Francina Martí i Pilar Gargallo: “Els mestres necessiten estabilitat i reconeixement a la seva feina”

BarcelonaFa un any, les presidentes de les principals associacions de docents reflexionaven a l’ARA sobre la crisi educativa arran de la pandèmia i van deixar un polèmic titular: “Molts docents el 30 de juny ja no hi són”. Un any després han donat pas a nous lideratges a les seves entitats, però encara tenen molt a dir.

Com valoreu el pas per les entitats?

— F.M.: Rosa Sensat té una trajectòria molt llarga. Vam néixer en clandestinitat, en ple franquisme, i el repte que teníem era situar-nos en el moment actual, perquè realment fos útil per als mestres com a espai de trobada i aixopluc per avançar col·lectivament. Crec que hem trencat la manera que hi havia de fer, que era molt individual. 

— P.G.: Ho he viscut com un gran aprenentatge. Venia amb un perfil pedagògic i vaig topar amb la política, i he vist que hem d’incidir en les polítiques públiques perquè ens deixin fer pedagogia. Hem passat per moments molt complexos, com l’1-O i el 155, quan deien que els mestres érem adoctrinadors, o la pandèmia; però també moments de reconeixement, com quan ens van donar la Creu de Sant Jordi.

Us acomiadeu de les presidències en un dels cursos més complicats. Què penseu del que va passar el curs passat?

— F.M.: Veníem d’un curs 20-21 en pandèmia, en què les escoles van fer molts esforços, i el curs passat semblava que havia d’anar millor, però vam acusar molt el cansament, el desgast, la desorganització, i hi va haver un trencament que encara no s’ha cosit entre la conselleria i els mestres. Hi ha cansament i els mestres necessiten estabilitat i reconeixement: crec que l’esforç durant la pandèmia no ha tingut prou reconeixement i això afecta la professió. Les vagues van arribar en un moment d’una tensió molt forta, tot i que per a mi van ser inesperades. Sembla que començarem el curs amb mobilitzacions, i això és símptoma que el sistema no està bé, i s’ha de resoldre. 

— P.G.: Per a mi les vagues van ser la crònica d’una mort anunciada. Durant la pandèmia els mestres es van bolcar en ajudar els infants, i només un sector molt petit, ínfim, no va fer res. I quan va ser l’hora de tornar, els sindicats deien que anàvem a morir tots. A la Federació vam dir que havíem de tornar com fos, i vam anar a l’escola amb una sabata i una espardenya, amb uns protocols incoherents. A la mínima que hi ha hagut una escletxa, el sistema ha petat.

L’escletxa és l’avançament del curs escolar. Què n’opineu?

— P.G.: El detonant de les vagues va ser el calendari, una decisió unilateral que podria haver estat una gran decisió si hagués estat pactada.

— F.M.: L’avançament del curs ha estat com la calor amb els incendis. Hi havia la situació propícia: tot estava sec, i l’espurna del calendari ho va fer saltar tot pels aires.

— P.G.: El problema és que no s’han establert ponts ni aliances. Tinc la sensació que passarà el mateix que amb la setmana blanca, que no serà un canvi sistèmic, sinó d’una conselleria, i després acabarà caient.

L’avançament de curs ha fet baixar la formació al juliol. Com s’hauria de revertir?

— P.G.: Vam parlar molt amb la conselleria: per què volem la formació d’estiu? La necessitem? ¿Volem que els docents estiguin actualitzats? Nosaltres ens comprometem a muntar-ho, però tenim la sensació que no hi troben el sentit.

— F.M.: Ens van dir que les escoles d’estiu les féssim a la tarda. Són un patrimoni intangible que no podem perdre, un espai de trobada i debat, però els mestres també hi han de trobar el sentit i aquest any molts necessitaven desconnectar. La formació d’estiu és diferent del que hauria de ser la formació de centre, que és la que té més impacte. 

Els mestres estan ben organitzats?

— P.G.: No ens coneixen [a les entitats], i molts s’han organitzat per altres bandes perquè potser no s’han sentit prou representats.

— F.M.: Ara hi ha molta relació entre els centres a través de les xarxes. S’ha explorat la possibilitat de fer un Col·legi de Mestres, però aquesta estructura em sembla passada de moda, massa fixa. 

Què us suggereixen els nous currículums?

— F.M.: No divergeixen tant del que hem estat fent fins ara, però tots els canvis volen temps. Els mestres no som només executors de normatives, sinó que hem de dir-hi la nostra per marcar l’agenda de les polítiques educatives. I no sé si els sindicats són els més adequats per parlar de temes pedagògics.

— P.G.: Són un avanç perquè reconeixen coses que ja estàvem fent i s’ha informat els equips directius, però em preocupa que no hi hagi una estratègia de desplegament i d’acompanyament. Hi ha coses interessants, com les hores de gestió autònoma, l’autoavaluació o entendre l’obligatòria com una sola etapa, però el paper ho aguanta tot.

— F.M.: Hi ha un gran desconeixement, i si els que han d’aplicar els nous currículums no saben com fer-ho, tot queda en paper mullat. Hi haurà centres que s’hi posaran bé, però continuarem fent el que fèiem fins ara. No soc gaire optimista.

Què n’espereu, del curs vinent?

— P.G.: Sentir soroll al pati, que no hi hagi mascaretes, més recursos, que sigui el més normal possible.

— F.M.: Més tranquil·litat, més estabilitat, també de les plantilles. I desplegar el decret d’escola inclusiva, que és una qüestió de recursos i també ideològica, perquè no ens el creiem.

— P.G.: Ens falta molta formació en aquest sentit.

I què fareu a partir d’ara?

— F.M.: M’incorporo a l’equip d’innovació del Consorci d’Educació de Barcelona.

— P.G.: Seré cap d’estudis d’una escola d’alta complexitat a Vilafranca.