Gregorio Luri: "Si respectes el teu alumne, posa-l'hi difícil"

BarcelonaGregorio Luri (1955) és mestre d'escola jubilat, pedagog i filòsof. S'ha convertit en una de les veus referents davant la crisi educativa que viu Catalunya i recentment ha publicat el llibre Prohibido repetir (editorial Rosamerón).

A Catalunya repetim poc o repetim massa?

— En aquests últims anys estem introduint com a novetats magnífiques mètodes que són antics, i l'única cosa que fem és repetir-los sense adonar-nos-en. A Catalunya repetim molt o poc? És que el problema d'aquestes coses és que no tenim dades clares sobre res.

Repetir és útil?

— Repetir no és aconsellable mai. Repetir per fer exactament el mateix és absurd. Ara bé, si sabem que tercer de primària és un dels punts d'inflexió del sistema; si veus que un nen passant de curs tindrà problemes greus de comprensió lectora que el poden llastar per a tota la seva evolució, els pots fer repetir. Però cada cop veig més clar que perquè repetir tingui sentit hem de dedicar els millors mestres als infants que repeteixen pagant-los el que calgui.

Molts cops ha dit que a Catalunya hem caigut en una mediocritat equitativa. Com ho gestionem?

— El vocabulari que utilitzem a vegades està massa contaminat ideològicament i, per tant, molt allunyat de la pràctica. Jo fa poc he estat a Costa Rica; vaig trobar que té uns resultats pèssims i és un dels països més equitatius del món. Per què? Perquè tens més del 70% dels alumnes en les franges més baixes. Per tant, els resultats són homogenis. Jo no vull aquesta equitat. Dit d'una altra manera, si és impossible que tu i jo tinguem un 10 i l'alternativa és o tots dos traiem un zero o tu un 10 i jo un zero, m'estimo més la segona.

I com ho fem això?

— Posant-ho difícil. A Colòmbia em van convidar a una escola d'una zona de conreu de coca amb guerrilla i narcos. Era una escola humilíssima. Em van enviar un correu perquè hi anés i em van demanar una cosa molt concreta: "Nos hemos olvidado lo más importante. Por favor, respete a nuestros alumnos. No se lo ponga muy fácil". Cap escola d'aquí m'ha demanat res semblant. Si tu ofereixes una càrrega cognitiva baixa, tothom aprèn més fàcilment, però no aprèn gairebé res. La clau de la didàctica és no posar-ho massa fàcil. Si respectes el teu alumne, posa-l'hi difícil.

Al llibre hi apareix una frase que diu que "el concepte d'inclusió ha substituït el de bé”. Com abordem la complexitat de les aules?

— L'escola ha de reflectir l'heterogeneïtat del carrer. Fins ara ho hem fet dissenyant plans específics d'actuació per a cada nen. Però si en una classe tens cinc plans per a cinc nens, a la resta de la classe no hi arribes. Teòricament, l'equitat és fabulosa. La inclusió és meravellosa. Però els problemes reals són complexos.

Cada cop tenim més infants pobres a les escoles catalanes.

— Els nens rics sempre estan fent deures. Perquè només sentint parlar a casa ja estan reforçant el vocabulari que aprenen a l'escola. Mentre que per als pobres aquest vocabulari queda reservat a l'escola. Com els pots donar el que necessiten? Amb bons mestres. I afegeixo una cosa més: amb més hores. No necessàriament han de ser hores de resolució d'equacions, sinó més hores de contacte amb una llengua rica. Si vols que els teus nens desenvolupin un pensament crític, comença ensenyant-los l'ús de les conjuncions. Si no, no hi ha subordinades. I si no hi ha subordinades, no hi ha argument lògic.

Al llibre critica com veu l'educació Andreas Schleicher, el creador de les proves PISA.

— No tant com la veu, sinó la hipocresia que mostra, a parer meu. Jo crec que PISA s'ha convertit en un negoci. Tu saps els que paga cada comunitat autònoma per la prova? I després venen aquí i ens diuen: el problema de l'educació espanyola és que aprenen massa coses de memòria. I tu dius: bé, analitzem-ho. Quina és la comunitat que aprèn més coses de memòria? Castella i Lleó. Quina és la comunitat que té més capacitat en resolució de problemes? Castella i Lleó. Aquesta relació entre memòria i competències no és tan simple. I un exemple del fracàs de PISA és Finlàndia, que crèiem que era la solució i ara resulta que és part del problema.

En qui sí que ens podem emmirallar?

— En els que tenim a prop. Tenim coses a aprendre de la FP basca i del seu baixíssim absentisme escolar; de la millora de resultats, especialment en comprensió lectora, que s'ha produït a Astúries; dels resultats que han obtingut a Galícia gràcies a la continuïtat del seu conseller o de com Castella i Lleó ajuda els nens amb problemes d'aprenentatge. Hem de veure quines coses ens poden servir, però no copiar-ho tot perquè seria un fracàs.

Parla molt dels professors al llibre, i insisteix a dir que són la clau.

— El seu malestar és el termòmetre que indica que hi ha febre, però és molt difícil parlar amb coneixement de causa. El que coneixem del sistema educatiu és una mena d'iceberg: sabem què es diu i els resultats, però no sabem quins problemes reals es troben a l'aula, i especialment en què es basen per fer la seva funció. No són ni la seva formació acadèmica, ni la pedagogia que han rebut, ni els cursets que fan, sinó el model d'aquell mestre que, quan ells anaven a escola, els va entendre. Però això és molt perillós. A vegades et trobes un mestre molt popular que s'estima i tracta molt bé els nanos, però que com a professor de filosofia no els ha parlat mai de Hegel, de Plató o de Sòcrates.

Estan prou ben formats els nostres professors?

— Honestament, crec que no. Per una raó molt senzilla: si tu mires el percentatge de lectors habituals que hi ha entre els mestres, el resultat és molt decebedor. Els docents arriben molt formats en mecanismes educatius i en fer situacions d'aprenentatge, però després tenen un greu problema per enfrontar-se a la realitat de l'aula, que és molt complexa. Tot i això, jo crec que no hi haurà cap solució als problemes educatius de Catalunya fins que les metodologies que apliquem no continguin el suport entusiasta dels docents.

Vostè al llibre diu “En matemáticas ‘el saber qué’ es ya ‘un saber cómo’”. Què vol dir amb això?

— En un cercle hi ha unes relacions que estan en la mateixa definició d'objecte: si no les entens, no saps fer ni identificar un cercle. Fa un munt d'anys que treballem per competències i a mi ara em costa d'entendre aquest debat. Jo soc de l'antiga escola i em passava el dia fent problemes; mai no em van ensenyar només receptes o fórmules. I el mateix passa amb memoritzar. Com més coses sàpigues més coses retens i jo no conec ningú que vulgui tenir menys memòria que la que té.

Els alumnes són més fràgils que els d'abans?

— És evident que sí. Perquè se'ls sobreprotegeix, i ja no veus nens amb els genolls pelats. Si no els deixes equivocar-se i caure, no viuen aventures ni aprenen. En aquest sentit, en els últims anys ha sorgit una cosa molt interessant a Alemanya: s'estan creant parcs infantils que són perillosos, on el teu fill es pot trencar el braç, però on pot aprendre.