Esther Niubó: "Hem de recuperar la confiança i el prestigi del sistema educatiu"

Dossier Els reptes del nou curs escolar Desplega

Entrevista

"Hem de recuperar la confiança i el prestigi del sistema educatiu"

1

El mètode que ha revolucionat les mates en un institut de Berga

2

Una escola d'alta complexitat que triomfa per l'amor a la lectura

3

Vèncer l'absentisme i els suspensos inspirant-se en una escola d'Albacete

4

Començar FP a la Zona Franca i acabar en una empresa de Finlàndia

5

La recepta de l'èxit en català d'un institut escola del Raval

6

La xarxa 'antibullying' que construeixen els mateixos alumnes

Esther Niubó (Barcelona, 1980) ha assumit el càrrec de consellera d'Educació i Formació Professional després de fiscalitzar des de l'oposició la feina de sis consellers que l'han precedit. Concedeix al diari ARA la primera entrevista des que va ser nomenada, fa menys d'un mes.

Què és el primer que va fer en arribar al departament?

— Trucar als membres de la comunitat educativa: als sindicats, a les direccions... I la setmana que ve tindrem reunió amb famílies, moviments de renovació pedagògica... I ens hem posat a preparar l’inici de curs, que està molt planificat pel govern anterior. Hem tingut trobades amb els serveis territorials per veure les incidències que podien tenir. La màxima prioritat és garantir el millor inici de curs possible.

Vostè entoma la cartera en un moment preocupant, sobretot pels mals resultats acadèmics.

— La nostra prioritat serà la millora educativa. Hem de reforçar el professorat, que és el pilar fonamental del sistema educatiu, i des del departament els hem de transmetre confiança i estabilitat. Els últims temps han estat de molts canvis, a vegades poc planificats i poc consensuats. El que hem de fer entre tots és recuperar la confiança, l’orgull i el prestigi del sistema educatiu de Catalunya. El nostre tercer gran repte és la formació professional.

A què atribueix la patacada en els resultats?

— Són molts elements. Hi ha hagut canvis molt importants en la societat i en la composició social de les aules, que han afectat el professorat. Moltes vegades els canvis s’han fet amb certa improvisació i ha fet la sensació que s'actuava en contra de la comunitat educativa. Això ho hem de capgirar i tenim molt marge de millora amb mesures concretes.

Com ara quines?

— Algunes es van començar a treballar amb el grup d'impuls de millores educatives que l'anterior govern va activar d'acord amb alguns grups, entre els quals el meu [PSC]. Parlaven de definir i clarificar els aprenentatges bàsics que s’han de garantir a cada etapa educativa. Em consta que això no està fet i la instrucció és que sigui una de les primeres coses que posem en marxa. Una altra mesura que veiem viable és fer plans a mida en centres concrets, començant pels que tenen més marge de millora. Després hi havia un parell de programes de reforç de comprensió lectora i de les matemàtiques, tot i que encara tenen un abast bastant reduït. Si funcionen, hauríem de poder-ho escalar més endavant.

Els resultats de PISA també mostraven diferències pel que fa a la tipologia de centres: eren millor a la concertada que a la pública. 

— Per a mi no és tant una diferència entre titularitats com un component que té a veure amb la composició social de cadascuna d'aquestes escoles i instituts. És evident que tenim un problema d'equitat, perquè la diferència que tenim entre alumnat de franges baixes pel que fa a renda o entorn socioeconòmic i el de les rendes altes és molt important, més gran que no pas en altres comunitats autònomes.

Una diferència que persisteix entre la concertada i la pública és la sisena hora. Vostè es proposa recuperar-la a la pública?

— Hi ha un acord d'investidura amb els comuns que hi feia referència. Tal com està redactat, és un acord per a la sisena hora amb concertació social, i això no és una cosa menor. Crec que és una mesura molt important que s'ha de poder negociar tant amb els sindicats com amb les direccions i també amb les famílies.

Alguns experts, amb els resultats acadèmics, van apuntar que potser els últims anys s’havia confós el que era innovació amb el que són millores educatives. Comparteix aquesta visió?

