Ramon Grau: "El mal de l'ESO és que el que ensenyem no interessa als joves"

Després de quatre dècades a les aules i a les direccions de dos instituts, Ramon Grau va acceptar el 2019 dos encàrrecs: escriure Educar per a la vida, que s'acaba de publicar, i fer de subdirector general d'Ordenació Curricular al departament d'Educació, des d'on ha preparat els futurs decrets dels currículums que es desplegaran el curs que ve tal com marca la nova llei d'educació.

Al llibre assenyala la contradicció d'atribuir tots els mals de l'ESO a la innovació educativa quan aquest enfocament és minoritari als instituts. Quins mals té l'ESO?

— El mal que té l'ESO, i que no és específic de Catalunya, és que el que ensenyem no interessa als joves. No troben sentit a la major part de continguts que estan dins les matèries, tot i que els professors ho intentem fer bé i som bons professionals.

Abans sí que hi havia més interès?

— El meu pare em deia que estudiés per trobar una feina, i ara encara que estudiïs molt potser no trobaràs una feina. El significat de l’escola ha canviat profundament. Abans l’escola era un instrument de promoció social, i ara no ho és tant com abans. Ara l’entorn que envolta els adolescents els empeny en una direcció que no té res a veure amb la direcció en què els empeny l’escola: el problema que hi ha, i que és internacional, és el divorci entre els joves i l’escola.

Els instituts no preparen per a la vida, per aquest món canviant?

— No del tot, perquè molts dels continguts estan desvinculats de la realitat social. Les matèries són interessants i expliquen el món, però no el poden explicar tot. Un exemple: la sostenibilitat ambiental s'estudia a classe de ciències, però analitzant les seves causes i conseqüències acabes parlant d'economia i consum.

De fet, al llibre diu que s'ha deixat perdre una oportunitat a l'optar per un ensenyament basat en matèries.

— Ens hem de plantejar canvis, com a la formació inicial, que ha de ser més àmplia i ha de fer veure que no es tracta només de ser un bon especialista, i si amb el màster no n'hi ha prou, cal pensar si un MIR de mestres pot ser una solució. I també s'ha de fugir d'explicar el tema 1, el tema 2, el tema 3. Els temes són només l'organització d’una matèria però als alumnes això no els importa, perquè no aprenen per temes, sinó per interessos i motivacions.

Sosté que de totes les variables que incideixen en els resultats acadèmics, la més rellevant és el factor docent. Què es pot fer per millorar?

— Acompanyar-lo. De què serveix dir a un professor que ho fa malament? Del mateix que serveix posar un 4 a un alumne. No vol dir res: simplement certifica la mort del difunt. Cal acompanyar, i als professors els hem de dir que l'enfocament competencial és útil i que tenen recursos per dur-lo a terme. I també cal formació de centre, perquè no volem gent que corri maratons sola, volem un equip. Hem d'aconseguir que els claustres es plantegin problemàtiques en comú i siguin capaços de reflexionar per solucionar-les.

Què diria als que ridiculitzen l'aprenentatge competencial?

— Que es treguin el barret del sentiment i es posin el del raciocini per entendre què és l'enfocament competencial. Diuen que menystenim la memòria i buidem de continguts, però no és veritat. El que fa l'ensenyament competencial és utilitzar tot això per entendre i relacionar els continguts i els problemes del nostre entorn.

Per què genera tanta polarització aquest debat?

— Perquè és molt difícil acceptar la necessitat de canviar. No estem dient que els professors no ho fan bé, sinó que han de fer més coses i han de canviar la seva identitat professional: un professor pot fer grans explicacions i transmetre molt bé els coneixements, però l'entorn ha canviat i ara se li demana també promoure el treball autònom, la creativitat, el pensament crític o el treball en equip, de manera que potser el que feia ja no serveix i se sent atacat. El problema no és que els professors ho facin malament, el problema és que el perfil i les necessitats dels joves han canviat i ara els currículums s'adaptaran perquè segueixin enganxats a l'educació.

