera. Deltebre i Sant Carles de la Ràpita ja han aprovat demanar la declaració de zona catastròfica i Junts per Catalunya ha instat el govern de Pedro Sánchez a incorporar al pròxim projecte de llei de pressupostos de l’Estat els “recursos suficients per reparar els danys i adoptar les mesures necessàries per prevenir futures catàstrofes naturals semblants”. Segurament els pròxims dies s’hi sumaran altres institucions i partits. Mentrestant, els agents socials i cívics del territori ja han començat a plantejar solucions, amb òptiques i interessos de vegades coincidents, d’altres contraposats.

“Si s’ha de fer una obra dura, de pedra, per què no?”

Jordi Margalef, pagès i empresari

Des que dimarts el mar va començar a inundar els camps, Jordi Margalef ha anat cada dia als arrossars que cultiva a la bassa de l’Arena i a la finca de les Creus, a Deltebre. “Dimecres hi havia un metre i mig d’aigua. Avui [per ahir], el nivell ja ha baixat més d’un pam i els camins més alts m’han permès arribar gairebé a la platja. Això sí, tardarem dies a desaiguar-ho tot”, comenta. Aquests terrenys -que representen el 75% de totes les seves propietats agrícoles- són a prop de la zona zero del temporal, entre la platja de la Marquesa i la urbanització Riumar, just al nord de la desembocadura de l’Ebre. En aquesta part del Delta és on l’aigua del mar va entrar tres quilòmetres terra endins, es va cruspir una vintena de metres de platja i va inundar tres mil hectàrees de cultiu d’arròs.

“Mai no hem desaiguat tantes hectàrees inundades. La majoria d’estacions de bombeig no funcionen i l’aigua està sortint a fil, per salt natural. Així es fa difícil saber quants dies necessitarem per desguassar-ho tot”, explica mentre fa càlculs pensant en els tempos del calendari agrícola. Necessitaran almenys quinze dies per treure l’aigua de mar i vint més per rentar la sal dels camps amb aigua de reg. “Només amb això ja ens en anem a finals de febrer. Després caldrà mes i mig per eixugar les finques abans no comenci de nou el cicle de l’arròs, a l’abril. Una mica just, ho veig”, sentencia. Més enllà dels problemes de calendari, hi ha també el dubte de com la salinització dels terrenys pot fer minvar la producció d’arròs d’aquesta temporada. A més, té clar que “hi ha dues o tres hectàrees d’arrossars, plenes de sorra, que no es podran recuperar”.

“És el tercer temporal que patim des del setembre”, comenta Margalef. Esclar que fins ara no havien sigut tan forts com l’últim. Tot i així, els pagesos de la zona ja havien pres mesures preventives: fa just unes setmanes la comunitat de regants va construir un mur de sorra -a tall de dic de contenció- entre la platja i els arrossars. Però no ha servit de res: “Va durar una setmana. Si hem de gastar diners així, no hi ha solució. Si d’aquí quinze o vint dies ve una llevantada, tornarà a entrar aigua per molta sorra que s’hi aboqui de manera artificial”. “He estat a Holanda, i per sota del nivell del mar conreen flors. No crec que sigui tan complicat mantenir el Delta. Si per evitar la regressió i les inundacions s’ha de fer una obra dura, de pedra, per què no?”, es pregunta.

“Ja no valen més promeses: què s’arromanguin i facin feina”

Lluís Garcia, restaurador i dinamitzador turístic

Aquest dissabte, a primera hora del matí, el restaurant L’Estany de la Casa de Fusta feia olor d’anguila en suc i ortigues arrebossades. En aquest racó del Delta, ubicat a la vora de la bassa de l’Encanyissada i més allunyat de les zones afectades per la llevantada, el temporal no ha alterat gaire les dinàmiques. Com és habitual els caps de setmana que els caçadors tiren a la fotja, el Lluís Garcia -el propietari del local- estava atrafegat servint i preparant plats per als esmorzars. Els últims dies de temporal, però, el restaurant ha funcionat a mig gas: “La pluja no hi ha ajudat gaire, però també cal dir que entre setmana i en hivern ja és normal que hi hagi poca gent per aquí”.

Ara bé, s’ha fet un tip de contestar al telèfon: “M’han trucat clients de Catalunya, de tot l’estat espanyol, però també d’Itàlia i de l’Argentina, d’aquests fidels que venen dos o tres cops a l’any a menjar o a passar uns dies amb l’autocaravana. I estaven alarmats pel rebombori que han generat les imatges del delta de l’Ebre preses per satèl·lit, una mica confuses, on es veia tot inundat i semblava submergit al mar. Fins i tot m’han trucat periodistes per preguntar si al restaurant s’hi podia arribar en cotxe”. I sí, aquesta setmana ha pogut anar a treballar sense gaires problemes, més enllà de la incomoditat que generen els dies de pluja més o menys intensa. “Aquí no hem patit inundacions, ni ha entrat l’aigua salada de la mar, perquè som més lluny del mar obert. A nosaltres el temporal ens ha afectat, però al cor -assegura-. Ara bé, som conscients del mal que ha fet el Gloria i sabem que cada vegada sovintejaran més episodis així. Del que ha passat aquesta setmana n’hem d’aprendre la lliçó com a societat. També cal que ho facin els polítics, perquè no volem més promeses. Que s’arromanguin i facin la feina que els toca per evitar que el pròxim temporal torni a provocar desperfectes i inundacions d’aquesta envergadura en un espai tan sensible”.

