Joan Subirats: "Hem d'aconseguir 2.000 milions d'euros més per a les universitats abans del 2030"

BarcelonaJoan Subirats va ser durant molts anys catedràtic de ciències polítiques; després tinent d’alcaldia de Cultura, Ciència i Educació de l’Ajuntament de Barcelona, i des de fa cinc mesos és ministre d'Universitats.

Com es porta això de passar de la teoria a la pràctica? 

— Et sents relativament més ben armat que altres que potser no tenien aquesta preparació prèvia més teòrica. I com que la meva especialitat era la gestió pública, m'acostava al funcionament de l'administració. Et diria que funciona com m'imaginava, però posaria en relleu la importància que tenen els mitjans i les xarxes socials. 

Què pensa de la innovació a l'administració?

— Hi ha molt per fer. Hi ha una frase famosa de Madeleine Albright que deia que ens enfrontem a problemes del segle XXI amb conceptes del segle XX i amb instruments del segle XIX. L'administració pública té una gran preocupació pel control dels processos i dona menys importància als resultats. Per això no disposem d'un bon sistema d'avaluació de polítiques públiques i, en canvi, tenim un sistema de control de l'administració espectacular. 

El seu predecessor, el ministre Manuel Castells, va redactar una llei d’universitats que va ser polèmica i que vostè ha canviat. Què millora la nova llei? 

— La pregunta important a fer-se és si val la pena fer una nova llei d'universitats després de 20 anys. El projecte que plantejava Manuel Castells generava canvis molt importants que feien que valgués la pena aprovar aquell projecte de llei, però també és cert que havia generat una situació de bloqueig negatiu: estudiants, professors, els que estan fent carrera universitària, els rectors o els consells socials estaven tots d’acord en el fet que no estaven d’acord amb la llei. Jo he intentat canviar una mica el marc. Una de les grans queixes del sistema universitari era que faltaven recursos, i és cert, perquè no s'ha recuperat el nivell de finançament públic del 2009. Ara ens comprometem a augmentar el pressupost per a les universitats públiques, però les universitats han de reforçar la seva capacitat de servei a la societat. Si baixa el finançament públic i només es queixen els universitaris és senyal que alguna cosa falla. Només el 5% dels universitaris tenen més de 30 anys, i en canvi estem parlant tot el dia de formació al llarg de la vida, i els dèficits formatius d'aquest país són espectaculars. Les universitats no poden pensar que la formació que donen val per sempre. Haurien d'anar avisant quan facin cursos de reciclatge. I això ho hem posat a la llei. 

¿Les universitats públiques i les privades estaran en les mateixes condicions per sumar-se a aquesta formació continuada? 

— Les privades són molt més flexibles i tenen una estructura basada en la demanda, mentre que a la pública es posa més l'èmfasi en l'oferta. Les privades han sigut més àgils i han organitzat les microcredencials, programes de curta durada pensats per resoldre problemes específics en els quals no és obligatori que tu hagis de tenir el batxillerat per poder-hi entrar, sinó que la teva experiència professional també et serveix d’aval. Això es potenciarà a la llei, tot i que sense entrar molt en el detall perquè es tracta d'una llei orgànica. Un altre punt és la ciència oberta, perquè la gent pugui tenir accés a les recerques que es fan a les universitats. I la internacionalització: la força que està posant Europa amb el tema de les universitats europees és espectacular: el 2027 ja volen tenir 500 universitats europees amb títols comuns. Per tant, val la pena intentar tenir una llei nova que situï les universitats cap al futur amb una projecció que ara no tenen. 

Anem a coses concretes. El rector no caldrà que sigui catedràtic però haurà de ser funcionari? 

— Sí, és una obligació des del punt de vista de l’administració pública, però en canvi no caldrà que sigui catedràtic, que serà una decisió de cada universitat. El que sí que posem a la llei és que passem dels 4 + 4 anys actuals a una durada de 6 anys al càrrec i no podran tornar a ser escollits. Els mateixos rectors han dit que amb sis anys poden ser més transformadors.

Per què augmenta el nombre de professors funcionaris, del 51% al 55%? 

— La llei només dirà que han de ser majoria, perquè és una obligació que ens posa Funció Pública, però no posarem una xifra determinada.

Hi ha professors que es pregunten per què els estudiants, que hi estan de passada, tenen una presència del 25% als òrgans de govern.

— En els últims anys s’ha reduït molt el pes de la docència a les universitats i no és cap secret dir que els professors parlem de càrrega docent, com si la docència fos una càrrega perquè el que ens agrada fer és investigació. Els alumnes es queixen de la manca d’innovació docent, de la manca d’actualització dels professors, que segueixen pensant i fent classes com si no hi hagués Viquipèdia, i se segueixen centrant en la transmissió de coneixements. Hem escoltat les queixes i crec que tenen una part de raó, perquè sense els estudiants la universitat no té sentit. Per tant, hem de donar força a la seva prioritat, que és rebre una bona formació. Tindran una participació significativa en les guies docents i en el 25% del claustre, perquè la seva veu sigui escoltada en el lloc de decisió més significatiu. I també hem incorporat que els professors facin cursos d'innovació docent, i les mentories entre estudiants. 

Un problema de la universitat és l'endogàmia. ¿Poder-se quedar a la universitat on s'ha fet la tesi doctoral no va a favor de l'endogàmia?

