"L'actual model universitari ens aboca al fracàs"

BarcelonaUna recerca ràpida a la web de l'ARA permet veure que quan parlem d'universitats, sovint fem referència als rànquings que sortosament indiquen que les facultats catalanes són les millors d'Espanya i destaquen entre les millors del món. Però tot això podria canviar. El catedràtic de ciència política de la UPF Carles Ramió ha publicat un nou llibre amb el títol La universitat, a la cruïlla, que, a banda d'inaugurar el projecte UPF Knowledge per transferir a la societat el coneixement que es genera a les facultats, analitza la situació actual i el futur de les institucions més ben valorades pels catalans.

En quina cruïlla estan les universitats?

La majoria de facultats podrien desaparèixer en els pròxims anys

"Les universitats som com el Vaticà, perquè només hi ha 100 organitzacions al món que tinguin més de 500 anys: una és l'Església catòlica i la resta són universitats", explica. Durant segles, doncs, s'ha anat demostrant que sense fer grans canvis les facultats han pogut sobreviure, però la hipòtesi de Ramió ara és que els canvis tecnològics poden fer variar aquesta lògica. La cruïlla és aquesta: sobreviure o desaparèixer. "Hi ha 25.000 universitats al món, i alguns diuen que fins al 90% podrien desaparèixer en els pròxims 20 anys", diu a l'ARA. Per què? Han aparegut nous competidors (iniciatives privades, empreses amb els seus propis centres de formació...), cau la natalitat i, per tant, hi haurà menys alumnes, i s'arrosseguen inèrcies i funcionaments caducs que fan difícil l'adaptació als actuals canvis tecnològics, econòmics, polítics i socials.

Què han de fer les universitats per sobreviure?

Caldrà adaptació i canvis normatius

La supervivència de les universitats, diu Ramió, depèn fonamentalment de dos factors: de com s'adaptin als canvis tecnològics i a les noves formes d'aprenentatge i del que facin les administracions, sobretot pel que fa a la inversió i a les lleis. I a Catalunya no ho tenim gaire bé. En termes de finançament, la situació és complicada, però Ramió defuig el discurs "ploraner" d'algunes veus de la comunitat universitària que lamenten l'infrafinançament crònic del sector i posa el focus en el profit que han sabut treure els centres de la inversió rebuda. "Les universitats que ens acompanyen en els rànquings tenen entre 3 i 4 vegades més finançament que nosaltres. Però si féssim un rànquing d'eficiència universitària, les universitats catalanes i espanyoles serien les primeres del món, perquè hem sabut treure un autèntic rendiment amb els recursos que rebem", assegura. Un autèntic "miracle".

Pel que fa a legislació tampoc hi ha gaire esperança. "L'actual model de governança, organització i prestació de serveis és caduc, ens aboca al fracàs. Són sistemes de transmissió del coneixement que han romàs inalterables durant els darrers mil anys", avisa el catedràtic al llibre. I mentre França i Portugal "transformen el seu model universitari deixant que algunes universitats tinguin certs incentius, més llibertat i menys traves", la legislació espanyola és "totalment uniformadora", lamenta Ramió.

La futura llei d'universitats pot canviar les coses?

La millor normativa que es podia fer però no la necessària

"Molt em temo que la nova llei serà una oportunitat perduda", assegura Ramió. L'expert aposta per una legislació "plural i flexible, que abandoni el seu marc conservador i uniformador tradicional". Amic personal del ministre d'Universitats, Joan Subirats, que va ser director de la seva tesi doctoral, Ramió creu que la futura LOSU "és la millor llei que es podia fer" ateses les resistències dels rectors espanyols –que són "molt conservadors" i demanen fins i tot menys autonomia "per no prendre decisions"– i també la dinàmica política. Però això no vol dir que sigui la llei necessària. Ell aposta per un nou marc normatiu més obert, que deixi més autonomia a les universitats, reclami més rendició de comptes, no basi el finançament només en el nombre d'alumnes i doni incentius per a la docència i la transferència.

Una bona manera de concretar aquestes idees és saber com Ramió triaria el rector de la universitat. "Estic en contra del sistema de democràcia interna, perquè la festa de la democràcia és en realitat corporativisme", afirma. Al llibre, escriu: "El claustre és l'àgora del corporativisme, del sindicalisme gallinaci i la demagògia, i la tria actual de càrrecs contribueix al clientelisme i al desgovern". La idea de fons és que sovint els rectors, i també els degans, utilitzen "la demagògia i el populisme" per accedir als càrrecs i que és molt difícil governar una universitat quan són els teus col·legues els que t'han escollit. Per això, ell planteja que sigui una "comissió de selecció", amb membres interns i externs, empresaris o excàrrecs polítics els que triïn els rectors, basant-se en els mèrits que tinguin, com a acadèmics però sobretot com a gestors. A les portes d'una convocatòria electoral a la UPF, Ramió deixa clar que no ha volgut ser mai rector: "Els rectors no manen, no poden canviar el destí de la universitat. Ser rector consisteix a lubricar les xarxes corporatives internes".

Quin ha de ser el paper dels professors universitaris?

Posar les grans figures de la facultat als primers cursos

Al llibre, Ramió és molt crític amb el rol dels professors universitaris que consideren la docència "una condemna". Ara bé, el cert és que també avisa que és el mateix sistema qui els empeny a aquesta mena de desatenció a la tasca docent: "El sistema posa els incentius només en la recerca, tant pels rànquings i pel prestigi de la universitat com per la carrera interna dels professors". I si no hi ha incentius per millorar la seva tasca dins l'aula, els professors "s'acomoden i fan les menors classes possibles o trien les assignatures optatives perquè hi ha menys alumnes". "Ens fem els despistats i fingim que no sabem que les classes més difícils des del punt de vista docent són les dels primers cursos de grau", diu al llibre.

Això té una conseqüència nefasta: "L'abandonament en els dos primers cursos d'universitat és enorme i no es pot atribuir al fet que han triat malament. El motiu principal és que han topat amb una docència precària i amb una exposició dels continguts molt poc motivadora". Segons el catedràtic, la solució passa per donar incentius perquè les grans figures de la universitat facin classe a primer. Perquè és quan comences la carrera quan cal "despertar la vocació" i on fan falta "els millors professors, que fan vibrar els alumnes amb les seves classes". "La màgia docent", resumeix Ramió.

Què passa amb la transferència del coneixement?

Cal obrir-se per explicar-se i no afluixar en recerca

Amb tot, Ramió avisa que "potenciar més la docència no vol dir descapitalitzar la recerca". Ho vol tot: mantenir el nivell en recerca i passar a ser excel·lents també en docència i en transferència del coneixement. "I això ho fem molt malament en aquest país", assegura. Ho defineix així: diu que les universitats són "monestirs abstrets en reptes de caràcter teòric" que només tenen contacte amb altres monestirs a través d'una "xarxa monopolística de revistes científiques que operen de manera autista". I que tota la boníssima investigació que es fa en aquests monestirs no acaba arribant a la societat. Aquest és un dels reptes per a les universitats catalanes, si no volen formar part del 90% que potser acabaran desapareixent.