"És l'escola més dura on he estat, però no volia marxar-ne mai": 100 anys del Liceu Francès de Barcelona

Barcelona"És l'escola més dura on he estat, però no volia marxar-ne mai", recorda l'historiador Guy Sabatier, que explica com li va canviar la vida quan a 8è d'EGB (l'equivalent avui a 2n d'ESO) va entrar al Liceu Francès de Barcelona (Lycée Français de Barcelone), el centre que depèn de l'Agència d'Educació Francesa a l'Estranger (AEFE). "Hi havia professors que eren molt rígids, però ens feien pensar, ens empenyien a tenir esperit crític i sentit comú. Ens exigien molt, però aquests dies, parlant amb exalumnes, tots en tenen un molt bon record", detalla. Sabatier ho sap de primera mà per la seva pròpia experiència, però també perquè és l'historiador encarregat de recopilar testimonis i vivències amb motiu del centenari del Lycée que se celebra dissabte. "Estic aclaparat perquè m'està trucant tanta gent, antics alumnes, professors, exdirectors... és difícil saber quan parar", reconeix entusiasmat.

En els cent anys d'història, hi han passat alumnes tan destacats com el president Artur Mas i el director teatral Josep Maria Flotats. També va ser on Àngel Llacer es va iniciar en el teatre i on la doctora Dolores Orta va descobrir la passió per la biologia. De fet, Orta és una de les persones que més coneix la institució perquè l'ha viscut des de tots els vessants: com a alumna fa gairebé cinquanta anys, com a mare portant-hi les seves tres filles i, fins fa dos anys, també com a professional, perquè era una de les poques metges escolars que hi ha a Catalunya amb un projecte que va crear ella mateixa des de zero per al Lycée. "Com a alumna, hi vaig anar per casualitat, simplement perquè em quedava davant de casa", recorda en conversa amb l'ARA.

Va ser l'any 1959, quan el Lycée encara no ocupava l'emblemàtic edifici de Pedralbes i estava dividit en tres llocs de la ciutat, tot i comptar amb més de tres dècades d'història. "Ens feien treballar molt, però ho recordo com una etapa molt bonica. En aquell moment encara era una escola de barri i això amb els anys s'ha anat perdent. És una llàstima, tot i que també és un valor afegit que ara hi vinguin alumnes de llocs tan diferents", detalla.

Va ser, en part, gràcies a un professor de biologia del Lycée que la Dolores va acabar sent metge: "Monsieur Minard em va marcar molt, era boníssim i amb ell fèiem molts experiments. Tenia una manera de fer-nos aprendre biologia molt bonica i amb moltes pràctiques. De fet, algunes de les coses que em va ensenyar després em van servir a la carrera".

Orta va acabar la carrera de medicina i va treballar deu anys a la direcció general de Promoció de la Salut. Quan formava part de l'equip del programa de prevenció i control de la sida, des del Liceu Francès van demanar al departament de Salut que hi anessin a fer una xerrada als professors i als alumnes més grans. "Com que les meves filles ja feien P4 al Lycée, els meus companys em van animar que fos jo qui fes la xerrada. Quan hi vaig anar vaig pensar: 'Ai, que bonic seria treballar en una escola'", recorda.

De manera informal va preguntar a la directora si no necessitaven una metgessa al centre. "Em sembla interessant, fes-me una proposta", li va respondre. A partir d'aquí, Orta va dissenyar un programa d'educació en la salut que avui encara és vigent al centre i que va fer que ella invertís els últims trenta anys de la seva vida laboral en els alumnes de l'escola que la va veure créixer a ella i a les seves filles. "És una gran característica del Lycée, que hi van generacions i generacions d'una mateixa família", reivindica Orta.

De superar la Guerra Civil a votar fer classes de català

"Ara el sistema educatiu català gaudeix d'un bon nivell general i crec que el valor afegit del Liceu Francès és la multiculturalitat i el multilingüisme –tots els alumnes fan català, castellà, anglès i francès–, però abans, quan les escoles del voltant estaven en una situació més complicada, el Lycée era un referent a l'hora de promoure el pensament crític. Però el camí no va ser fàcil", insisteix Sabatier, que actualment també és professor d'història del Lycée.

L'embrió de l'actual Lycée va néixer el 1924 quan un grup de pares francesos establerts a Barcelona van voler portar els seus fills a classes de secundària d'un sistema educatiu francès que llavors els quedava lluny. L'1 d'octubre d'aquell any van començar les classes per iniciativa del consolat francès.

Quan va esclatar la Guerra Civil, el Lycée estava en ple moment d'expansió, amb classes de secundària i primària en marxa i ja amb centenars d'alumnes. "Van estar a punt de tancar perquè amb la guerra gairebé tothom va marxar, però un grapat de professors i alumnes van resistir amb el director del moment, Jacques Langlade", detalla l'historiador.

No va ser fins als anys 40, després de la Guerra Civil, que l'escola i l'institut van passar a denominar-se Liceu Francès de Barcelona, en la mateixa època en què a poc a poc el centre va començar a ser atractiu per a les famílies de la burgesia catalana. "El veien com un centre més progressista i laic que els altres", explica Sabatier.

El 1965, el Liceu Francès es va traslladar a l'actual emplaçament de Pedralbes ja amb el model que coneixem i després de diverses etapes amb divisions i quatre directors, el 1974 va arribar a un dels punts culminants de la seva història: la votació per decidir si s'hi feien classes de català. Amb Franco encara viu, es va plantejar als pares dels alumnes si volien que els seus fills aprenguessin català a l'escola.

La repressió que encara es vivia aquells anys va fer que la votació no obtingués una majoria clara cap a un cantó ni cap a l'altre. Tot i això, el director del moment, Emmanuel Escamilla, va plantejar oferir cursos optatius de llengua catalana que es van desbordar d'èxit i van evidenciar la necessitat d'anar-ne obrint de nous per cobrir l'interès. El model optatiu es va mantenir fins que els anys 80, amb la normalització lingüística, el català va passar a ser obligatori per a tots els alumnes que, fins avui, l'han combinat amb el francès, l'anglès i el castellà.