— Quan se'ls hagi d'incorporar com a contractats ho haurà de decidir una comissió exterior que no podrà ser de la mateixa universitat. Hi ha una garantia que la decisió final no és estrictament interna. 

Com es tria aquesta comissió? 

— A través d'un mecanisme de sorteig, i també podran ser professors d’altres països, estrangers també. 

Castells va dir a l’ARA que no estava d’acord amb el model neoliberal de la universitat catalana. Hi ha universitats neoliberals a Catalunya? 

— No sé a què es referia exactament. Jo crec que el model de les universitats catalanes és un model d’èxit. La Comunitat de Madrid és la que menys inversió pública fa en universitats, i les seves universitats estan una mica per sota dels resultats que podrien tenir. Catalunya és la segona que menys inversió pública fa, però tot i així les universitats estan molt amunt en l'índex de resultats, cosa que vol dir que l'esforç que fan és molt important. No sé si d'això se'n diu ser neoliberal o no, jo diria que té molts bons resultats. Ho han aconseguit augmentant les taxes i crec que això s'ha de corregir.

Potser per augmentar el finançament també es podria millorar la manera d'obtenir ingressos extres.

— Ara el finançament públic no arriba ni a cobrir les parts més bàsiques del funcionament de la universitat. La llei d'educació diu que s'ha de destinar un 5% del PIB al sistema educatiu i el 20% d'aquesta despesa és en universitats. Per tant, l'1% del PIB s'ha de destinar a universitats, i això ho hem posat al projecte de llei. Ara estem al 0,7%, i hem d'aconseguir 2.000 milions d'euros més abans del 2030. 

Hi ha professors universitaris que asseguren que el nivell dels estudiants cada cop és pitjor. Ho comparteix? 

— Vaig entrar a la universitat com a professor l'any 1974 i ja es deia que el nivell havia baixat molt. Porto 47 anys sentint la mateixa frase. El que hem de fer és trobar la manera que la formació d’aquests estudiants i els mètodes docents millorin. Hem de convertir les classes en un element d’experiència, de debat, de socialització molt més vital, que no sigui només una transmissió de coneixements. Per què no comencem a pensar en fórmules mixtes de més d’un professor a l’aula, grups petits, combinacions de mètodes? 

Els rectors van acordar fer un 80% de classes en català. Comparteix el diagnòstic que cada cop es parla menys català a la universitat? I la solució que van acordar? 

— Crec que la cosa va per carreres i va per barris. I també és cert que cada vegada més es parla de la importància que l’anglès estigui present en la docència i que estem molt interessats que vinguin més estudiants estrangers aquí. Crec que la combinació de català, castellà i anglès és important i, evidentment, crec que la llengua d’ús ha de ser el català, i després, òbviament, han de tenir presència de manera natural el castellà i l'anglès.

Com s'ajudarà a l'increment de presència d'estrangers a les universitats? 

— Fins ara, quan venia un estudiant aquí estava obligat a demanar un permís de residència cada any, però ara hem posat a la llei que aquest permís duri el temps que durin els estudis. També ens han suggerit un permís de treball que els permeti allargar aquesta residència buscant feina. 

Vostè va tenir un paper actiu al govern de Colau a Barcelona. Què opina sobre que hagi decidit presentar-se a un tercer mandat? 

— Ho aplaudeixo. Hi ha hagut un canvi d'agenda i de prioritats que situa Barcelona en la mateixa línia que les grans ciutats. Que Colau pugui intentar aconseguir un tercer mandat per culminar moltes de les polítiques que ara s’han iniciat per a mi és una bona notícia. 

Com a membre del consell de ministres, està satisfet de com s’ha gestionat la crisi del Pegasus? 

— No, perquè crec que s’ha fet tot el que s’ha pogut però continua havent-hi molts interrogants. Hi ha una certa sensació d'insatisfacció per com s'ha gestionat aquest tema.

Quina és la incògnita sense resoldre que més el preocupa? 

— Quin és l'abast de tot plegat. Hi ha una manca d'informació fiable sobre què va passar. Això és el més significatiu. 

I aquesta informació fiable no l’hauria de donar la ministra de Defensa, de qui depèn el CNI? 

— Sí. Ara tenim l'expectativa de saber quina serà l'explicació que donarà dijous Pedro Sánchez. 

El CIS parla d’una majoria del PP i Vox. S’ha deteriorat la imatge del PSOE o la majoria que li va donar la confiança? 

— Els anys del govern de Sánchez són d'un nivell de pressió i tensió molt alts i el desgast és enorme cada dia. Però, si aixequem la mirada, aquestes situacions de deteriorament i crisi són generals a Europa. 

Primo Levi deia que tots els temps tenen el seu feixisme. Té por que nosaltres també el tinguem?

— El feixisme no es reprodueix com el tenim fixat a la retina, però fa cinc mesos que soc ministre i quan vaig al Congrés i estic assegut allà on seia Adolfo Suárez el 23-F i veig els dirigents de Vox quan parlen, fa feredat. La manera d'expressar-se i les coses que es diuen em recorden aquesta relació molt autoritària, de amb mi o contra mi, que fa una mica de por, realment. 

Una última pregunta. L’incomoda la tornada del rei emèrit? 

— M’incomoda, sí, sobretot la manera de fer-ho, perquè després de tot el que ha passat torna a Galícia a participar en unes regates com si no hagués passat res i sense la capacitat de donar explicacions.