Cal assumir que sempre hi haurà alumnes que quedaran pel camí?

— No. El fracàs escolar no es pot normalitzar. A mi em feia molt de mal veure que, encara que ens hi esforcéssim, a vegades no podíem donar resposta a algun jove, però no em resigno a pensar que això és normal. Hem de ser capaços que tots els ciutadans tinguin a l'escola la seva oportunitat, i els nous currículums es basen en la universalització, és a dir, en ser un instrument per a l'èxit de totes les persones. Potser som ingenus, però hem de treballar per diversificar el currículum perquè cadascú aprengui tant com pugui. Els que són bons aprendran molt i els altres aprendran menys però tindran èxit i no els hem de fer fora del sistema. La bona notícia és que hi ha instruments per fer els centres més inclusius i podem aconseguir que en 10 anys els centres siguin inclusius de veritat i hàgim reduït al màxim el fracàs i l'abandonament.

Què incorpora el nou currículum per avançar cap aquí?

— A l'ESO es permet que els centres puguin treballar per àmbits per poder plantejar els problemes del nostre entorn.

Diu "puguin".

— Sí. No podem obligar, perquè això porta a la perversió. Si obliguem els instituts a treballar per àmbits generarem descontentament i, a més, no ho faran bé i serà pitjor. El que fem és obrir carrils d’autopista per a qui vulgui canviar de carril, i ara el departament haurà de posar totes les condicions per poder fer aquest canvi: més formació, acompanyament, xarxes col·laboratives, recursos. A més, el nou currículum permet tenir una gestió autònoma de les hores, tot i que és una mesura que ha rebut moltes crítiques perquè diuen que generarà moltes desigualtats. Però si les desigualtats ja existeixen! Al contrari, aquesta franja d'hores lliures pot servir per compensar projectes artístics, perquè si no ho fan a l'escola no ho fan enlloc, o per dedicar més hores a les llengües si el seu projecte lingüístic no funciona, o per fer tutories i orientació als joves. Són hores perquè els equips directius les dediquin a les necessitats que identifiquin, són un instrument per acostar la realitat als joves.

Em resulta curiós que es critiqui tenir més llibertat.

— Jo trobo que és una bona notícia tenir un recurs per buscar solucions a una problemàtica curricular. Caldria preguntar a qui diu que això no és bo per què ho diu. Entre les aportacions que ens han fet arribar els centres n'hi ha que demanen eliminar aquestes hores lliures.

Hi haurà canvis respecte a l'esborrany?

— La tecnologia passarà a ser comuna i hi haurà dues hores a 4t d'ESO, i es recuperen la filosofia, les arts escèniques, l'economia domèstica i la cultura clàssica com a optatives de 4t.

Què és el que li ha sabut més greu de tot el que s'ha dit aquests dies sobre el currículum?

— Que el debat s'hagi centrat només en les hores de les matèries, i no en quins són els aprenentatges que rebran els alumnes, quan és això el que configura el model de jove i de societat que volem.

Al llibre diu que el currículum oficial no s'arriba mai a fer realitat. ¿Tem que ara també passi?

— El currículum és un marc on actuar. És molt important que ara el departament ajudi a aplicar aquests nous currículums i faci fàcil la transició, sense pressionar ni estressar els centres.

Molts docents diuen que no hi ha temps per preparar el curs.

— L’endemà que es publiquin els currículums sortirà el sol igualment. No passarà res. El currículum visibilitza uns carrils d’autopista que abans no hi eren. Ara el departament haurà de facilitar que els centres canviïn de carril. 

¿Hi ha alguna cosa que quan era director pensava que l'administració havia de millorar?

— No ajudem prou bé els centres. El sistema s’aguanta per la feina dels centres educatius, els equips directius i els claustres. No els cuidem prou bé, no estem atents a les seves necessitats. La responsabilitat de l’administració és cuidar els centres i ajudar-los, i el currículum hauria de generar un espai en què sigui més fàcil fer això.