João Costa: "Necessitem sis anys per saber si una mesura educativa és eficaç"

BarcelonaJoão Costa (1972) fa poc més d'un any que ha assumit el càrrec de ministre d'Educació a Portugal. Abans, va ser secretari d'Educació durant set anys i és un dels responsables de la transformació radical del model i els resultats educatius portuguesos en l'última dècada. Ens rep a la presentació del Premi Ensenyament 2024 del Cercle d'Economia. Tot i la millora constant del país als informes internacionals PISA i la baixada dràstica de l'abandonament escolar -la taxa s'ha reduït més de 40 punts en vint anys-, Costa insisteix a rebutjar el terme "miracle educatiu".

Passar del 50% d'abandonament escolar al 6% i ser qualificat de "la història d'èxit més important dels informes PISA a Europa". Per què no vol parlar de miracle educatiu?

— Perquè els miracles són, per definició, manifestacions que no podem explicar. El que ha passat a Portugal ho podem explicar amb la tasca d'escoles, professors, governs i ministeris. És fruit de polítiques educatives i, per tant, no hi ha cap raó sobrenatural.

Deixant de banda la hipòtesi del miracle, com s'ha aconseguit arribar fins aquí?

— Posant l'educació al centre amb un enfocament clar i una inversió constant en l'educació que es manté tot i l'alternança de cicles polítics. Més enllà d'això, els aspectes clau són el paper decisiu dels directors d'escola com a líders pedagògics, la inversió en formació del professorat i els plans nacionals específics de lectura, matemàtiques i ciències. Però aquí no podem oblidar l'autonomia del centre per adaptar el currículum a la seva realitat. Aquesta és una de les apostes més recents que hem fet.

Ara tenen un percentatge d'abandonament escolar cinc punts per sota de la mitjana europea i tres vegades inferior al d'Espanya. A què ho atribueix?

— Mai hem tingut tants joves cursant educació superior com aquest any. Això és per l'ampliació de l'ensenyament obligatori fins als 18 anys i la diversitat de camins a partir dels 15, quan poden triar entre formació científica, educació humanística, formació professional o educació artística. Però també són fonamentals la creació d'una xarxa d'escoles en zones prioritàries de vulnerabilitat i el naixement de les llars d'infants públiques. Això, i el fet que hem aconseguit fer calar el missatge que estudiar val la pena amb evidències. A Portugal la correlació entre titulació i ocupació funciona. Com més estudies, més i millor feina tens.

La jornada partida ha estat determinant en aquesta millora?

— Sí, perquè amb les activitats extraescolars gratuïtes hem disminuït la desigualtat entre famílies. Aquí fins als 10 anys les classes acaben a les tres de la tarda i després hi ha una oferta d'activitats no curriculars per a l'alumnat. A les etapes posteriors, la manera d'organitzar l'horari depèn dels centres: alguns fan més matins i uns altres més tardes depenent de la seva capacitat i de la situació dels seus alumnes.

L'objectiu ha de continuar sent arribar a la universitat?

— A Portugal vam tenir 48 anys de dictadura i el llegat més pesant que ens va deixar va ser un país amb una qualificació molt baixa. En aquell moment la frase que es repetia és "qui no val per treballar, val per estudiar". Ara hem eliminat aquesta frase de la nostra conversa. Com més estudis tens, més bon treballador ets, independentment de si acabes a la universitat o no.

I ara... Què queda per fer?

— Per al 2024 tenim com a principals prioritats la inclusió i la integració dels estudiants migrants i la lluita contra la desinformació i les fake news mitjançant una bona gestió de les competències digitals. I, evidentment, recuperar-nos de la pandèmia, que ha estat un accelerador de desigualtats.

Aquí hi entra la segregació escolar?

— També. A Portugal el lloc de residència és el sisè criteri que es té en compte a l'hora de decidir en quin centre s'escolaritza un alumne. Primer hi ha les necessitats educatives específiques, si tens germans a l'escola, si l'alumne es beneficia d'ajudes socials... Els pares poden triar? Sí, però hi ha prioritats en el repartiment perquè el debat sobre la llibertat d'elecció està esbiaixat a partir del punt en què les famílies més informades poden triar millor. Per això s'estableixen els criteris.