A Lluís Garcia el to reivindicatiu i la sensibilitat per la promoció del Delta no li ve de nou. L’any 1988, després de dinar amb uns amics en un mas pròxim a l’Encanyissada, es va adonar que a la zona no hi havia cap mena de servei de restauració per als visitants que hi començaven a arribar. Així van iniciar l’aventura d’un restaurant de cuina local que ha enamorat paladars com els del cantautor José Antonio Labordeta i l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán.

“Proposar mesures, sense els sediments, és tirar els diners al mar”

Sofia Rivaes, biòloga

Aquesta setmana els arrossars i la llacuna de la reserva del Riet Vell -ocupada per bogues, jonqueres i ocells aquàtics de tota classe- eren un tot per la pujada del nivell de l’aigua per l’efecte del temporal. En aquest espai pròxim a la urbanització dels Eucaliptus, al litoral del municipi d’Amposta, han caigut dos arbres i alguns dels camins s’han inundat. “Per sort, res d’extremadament greu, si ho comparem amb el que ha passat en altres zones del Delta”, explica Sofia Rivaes, responsable de l’Oficina Tècnica de l’entitat conservacionista SEO Birdlife al delta de l’Ebre. Aquesta biòloga portuguesa fa 25 anys que va arribar al Delta amb una beca Erasmus i s’hi ha quedat. Ara és una de les conservacionistes que més bé coneixen els problemes que pateix aquesta zona i té clar per on passen les principals solucions: “El Gloria ha posat en evidència que els efectes de la crisi climàtica són aquí, però el focus dels problemes està en la gairebé nul·la arribada de sediments, que queden retinguts en els embassaments, i l’extrema reducció de cabals. I això vol dir que apostar per mesures obviant el que passa aigües amunt, a la llarga, és tirar els diners al mar”.

El seu discurs és contundent, però serè: “Hem d’evitar decisions precipitades derivades d’un cert alarmisme. La situació és greu, però no es poden prendre decisions a cop calent. Començar a proposar, per exemple, la construcció de dics i obra dura a mar obert, com defensen alguns propietaris de finques pròximes al mar, no és la millor solució d’urgència. I encara diria més: pot ser contraproduent”.

Com a bona conservacionista, creu que la solució per atenuar la regressió i evitar l’entrada d’aigua del mar passa per la recuperació dels espais naturals pròxims al litoral. “Pensem que cal promoure la successió ecològica que encara es conserva en algunes zones del litoral del Delta i s’ha demostrat efectiva: primer la platja amb les dunes, després els salobrars amb vegetació adaptada a salinitats altes i, finalment, les llacunes costaneres, que són una bona protecció contra els temporals i potencien l’estabilització de la costa. Si perdem aquest conjunt i apostem pel cultiu de l’arròs a tocar de la platja estarem posant encara més en perill la resistència del Delta a l’embat de qualsevol temporal”, comenta. Implantar aquest model implica dues variables impopulars: temps i, sobretot, expropiar una franja d’arrossars ubicats a primera línia de mar per reforçar, si cal, el cordó dunar i la platja.

“L’aigua s’ha endut els cadups i hem perdut al voltant de 2.500 euros”

Maribel Cera, pescadora

Aquest matí la previsió meteorològica ja era favorable i, per això, la Viznago -una de les barques d’arts menors del port de Sant Carles de la Ràpita- sortirà a calar les xarxes de matinada, entre les sis i les set. Gràcies a un sistema de ploms i flotadors, les estructures es mantindran sota l’aigua en posició vertical. Demà les aniran a recollir. De fet, aquesta hauria sigut la rutina habitual durant tota la setmana si el temporal Gloria no ho hagués impedit. “Hem estat set dies parats. Les onades van sobrepassar els sis metres i només ens vam poder moure dijous, quan vam veure que la tempesta ja anava a la baixa i podíem navegar amb seguretat. Ho vam aprofitar per anar a la mar de fora i comprovar en quin estat es trobaven els cadups de pescar pops que havíem instal·lat la setmana passada a mar obert. I es va complir el pitjor dels escenaris”, explica Maribel Cera. Fa quaranta anys que es dedica a la pesca i mai s’havia trobat amb una situació similar.

Dels tres-cents cadups -uns atuells de fang amb un forat a la base que se submergeixen en grups sobre el fons marí- només n’ha recuperat quatre: “La resta ves a saber on han anat a parar, perquè se’ls ha endut la força de l’aigua. Encara hem d’acabar de fer càlculs, però només amb el material haurem perdut al voltant de 2.500 euros. Si a això hi sumem el peix que no hem pescat i, per tant, tampoc hem venut, la broma del temporal ens haurà sortit ben cara”, es lamenta. En un dia normal, la tècnica del tresmall permet recollir llisses, pelaies, moixarres, algun llobarro i, sobretot, uns vint quilos de sèpia.

“Aquesta setmana hem decidit que calarem dins la badia, al port natural dels Alfacs, perquè a mar obert encara haurem d’esperar uns dies perquè l’aigua s’assenti, perquè els peixos tornin al seu hàbitat normal i les branques que ha remogut el temporal es precipitin, que, si no, s’enganxen a les xarxes i les fan malbé”, explica. Però calar a la Badia també té els seus inconvenients. “Des que fa dos anys va començar a proliferar l’espècie invasora del cranc blau que s’hi pesca menys peix. A més, els crancs, amb les pinces, destrueixen les xarxes i sovint només en deixen les cordes i han d’anar directament a la brossa”, explica.

Ara bé, els que han notat més els efectes del temporal han sigut els productors de musclos i ostres, que han vist com les estructures de fusta marines on els cultiven han quedat malmeses per la força de les onades.