— La transformació per la transformació no sé si aporta res. Una cosa és la renovació pedagògica, que és un tema històric i vol dir anar millorant progressivament la manera d'aprendre, i una altra és la millora que implica arribar a l’èxit educatiu de l’alumnat: aquest ha de ser l’objectiu final. A partir d'aquí, el departament no és qui ha de qüestionar una metodologia, ni tampoc imposar-la, crec que això correspon als centres educatius.

Sobre el problema de la segregació escolar, hi ha un pacte per repartir l’alumnat vulnerable i que no es concentri en determinats centres, però no s’està complint. S’ha de ser més estricte?

— És cert que hi ha un pacte impulsat pel síndic de greuges al qual es van sumar municipis, moviments i entitats educatives, i també l’escola concertada. A partir d’aquí, s’ha de veure com ho distingim de la segregació urbana, perquè en alguns entorns és difícil desegregar les escoles. S’han fet passos endavant en reserva de places i hem d'anar reduint els nivells de segregació, però sobretot garantint els recursos necessaris perquè l’alumne pugui tenir èxit en l’entorn que sigui.

I vostè pot avançar en quina mesura creixeran els recursos per fer front a la segregació?

— Si un pregunta a la comunitat educativa, sempre hi ha dèficit, i hem de ser conscients de les mancances. Treballar en grups més petits és una mesura que pot funcionar, i cal continuar impulsant les aules d'acollida. Estic farta de parlar amb professorat de determinades ciutats metropolitanes que estan desesperats perquè cada setmana els arriben nous alumnes que no coneixen la llengua. Hem de donar eines a aquests claustres.

Parlem del català. Només un de cada quatre alumnes de l'ESO el sent com la seva primera llengua. 

— El retrocés de l'ús social del català, sobretot entre la població jove, no només ens ha de preocupar, sinó que ens ha d'ocupar. Des del sistema educatiu hem de garantir que al final de l'educació obligatòria tot l'alumnat tingui un domini ple del català, del castellà, i de l'occità aranès a l’Aran, també. Aquestes són llengües oficials de Catalunya, però és evident que el català és la llengua pròpia, la vehicular, i que l'hem de defensar i promoure. Ja hem començat a parlar amb el conseller de Política Lingüística, i també n'haurem de parlar amb la consellera de Cultura per tenir més oferta cultural, audiovisual, atractiva i moderna que enganxi els joves. El català no pot ser només una cosa de l’escola –que, evidentment ha de ser el pal de paller–, sinó que és un repte que vagi molt més enllà.

Quan es va aprovar la llei del català vostè va dir que l’escola “no hi era per salvar el català sinó per aprendre”. Ho manté?

— L'escola ha de fer el que està fent. Ho ha de fer més, perquè segurament en aquests últims anys, quan es veia que les dades d'ús social anaven davallant, no es va saber reaccionar o no es va reaccionar a temps. Des del sistema educatiu hem d'evitar situacions de limitació lingüística. Un alumne té dret a parlar la llengua que vulgui, però el que no pot ser és que ho faci perquè no té un bon domini en aquest cas del català.

¿I vostè reconeix que no hi ha el coneixement de català a les aules que hi hauria d’haver?

— Totes les dades indiquen que el coneixement del català hi és i el que retrocedeix és l'ús social de la llengua entre la gent jove. Per això deia que és un tema que ha d'anar molt més enllà del sistema educatiu, i que n’haurem de parlar de manera transversal.

Mentrestant, el català segueix pendent dels tribunals: l'últim decret que es va aprovar per protegir-lo a les aules està suspès cautelarment per la justícia.  

— El que tenim, i això ens aguanta, és la llei que vam aprovar el 2022 sobre l'ús i l'aprenentatge de les llengües oficials en l'ensenyament no universitari, que va ser fruit d'un gran consens del Parlament: hi havia des d’ERC fins a Junts, nosaltres i els comuns. Aquesta llei el que marcava és que el català havia de continuar sent la llengua vehicular, i a partir d'aquí els projectes lingüístics a les escoles havien de venir molt més marcats pel seu context: no és el mateix una escola en un poble del Ripollès que en una ciutat metropolitana, on segurament l’ús social del català serà molt inferior. Pel que fa al decret suspès, estem pendents del que digui el TC. El que cal és que tot el que tingui a veure amb la nostra llengua es pugui consensuar per reforçar el model lingüístic del sistema educatiu.