Només en aquesta conversa ha anomenat més d'una desena d'accions. Quant de temps es dona el ministeri per decidir si una mesura educativa és eficaç?

— Nosaltres comptem que calen sis anys i així ho hem establert en la legislació més recent. Necessitem haver fet un seguiment profund de la mesura per avaluar-la i fer-hi canvis depenent de la seva eficàcia i no només quan hi ha un canvi de cicle polític. L'educació és el territori de la paciència i els resultats sempre són molt lents perquè impliquen fer canvis amb sentit a les pràctiques que s'apliquen a l'aula.

En un mes sabrem els nous resultats dels informes PISA, els primers després de la pandèmia. Creu que Portugal podrà continuar millorant la puntuació?

— No ho crec. Seria molt estrany que continuéssim en una trajectòria ascendent després d'una pandèmia. De fet, seria preocupant que, immediatament després de tancar les escoles, els alumnes tinguessin un millor nivell. El que ens interessa no és el resultat absolut sinó la posició de Portugal respecte a la mitjana de l'OCDE.

A Catalunya s'estan començant a aplicar currículums més competencials que memorístics. Com afronta Portugal aquesta dicotomia?

— Soc coautor d'un llibre anomenat Coneixement vs habilitats, un debat absurd en educació... I el que hi defenso és molt senzill: no hi ha competència si no hi ha coneixement que es transforma en competència; i el coneixement que no es transforma en competència corre el risc de ser massa estèril. Per tant, hi ha una relació d'interdependència. Aprenc història per conèixer el passat, però també per ser més competent en la manera d'analitzar els problemes d'avui. És impossible que els currículums parlin d'una cosa sense parlar de l'altra.

Les pantalles han de ser presents a l'aula?

— Deixar la digitalització fora de l'escola no és preparar-se per al món que hi ha avui. Tenim un pla de transició digital amb ordinadors per als alumnes i pissarres digitals per impartir un currículum que també inclou dimensions no tecnològiques com l'art i l'esport. Tot i això, la digitalització ha de ser un recurs didàctic, no l'alfa i l'omega de l'educació. Per això també estem treballant amb recomanacions per a les famílies sobre el temps d'exposició i la dependència a les pantalles.

I els mòbils?

— A Portugal estem en el mateix punt que a Catalunya. Hi ha un debat obert i estem demanant l'opinió als consells escolars. Preferim parlar de recomanacions i restriccions que no de prohibicions. Aquí cal tenir confiança en l'autonomia de les escoles per prendre decisions segons les seves sensacions.

Coneixem Portugal per ser un referent educatiu a escala europea, però el país ha començat el curs amb diverses vagues de docents. Com s'explica?

— Durant la crisi econòmica totes les carreres públiques a Portugal van patir molt, també la dels professors. El nostre govern va començar a desfer les retallades el 2018, però no podem reescriure la història i fer veure que no ha existit. Hi ha un cúmul de problemes des de fa molts anys i hem començat a resoldre'n alguns. Ara vivim un moment de competència entre les noves associacions docents i els sindicats més clàssics. Tot en conjunt genera un context de protesta.

Un dels problemes que tenim a Catalunya és que els docents no se senten valorats per la societat. Com es veuen els professors a Portugal?

— Tenim una situació paradoxal. Els professors denuncien que els valoren molt poc, però quan es fan enquestes a la població sobre quines professions respecten més, els docents apareixen en segon o tercer lloc. Venim d'una societat poc qualificada amb famílies que tenien una mala relació amb l'escola i això els fa ser menys respectuosos. A la vegada, la població més qualificada té una visió crítica amb l'escola. Aquests factors gairebé contradictoris de vegades comporten que el professorat se senti menystingut. Però l'escola és un lloc de canvi i el professor ha de canviar. Cal respectar el docent, però això no s'ha de confondre amb convertir-lo en una figura autoritària.