Manel García: "Per preparar el curs hi ha tot el juliol, no és un mes de vacances"

BarcelonaDesprés de trenta anys fent de professor de filosofia als instituts, el doctor en història Manel García (Barcelona, 1967) ha publicat Finlàndia. Una apologia de l’educació pública del nostre país (Arpa), un llibre mordaç i irònic en què exposa per què considera que el sistema educatiu català "és prou bo i digne".

Per què ha escrit aquest llibre?

— Tots els llibres sobre educació són apocalíptics, pessimistes i estan poc satisfets amb el nostre sistema, i crec que és una percepció distorsionada de la realitat. Amb tots els defectes que té qualsevol sistema educatiu, el nostre té moltes coses bones, però hi ha una mena de mantra i catastrofisme del qual ens hem d'alliberar. La frustració i el desencant pel present fan que moltes persones generin una mena de nostàlgia d'una època que no ha existit mai.

Abans no tothom llegia gaire ni s'esforçava a classe.

— No és veritat que tothom estigués atent i motivadíssim a classe o que ningú fes faltes d'ortografia o que els professors fossin molt més bons. Això és nostàlgia d'una escola elitista i classista, que deixava un munt de gent pel camí. El sistema educatiu mai ha estat tan bé com ara, la qual cosa no vol dir que no hagi d'estar en una millora permanent.

Al llibre critica tant aquests nostàlgics de l'escola com els "compulsivament reformistes".

— Hi ha els dos extrems. Uns professors apocalíptics que creuen que no ens hauríem d'haver mogut de l'EGB, el BUP i el COU i també uns professors híperreformistes que voldrien refer-ho tot de nou i posar el comptador a zero, quan hi ha coses que estan funcionant bé.

Hi ha diferències entre primària i ESO, en aquest sentit?

— Els mestres tenen una mentalitat més oberta i són més receptius als canvis. A ells els formen per ser docents, però als professors d'ESO no. A mi mai m'han ensenyat a ser docent i a les facultats no hi ha ni una sola assignatura de didàctica de la història o de la filosofia, i d'aquí surten els que seran professors. Tampoc hi ha cap filtre rigorós d’entrada, però almenys els mestres de primària han fet pràctiques en una escola mentre es formaven. Diran que per això hi ha el màster de professorat, però he sigut tutor del màster i els mateixos alumnes es queixen que tenen poques hores de pràctiques. I en trenta anys de docència tampoc he vist mai suspendre cap funcionari en pràctiques.

Com eren les seves classes?

— Sempre he tingut la vocació de ser docent. M’he imposat dos imperatius: recordar quan jo era alumne i tenir clar que els alumnes han de construir el coneixement. Com a professor no puc llançar tot el que sé i pretendre que ho entenguin amb 16 anys quan jo en tinc 55. Sempre he intentat col·locar-me al seu lloc i buscar vincles amb el seu món. I com que soc pare, he vist les dificultats i l'esforç d'estudiar. Crec que és fals que s'hagi perdut la cultura de l'esforç, una expressió que odio i que està molt de moda entre els apocalíptics. Els alumnes de batxillerat no descansen.

M'ha sorprès que als alumnes els deixa molt bé.

— És que són el millor que tenim! Ho defensaré sempre, perquè no és veritat el discurs dominant que diu que el nivell ha baixat, que els alumnes no s'esforcen, que són mal educats i insolents. Els adolescents són complicats i els professors han de saber gestionar una aula. El que passa és que hi ha una minoria de professors que fan molt de soroll i que no haurien de ser docents perquè no suporten la docència.

Aquests dies el col·lectiu docent ha tornat a ser notícia arran de la vaga anunciada després de l'anunci del nou calendari. Què en pensa?