I quin model defensa, vostè?  

— Nosaltres ens refermem en el que diu la llei, que, de fet, s’ha de preservar.

El debat del 25% ha quedat enterrat?  

— Jo crec que la llei volia, d'alguna manera, clarificar la situació. Em sembla que cada centre educatiu té un context sociolingüístic massa diferent per marcar un percentatge igual a tot arreu.

Deia que ha tingut el primer contacte amb els sindicats. Què li han traslladat?

— Ha estat una trucada molt cordial, d'emplaçar-nos a seure aquesta primera setmana de setembre. Volem que les portes del departament estiguin obertes per dialogar i arribar a acords. Hi ha molts temes que ens preocupen, especialment la falta de professorat. Volem parlar amb Universitats per veure com podem ampliar l’oferta tant del grau com del màster de professorat de secundària i anar prenent mesures quirúrgiques per habilitar docents.

Un dels temes polèmics des de fa uns quants anys és la data d'inici de curs. Sembla que cada any ha canviat. Vostè és partidària d'establir un criteri més estable?

— El problema no és haver avançat el calendari, sinó com s’arriba a l'inici de curs: si s’ha tingut prou temps per preparar-lo, si s’han fet les assignacions de professors… i això és el que s’ha de treballar de cara a nous cursos. L’avançament, al marge de com es va fer –que no ho compartim perquè no es va dialogar–, no és negatiu. Començar abans de la Diada és raonable.

Una de les seves prioritats, ha dit, és la FP. El curs comença de nou amb 30.000 alumnes pendents de saber a hores d’ara si tenen plaça o no.

— Volem demanar disculpes en nom del Govern, perquè aquestes situacions no s'haurien de produir. Ara només podem fer tot el que estigui al nostre abast perquè no es torni a repetir el proper curs.

Per què creu que això està passant els darrers cursos?

— L’oferta pública de FP segurament és inferior a la que hauria de ser. Aquest és un repte que venim arrossegant en els últims anys. L'altre repte té a veure amb el procés d'assignació. És veritat que és un procés complex, que en aquest últim curs s'han hagut de fer les adaptacions que venien de la normativa estatal i potser ha estat tot una mica just, però aquest procés d'assignació s'ha de poder acabar abans. Al mes de juliol hauríem de marxar amb la certesa que tothom sap quina plaça té. Això donaria tranquil·litat a les famílies i estabilitat al sistema. I l'altra qüestió que jo crec que és important abordar és l'orientació, que ha de millorar. Hem de poder donar informació. Quins cicles són més sol·licitats? Què tens a prop de casa? Quin transport, si és que ets lluny, et puc oferir?

Alguns centres també es queixen de la falta d'empreses amb les quals signar convenis de pràctiques per als alumnes de FP.

— Crec que convindrà fer una crida a les empreses, demanar complicitats amb els agents econòmics i socials. I aquí parlo tant de patronals com també de sindicats. Hem de treballar perquè sigui més fàcil que les empreses estiguin disposades a acollir estudiants per formar-se.

Arrosseguem unes dades d’abandonament escolar encara insuportables. Com es proposa revertir-ho?

— Aquí la FP és clau. Tenim poques places de formació professional bàsica en comparació amb altres comunitats autònomes, i això ho haurem d’impulsar. Després hi ha tot el que té a veure amb l’orientació i el suport en els canvis d’etapa. Quan un nen de 12 anys passa a l'institut, ja comencem a veure aspectes que es poden acompanyar. També tenim el reconeixement pendent de les escoles de noves oportunitats, que no estan massa dins del sistema, però que són les que rescaten, per dir-ho d’alguna manera, els alumnes. Hem de garantir que ningú vegi truncada la seva trajectòria vital per la rigidesa del sistema.