— La conselleria s’ha equivocat no consultant tots els agents implicats, però la postura dels sindicats em sembla desmesurada, fora de lloc, sobretot pels arguments que fan servir. Em fa vergonya sentir que no hi haurà temps per preparar l’inici de curs: hi ha tot el mes de juliol per fer-ho, perquè el mes de juliol no és de vacances. Hi ha alguns professors que obliden que la seva jornada laboral són 37,5 hores i al centre en fan 24, i creuen que quan surten de l'institut ja han acabat. Doncs no han acabat, perquè queden unes hores que l'administració et permet treballar des de casa i, per tant, no poden dir que es passen les tardes corregint, perquè simplement estan complint el seu horari. I el mateix amb el mes de juliol: diuen que és per formar-se, però jo he fet moltes formacions i són quatre hores al matí i prou.

¿Aquesta postura és la majoritària?

— És minoritària, però fan molt de soroll, perquè tenen altaveus mediàtics i editorials, i això crea un ressentiment contra el món de l'escola que no reflecteix la realitat. Malauradament, hi ha alguns treballadors que no tenen clar que ser professor és ser un servidor públic.

Critica els que anomena "baixistes professionals" i el poc control de l'administració als treballadors.

— En trenta anys de docència he trobat uns quants professors que allarguen les seves baixes a vegades sense motiu, i en trenta anys de docència no m'han avaluat mai. No hi ha cap avaluació ni cap entrevista per entrar ni tampoc després. Fa mal a la professió que sigui una feina vitalícia, perquè un cop has guanyat la plaça t'hi pots instal·lar de per vida sense cap control de l'administració.

També lamenta la inestabilitat legislativa.

— Les reformes haurien de ser per consens i deixar temps perquè sedimentin i veure si funcionen o no. Hem entrat en una voràgine reformista en què cada govern fa una llei educativa a l'entrar.

La llei Celáa no serà la definitiva, però què pensa d'aquesta llei i dels decrets que en pengen?

— A l'esborrany del currículum del departament no hi ha gaires canvis del que ja fa temps que es fa a Catalunya. L'escola no està per formar professionals, està per formar persones, malgrat que als instituts estem obsessionats en la professionalització. Ara bé, hi ha alguns problemes: el departament dona per fet que a l'ESO sabem treballar per projectes, i no és així.

I dels canvis a l'avaluació?

— He sentit barbaritats a les avaluacions, com ara professors dient que un alumne no aprovaria mai, donant-lo per perdut. Sempre s'ha passat de curs gent que havia suspès més assignatures del que està permès. Per dir "en procés d'assoliment" en lloc de "no assolit" els alumnes no seran més ignorants. De fet, em sembla més acurat, respectuós i pròxim dir "en procés d'assoliment".

Al llibre parla també del català: diu que el model ha funcionat sense conflictes. Com ha de respondre el Govern a la sentència del 25%?

— El que segur que no ha de fer és passar la pilota a les direccions. Em sembla d'una covardia política brutal apel·lar a l’autonomia de centres perquè cada centre es gestioni la quota del 25%. Alhora, hem d’assumir una nova realitat i tenir en compte que és un error creure que l’escola salvarà el català. Tot i que estic a favor que es reclami el C2 de català als docents, aquesta no serà la solució. El problema del català és un problema de la societat, i l’escola és un reflex de la societat. S’ha d’actuar fora de l’escola.

Això també ho diu del fracàs escolar.

— I tant. El fracàs escolar és un fracàs social, no de l'escola ni dels alumnes. Els alumnes estan 6 hores a l'escola i 18 al barri, i es dona la circumstància que es donen recursos a l'escola i no a l'entorn. Per reduir el fracàs escolar cal reduir les desigualtats.

¿És optimista amb l'escola del futur?

— Sí, perquè soc optimista amb l'escola del present. L'escola no serà neutral, però crec que seria bo blindar l'escola del conflicte polític. L'educació no solucionarà tots els problemes d'un país ni farà que tot funcioni a la perfecció, però és el millor recurs per acostar-nos-hi, i per això cal invertir-hi més i confiar més en els seus professionals, la majoria dels quals són molt bons.